Jaume Mestres

BLOC ACTUALMENT EN ACTIU:

2011-04-04T22:18:00.004+02:00

Pregar, menjar i jugar. La vida dolça dels balinesos

2011-02-27T21:32:00.001+01:00

Si no hi hagués representada la part mundana de la vida les cerimònies religioses balineses no serien completes. La religió, mirall de l’existència, ha de reflectir tots els aspectes. Per un poble místic i devot com el balinès aquest vessant és fonamental. Durant les freqüents visites als temples comunitaris, en els períodes de celebracions rellevants, endemés del recolliment i l’oració, els balinesos dediquen una part de les llargues estades als santuaris a l’oci i al menjar. Convenientment apartada del nucli on es desenvolupa la litúrgia i les danses rituals, hi ha l’àrea destinada al lleure. En aquest cas la trobem a la base de la torrentera que voreja el Pura Dalem Agung, el temple ubicat al frondós Bosc dels Micos, al sud d’Ubud. Els petits restaurants populars són a banda i banda del caminet que ressegueix el torrent. També hi ha les zones exclusives de joc, on homes i nens es diverteixen jugant-se els quartos amb jocs d’atzar i també en lluites de pollastres de brega. Les dones s’han de conformar a mirar-s’ho d’un tros lluny. El joc i el menjar són plaers que gairebé sempre van junts en la vida dels balinesos. O la pregària, el menjar i el joc. Impossible destriar-los. La vida dolça dels balinesos.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=WSt_D6r-U8c

Kebyar Trompong

2011-02-27T21:29:00.005+01:00

I Made Putra Wijaya balla la dansa tradicional Kebyar Trompong al temple Pura Dalem Agung, de Padangtegal, al sud d’Ubud. El temple és al cor del petit Bosc dels Micos, Alas Bojog en balinès, popularment conegut com Monkey Forest. I Made Putra Wijaya és un excel·lent ballarí i músic de gamelan (especialitzat en els timbals) fill de Peliatan, avui en dia un barri annexionat a Ubud. En Made (Ade) ha viatjat diverses vegades a l’estranger per ballar dansa tradicional balinesa. Ha actuat en països com Holanda, Vietnam, Alemanya i Dinamarca. Solament els millors ballarins són capaços de ballar la dansa Kebyar Trompong. Va ser creada durant la dècada de 1920 per ser interpretada pel considerat millor ballarí de la història balinesa, el mític Mario (pronunciat Mària). L’intèrpret de Kebyar Trompong fa a la vegada de ballarí i músic. En alguns moments el ballarí interpreta solos amb els gongs de bronze d’un instrument de gamelan. El fet de ballar sempre ajupit fa que la dansa sigui realment complicada, apta solament per als millors. L’orquestra femenina de gamelan que acompanya el ballarí és del vilatge de Peliatan. Web amb més informació del ballarí I Made Putra Wijaya: http://www.balitaksu.com/ade.

I Made Putra Wijaya dances Kebyar Trompong in the premises of Pura Dalem Agung, a temple located in Padangtegal, at the southern most tip of Ubud. The temple is in the heart of the small Monkey Forest (Alas Bojog, in Balinese language). Made Putra Wijaya is an excellent dancer and Gamelan musician from Peliatan, a village at the eastern side of Ubud, in the district of Gianyar. Made (Ade) has travelled abroad several times for playing Balinese traditional dances. He’s been in Holland, Vietnam, Germany and Denmark. Kebyar Trompong is not an easy dance. Only well trained artists can do it. The dance was created in the 1920s to be performed by the mytical Balinese dancer Mario. In a Kebyar Trompong dance a male dancer is also a musician, playing solos on a gamelan gong with the rest of the orchestra. The dancer twirls his drumsticks while playing the gongs of a gamelan instrument. The ladies Gamelan Orchestra comes from the village of Peliatan.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=Bn8voNzznf0

Thai Star Molam Singer หมอลำ

2011-02-27T21:25:00.001+01:00

Assistim a un genuí concert de “molam”, en el marc d'una fira popular ubicada al costat de l'Estadi Nacional de Bangkok. En un escenari desmuntable actuen cantants i ballarines. Canten en directe, amb una petita orquestra que els acompanya. La cantant de les imatges és una de tantes artistes molt estimades pels tais. Una artista rodada que domina completament l'escena. Va rebent roses mentre actua i dóna la mà a pletòrics admiradors entusiastes. Llàstima de l’aberrant qualitat del so, el volum dels immensos altaveus era excessiu pel poc sofisticat sistema sonor de la meva càmera fotogràfica compacte. Malgrat el so deficient he cregut que penjar el vídeo valia la pena; entre d'altres coses, per veure la capacitat dels tais per divertir-se i fruir de les festes. Cal dir que el vídeo abasta una cançó sencera rodada d'una tirada. Una sola seqüència feta a pols que no ha requerit cap mena de muntage. A pèl del començament al final: tal com raja.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=LwujT0tSiTE

Young Thai Singers & Dancers

2011-02-27T21:22:00.001+01:00

Les actuacions musicals del vídeo estan gravades a Siam, un dels barris amb més pedigrí de Bangkok. Van celebrar-se en una carpa immensa alçada a la plaça que separa els centres comercials Siam Paragon i Siam Center. Sota la carpa hi ha grans pantalles de televisió per poder visionar els partits durant el Mundial de Futbol de Sud-Àfrica, l’estiu de 2010. Mentre no hi havia futbol, s’oferien actuacions musicals per entretenir els espectadors. Actuaven cantants tailandesos d’una certa popularitat. Potser perquè són molt joves arrosseguen una colla de fans adolescents. Els artistes ballen i canten al so de música enllaunada, modalitat habitual a Tailàndia.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=18YVNuSaGWw

Bangkok Street Nightlife

2011-02-27T21:15:00.002+01:00

Phetchaburi Soi 10 és un carreró rectilini, d’uns tres-cents metres de llargada per uns nou d’amplada, esbiaixat per alguns passatges estretíssims que s’internen entre els habitatges. Socs orientals que recorden vagament els de les ciutats àrabs. La vida aquí és oberta, però també discreta. La majoria dels establiments del soi no han canviat en dècades. Les vores del soi estan envaïdes de restaurants amb rodes que ofereixen menjar calent, entrepans variats, amanides i una gran varietat d’insectes fregits. Un petit mercat té parades obertes en la intersecció de dos trok. El vídeo és una passejada nocturna pel soi. Ens fixem en les parades que serveixen tota mena de menjars i també en les parades de fruita. Fins i tot treiem el nas a una farmàcia xinesa. Al final del vídeo veiem les seqüències d’uns veïns jugant al mak ruk, la variant tailandesa dels escacs. Els homes són a la vorera, en la intersecció del soi 10 Phetchaburi amb la transitada avinguda homònima.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=04GZfUA02R8

Filipines. Immersió a l’ull d’un volcà

2011-02-20T23:07:00.002+01:00

Em preparo per iniciar un viatge a les mateixes entranyes de Coron. Un viatge per al qual m’haig de mentalitzar, perquè d’ordinari no en té res. Es tracta de baixar al més profund del llac Cayangan, dins el qual es diu que hi habita un pop gegant capaç de convertir en pedra els desventurats mortals que tenen la gosadia de mirar-se’l. Almenys això és el que conten els tagbànua, els natius i únics pobladors de l’illa encara inexplorada.
Una nit contacto amb en Bobby, un instructor de submarinisme que viu de fa temps al poble també anomenat Coron, però ubicat a l’illa veïna de Busuanga. M’assegura que molt poques persones han tingut el coratge de baixar al fons del llac. En Bobby i el seu germà Philip són els únics que gosen. No ho fan gaire, i hi porten només qui els ve de gust i s’hi atreveix.
Sobre les roques de la riba del llac fem una darrera revisió dels aparells. Havent comprovat que tot funciona bé, ja equipats amb la botella d’aire, les ulleres, els ploms i les aletes, ens fiquem d’esquena a l’aigua. Per estalviar oxigen nedem per la superfície fins al centre del llac, a uns 200 metres de la riba.
Com aquell que s’acomiada ben bé no sap de què, però té la sensació estranya que ho ha de fer, em miro amb els ulls ben oberts el que podria ser el meu darrer paisatge. Bressolat per l’aigua temperada del llac, acompanyat pels sons del xipolleig dels meus peus i els cants d’ocells procedents d’algun lloc arrecerat de les jungles que m’envolten, la meva ment s’amoroseix. No puc, com fan les arrels selvàtiques que s’aferren a les roques, subjectar-me en cap objecte sòlid. Sóc a mercè de l’element que em fa de coixí però que pot esdevenir, amb la mateixa mansuetud, la meva tomba.
Arribem al punt on iniciarem la immersió. Al moment de posar-me les ulleres veig una papallona volant arran de l’aigua. Com pot haver-hi un ésser tan delicat en un àmbit que la naturalesa ha fet tan feréstec? La vida efímera contra milions d’anys de solidesa.
Alhora que amb el dit polze apunta avall, en Bobby exclama: “Baixada a l’infern!”, el mateix senyal que feia el Cèsar quan ordenava l’execució d’un gladiador a l’arena. Iniciem el descens fermament agafats de bracet. Fins als 15 metres de profunditat l’aigua és diàfana com el cristall. Als 16, la temperatura puja sobtadament. L’aigua canvia de textura. Ja no és tan clara, ni tan sols és transparent. Sembla com si entrés en un procés de solidificació. Com més i més descendim, més augmenta la densitat de l’aigua. Ens envolten les boires d’un núvol espès, cada vegada més lletós. La respiració es va accelerant i el cor batega més de pressa. Les bombolles d’aire són l’únic concret que puc veure a través de les ulleres. Alço els ulls vers la superfície. La massa d’aparença cotonosa esdevé obscura, es tanca damunt nostre com la boca d’un monstre abissal. Sóm a 27 metres de profunditat. La temperatura segueix pujant. Arriba el moment que es fa quasi insuportable. La foscor augmenta. Passem del blanc pur a un emboirat marró; després, a la negror absoluta. Serem presoners de la tinta que llança el pop per protegir el seu territori?
En Bobby encén la llanterna. El feix de llum, ni que sigui dèbil, em tranquil·litza. La pudor de sofre que percebo de fa estona s’incrementa sobtadament en arribar a la base del llac. El profundímetre indica que som a 40 metres. El sòl és compost d’una matèria fangosa, extraordinàriament fina. Ensorro una mà en la massa gelatinosa; ni uns guants de seda no haurien acaronat millor els meus dits.
En ascendir no m’assereno fins que la boira blanca no es bada per sobre els nostres caps. Un cop alliberats de la presó lletosa ens estabilitzem a 16 metres. Feta la descompressió, prosseguim cap a la vora occidental del llac. La línia tèrmica que dibuixa l’aigua, un horitzó submergit, és perfectament visible. Si la sobrepasso sento una incòmoda fredor; mantenir-se per davall és bastant més confortable.
Bancs de minúsculs peixos ens encerclen, s’aturen si ens aturem: gairebé es deixen tocar. Veig llagostins i crancs, i una mena de barb, d’uns 15 centímetres de llargada, que neda arran del llot. Musclos de la mida de l’ungla d’un dit petit creixen arraïmats per la superfície angulosa de les pedres. El darrer tram de la immersió és com un viatge oníric per un planeta imaginari. Som argonautes solcant un fons sembrat de masses pètries de línies molt precises. Podrien ser menhirs o dards petrificats caiguts de l’univers, o encantades catedrals, o llances de titans... Tant se val, són l’èxtasi després de l’agonia.

"Wall of Death" (Vídeo de JM a YouTube)

2011-02-19T12:02:00.007+01:00

Aquest “Mur de la Mort” (Wall of Death) és a Bangkok. Consisteix en una tanca circular d’uns 5 metres d’altura per uns 7 de diàmetre. La tanca són taulons de fusta units sòlidament l’un amb l’altre. Per la superfície circulen a gran velocitat motocicletes en posició horitzontal desafiant la llei de la gravetat. A les imatges veiem dos dels motoristes corrent esperitats amb els seus vehicles. El primer és una dona. Una dona més aviat menuda però d’un coratge enorme. Després de donar unes quantes voltes amb la motocicleta per les parets completament verticals, un dels espectadors li ofereix un bitllet de 20 baht (poc menys de 0,50 €) sostingut amb una mà. Malgrat que el bitllet és al capdamunt del pou de fusta, la dona motorista s’enfila agosaradament fins gairebé el límit de la murada amb la moto. Al tercer o quart intent aconsegueix fer-se amb el bitllet. A continuació veiem un altre motorista corrent com un diable per les parets del pou. Aquest és un espectacle que fa pujar l’adrenalina a tothom, tant als espectadors com als motoristes. La trepidant cançó de la banda sonora és Plook Jai Surah Pah, inclosa a "Begins", àlbum d'una de les bandes de rock amb més seguidors de Tailàndia, els Big Ass.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=ztBAajquFpM

Sri Lanka 1978 ශ්රී ලංකා (Vídeo de JM a YouTube)

2011-02-18T09:33:00.005+01:00

Amb aquest document destapo el sarró de les pel·lícules filmades amb una càmera de Super 8mm fa un munt d'anys. Vaig gravar "Sri Lanka" durant un viatge per l'illa homònima, el 1978. Anava amb un petit grup d'amics que ens havíem conegut l'any anterior, durant un viatge per l'Índia del nord i el Nepal. La cinta va ser rodada amb una càmera Nizo Braun de Super 8 mm i pel·lícula Agfa, a 24 imatges per segon. Vaig sonoritzar-la amb comentaris i música de fons un cop acabat el muntatge. En la versió digitalitzada que presento s'ha eliminat el so original, de qualitat molt deficient, i s'hi ha afegit una nova banda sonora. La peça de música clàssica índia que escoltem es diu Raga Jhinjhoti, composta i interpretada pel flautista Rajendra Prasanna. La qualitat de la imatge és pobríssima. Poc definida, més aviat desenfocada. Atribuïble a la pròpia cinta però, sobretot, a una transferència al suport digital feta amb poca cura. Malgrat haver estat processada per un laboratori professional, suposadament especialitzat, les carències són notables. Procuraré que la transferència de futures cintes tant o més antigues que "Sri Lanka", es faci dedicant-hi més atenció.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=_esljSB9T_A

Foraster a casa. Trucada al mòbil

2011-02-16T11:50:00.000+01:00

Sant Boi de Llobregat, 16 de febrer de 2011

Rebo una trucada al mòbil. Una dona parlant en castellà. Demana, amb educació, si puc atendre-la per fer-me unes preguntes. Sobre telefonia mòbil, concreta. Responc que no disposo de temps per respondre. Diu que no m’entén. Contesto el mateix, però parlant més a poc a poc. Continua sense entendre’m. Deixa anar que si no vull respondre en castellà. És clar que no. Si com es diu a Espanya el català és una llengua espanyola, com és que els espanyols no la parlen ni l’entenen?

Una fira tailandesa (Vídeo de JM a YouTube)

2011-02-15T22:24:00.001+01:00

Els tailandesos són propensos a la diversió, els agrada el lleure. Una de les activitats que més estimen són les fires. Munten fires en espais amplis, als afores de les urbs o al cor de les ciutats, com en aquest cas. La fira que veiem està emplaçada al costat occidental del gran estadi de Bangkok o Estadi Nacional, conegut amb el nom de Suphachalasai. L'Estadi Nacional és al districte Pathum Wan, un dels nuclis comercials més dinàmics de Bangkok. Les fires són oportunitats que s'aprofiten per passar-ho bé. Una fira és un microcosmos on hi ha tot allò que agrada als tailandesos. Infinitat de parades amb una enorme varietat de menjar, botiguetes de roba, tatuadors, joguines, ninots de peluix i petits estris pràctics per a la llar, entre d'altres amenitats. Abundància de begudes fresques i alcohol. De vegades, la venda de cervesa, whisky i altres esperits estan prohibits a les fires. En aquesta fira, per exemple, l'alcohol hi està vetat. Les imatges són un passeig per algunes de les parades i atraccions de la fira. De primer veiem el tir de pilota contra unes noies assegudes en un banc damunt un dipòsit ple d'aigua. El joc consisteix en anar llençant pilotes fins encertar el cor metàl·lic vermell que dispara el mecanisme que fa caure la noia a l'aigua. Als nostres ulls pot semblar un entreteniment rude i de mal gust. Els tais, però, deuen opinar el contrari. "La noia a l'aigua" és una atracció popular que es pot veure en bastantes fires arreu del país. Seguidament veiem un trenet corrent sobre uns carrils, tot un clàssic, i cavallets giratoris impulsats per un simple ventilador elèctric. Enginy i imaginació d'uns firaires que busquen la simplicitat i l'estalvi. Si un ventilador és capaç de fer girar els cavallets, per què haurien de complicar-se la vida i rascar-se la butxaca instal·lant-hi un motor? El ventilador no contamina l'aire, consumeix un mínim d'energia i és extraordinàriament econòmic.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=85CXC2t-hxI

B-Boy Pitlok (Vídeo de JM a YouTube)

2011-02-14T08:12:00.002+01:00

Cada dia al vespre els b-boy de Phitsanulok (Pitlok) es reuneixen al mateix lloc per practicar. El seu punt de trobada és a la riba esquerra del riu que travessa la ciutat de dalt a baix, el riu Nan. Sota uns arbres alts i frondosos posen un parell de planxes de conglomerat que els serveixen d’escenari. Ballant sobre la fusta s’embruten menys i, sobretot, és més difícil fer-se mal o lesionar-se. Però el més important de tot és l’equip de música. Normalment, connecten un parell de potents altaveus a un telèfon mòbil de darrera generació. Els b-boy són nois joves. El més petit és el b-boy I'Zax, una criatura de només 6 anys. La majoria són adolescents. En tot cas, cap dels b-boy de Pitlok no supera de gaire els 20 anys. Com que són tan contorsionistes com ballarins, per practicar aquest ball (o hauríem de dir-ne esport?) és imprescindible ser jove i tenir un cos elàstic. Els b-boy són una colla d’amics amb la pràctica del ball com a principal nexe d’unió. Però també els uneixen altres interessos propis de l’edat. La majoria són estudiants. Al vespre es presenten a l’assaig muntats en les seves motos, sovint acompanyats de les respectives novietes. Noies que rarament comparteixen el tipus de ball que practiquen els seus xicots. Mentre ells assagen, les noies es limiten a plantar-se en un lloc discret i a observar-los en silenci. N’hi ha ben poques que s’atreveixin a ballar com ells. Al petit nombre de noies que s’hi dediquen hauríem d’anomenar-les b-girl?

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=3vpFSXcnyh4&hd=1

Aeròbic de vesprada (Vídeo de JM a YouTube)

2011-02-13T12:31:00.004+01:00

Cada vesprada, persones devotes de la vida saludable i el ritme trepidant es reuneixen en aquest punt del carrer de la Salut per practicar aeròbic. La concentració es fa a una cinquantena de metres del pont Naresuan, a la riba oriental del riu Nan. Som a Phitsanulok, una agradabilíssima ciutat al nord de Tailàndia. El Nan flueix de nord a sud partint la urbs en dues meitats. Al seu pas per la població el corrent es contorsiona com una serp, s'allargassa dibuixant múltiples meandres. A la banda meridional del pont encara romanen algunes estructures de fusta flotants. Però ja no són cases familiars com temps enrere. Ara mateix, sobre l'aigua del riu però ancorats a la riba, hi ha un parell de bars restaurants, una discoteca i un saló de massatge. Les autoritats municipals fa anys que van abolir els habitatges familiars sobre el riu per considerar-los insalubres. La vida tradicional va perdent-se a Tailàndia, potser a un ritme tan accelerat com el dels gimnastes del vídeo. Els coratjosos esportistes fan aeròbic a quatre passes del riu. Aquesta és una zona que sempre és plena de gent practicant esport. N'hi ha que fan fúting corrent amunt i avall d'un passeig exclusiu per a vianants gairebé arran de l'aigua, a un tir de pedra d'on veiem els gimnastes. Quan els de l'aeròbic acaben la frenètica sessió diària omplen l'espai una legió de joves amb patins de rodes. Després, cau la nit i el silenci retorna al passeig. Un silenci trencat solament per les piuladisses de legions d'ocells ajocant-se a les tofes dels arbres.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=xKv41RmAOCw

Manualitats sota la pluja (Vídeo de JM a YouTube)

2011-02-05T16:13:00.005+01:00

En una nit de pluja a Lopburi, havent sopat al restaurant Hoe, retorno a l’hotel passant pel carrer Na Sanprakan. Malgrat la intensitat del ruixat hi ha el rengle habitual de restaurants portàtils aturats davant el 7-Eleven, establiment obert les 24 hores del dia. A peu o amb moto, la gent s’atança als restaurantets amb rodes a comprar bols de menjar calent. A la porta del 7-Eleven hi ha un home assegut a terra fent treballs manuals. Gravo les seqüències reproduïdes en aquest vídeo. L’habilitat de l’home és inqüestionable. No puc evitar comprar uns quants dels treballs que fa. Peces magnífiques, la majoria reproduccions d'insectes, com es pot veure a les imatges, i també rams de flors. La cançó del vídeo és interpretada per la banda musical probablement més popular i famosa de Tailàndia: Carabao. La peça es diu “Racha Ngen Pon”, cançó número 10 del doble àlbum “Bunthug Karn Sadang Sod Concert Num Bao - Sao Parn”. Dos CD contenint la gravació d’un concert en directe de la banda. El concert també està editat en DVD per Warner Music (Thailand). Una producció de l’any 2006 -2549, any tailandès.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=UCU80tCRzfA

Revolta a Egipte. Els gossos de Mubàrak

2011-02-03T22:04:00.007+01:00

Canilles de gossos rabiosos procedents de les casernes policials han sortit sense morrió al carrer. Armats amb bastons, pals, i fins i tot pistoles, s’han llençat furiosos sobre dues preses: els egipcis que reclamen un canvi radical de règim i els que són a la plaça per explicar-ho al món. Van a totes. Cap mirament. A eliminar les veus i els cors que s’alcen contra el sàtrapa tirà, fer-los callar. Terroritzar-los perquè abandonin la plaça Tahrir i els carrers del Caire. Han aconseguit, almenys en part, silenciar internet, els telèfons i les xarxes socials. Requisen càmeres, maltracten periodistes estrangers, els peguen, els insulten, els roben i humilien. Sobretot les dones. Disparen contra ells. L’objectiu és fer-los fora del país. Foragitar testimonis. Mentrestant, el gripau i la seva conhort de cucs coven al cau el que pretenen que sigui el desenllaç. Quan els sembli que no queden veus i ni una sola càmera enemiga al Caire, el manament que espera l’exèrcit entrarà a les casernes. Acer sobre l’asfalt, bales i sang. Flors esclafades, un somni avortat. Tant de bo sigui un deliri, però els elements hi són; les ganes, també. I què vindrà, després?

Mak ruk, el joc d'escacs tailandès (Vídeo de JM a YouTube)

2011-02-03T20:19:00.010+01:00

Acabant de visitar les pintures murals del Wat Khangkhao o temple dels Ratpenats, agafo un songtéo (furgoneta pública amb dos bancs encarats a la caixa del vehicle) i baixo a peu fins al Wat Lai, als afores de la població de Tha Khlong. Després, continuo uns 300 metres en direcció al sud. M’aturo on hi ha un porxo arran de carretera amb uns nois jugant a mak ruk, una variant tailandesa dels escacs. Segons llegeixo a la Wikipedia el mak ruk es remunta al segle VI, probablement derivat del “chaturanga”, un joc indi semblant als escacs que coneixem nosaltres. El mak ruk és popular tant a Tailàndia com a Cambodja. En ambdós països és, de llarg, més conegut que els escacs. Hi ha uns dos milions de tais que juguen al mak ruk; en canvi, solament uns 5000 tailandesos saben jugar als escacs. Segons l’antic campió mundial d’escacs Vladimir Kramnik, el mak ruk és un joc que demana encara més enginy i estratègia. Passo una bona estona contemplant el joc dels nois. Ja es veu que el tauler és ben senzill. Les fitxes són molt rudimentàries, fins i tot hi ha una torre que s’aguanta amb una goma elàstica. També, substituïnt les fitxes, utilitzen almenys un parell de xapes d’una de les cerveses més populars de Tailàndia, la Chang. Els nois estan concentrats en el joc. És evident que s’ho passen molt bé. Transcorren els minuts i no apareix cap vehicle que pugui retornar-me a Lopburi. Un dels joves s’ofereix a dur-me amb motocicleta aproximadament a un quilòmetre carretera amunt, lloc on m’assegura que hi ha una parada de songtéo. Accepto agraït l'oferiment. En arribar a la parada el jove rebutja els diners que vull donar-li. M'espero una bona estona sense que tampoc aparegui cap songtéo. Finalment, llogo una moto perquè em porti a Lopburi. En cosa de mitja hora hi arribo.

Enllaç al vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=7blnNVE8bM0

Revolta a Egipte. Tigres de paper?

2011-02-02T00:53:00.004+01:00

A Egipte ha pres un foc les flames del qual no se sap on aniran. D’aquí a poc veurem cap on les porta el vent. Les guspires d’aquest foc són l’esperança de milions d’egipcis. Flames que esclaten per cremar l'ahir, però també per obrir pas a una vida de progrés, amb drets i llibertat. Milions de ciutadans han estat sotmesos durant dècades a una dictadura fèrria. La gent surt al carrer i s’esbrava, crida i s’exalta enmig dels tancs. Armes que els pares ensenyen joiosos als seus fills. Seran tigres de paper? Victòria dels cors sobre el metall? Porositat sentimental contra l’acer? Passada l’exaltació restaran deixalles. Els derelictes del què un dia s’explicarà que va ser un somni? O es guanyarà el futur? El teló acaba d’alçar-se. Actors i figurants, apuntadors i titellaires comencen la funció.

Esperant el sopar (Vídeo de JM a YouTube)

2011-01-31T16:31:00.004+01:00

Assegut al restaurant, tot esperant el sopar, em distrec gravant l’ambient i la clientela. Durant el dia el Hoe roman tancat, solament obre els vespres. Està especialitzat, doncs, en servir sopars. El Hoe és un local popular i acreditat que porta molts anys funcionant. La relació entre el menjar que s’hi dóna i el preu és òptima. Malgrat ser un restaurant de solvència reconeguda gairebé mai no hi veig estrangers sopant-hi. Deu ser que els turistes que visiten Lopburi, la ciutat dels micos, s’estimen més fer els àpats en restaurants que serveixen plats europeïtzats. Ells s’ho perden. Al Hoe la sopa de gambes amb bolets, llet de coco i curri (tom yam kung) excel·leix. Els plats que demano aquest vespre són per sucar-hi pa: pollastre amb gingebre i cebes tendres, complementat amb verduretes d’aigua servides amb all picat i salsa d’ostres.

Un vell restaurant de fusta (Vídeo de JM a YouTube)

2011-01-28T18:45:00.010+01:00

A Tailàndia queden pocs restaurants enterament de fusta com el que veiem a les imatges. El pis de sobre el restaurant és un hotel. Un hotel, per cert, no gaire recomanable. Tant el restaurant com l’hotel es diuen Mueang Thong. L’edifici de fusta es troba a la ciutat de Nakon Ratchasima o Korat, com l’anomena tothom. És ubicat al centre, molt a prop del monument a l’heroïna local Tao Suranari, coneguda popularment com Ya Mó. A l’hora que vaig gravar les imatges -poc després de les 9 de la nit- al restaurant ja no hi havia clientela. L’animació la trobem de dia. De fet, l’establiment serveix menjars fins a mitja tarda. Aquest és un costum arrelat entre els restaurants populars tailandesos. N’hi ha que estan especialitzats en obrir de primera hora del matí fins el migdia, mentre d’altres obren de la tarda al vespre. En algunes ciutats escampades pel territori -fins i tot en alguns barris del Bangkok menys cosmopolita- encara queden carrers sencers amb cases de fusta. Rengleres de cases d’un o dos pisos a tot estirar. Als baixos sol haver-hi un petit negoci familiar obert de moltes generacions enllà. El ritme de desaparició d’aquestes cases, però, és veloç. Al lloc on eren acostumen a alçar-hi edificis moderns sense personalitat ni encant. Molts propietaris de cases de fusta les venen sense donar importància a la pèrdua d’aquestes joies del passat. Ni tan sols les autoritats municipals semblen parar atenció a la desaparició del patrimoni col·lectiu. A hores d’ara, el negoci de la construcció continua puixant a Tailàndia. D’altra banda, sí que hi ha algunes poblacions que valoren les antigues cases de fusta i miren de conservar-les. Ara mateix em ve al pensament Uthai Thani, una capital provincial de la Tailàndia central entestada a preservar un parell de carrers amb cases de fusta. Els dissabtes destinen els carrers exclusivament a la circulació de vianants. Cap soroll de motors, solament la remor natural de les persones, converteix el passeig entre les cases de fusta en un plaer. Músics joves, estudiants d’escoles que toquen música tradicional amb instruments propis del país, i paradetes on es venen productes artesans, contribueixen a l’agradable sensació d’haver-nos immergit a la Tailàndia de fa un segle.

Foraster a casa. El barber i el fred

2011-01-25T19:28:00.002+01:00

Sant Boi de Llobregat, 25 de gener de 2011
Vaig a tallar-me els cabells en una barberia no gaire lluny de casa. És mitja tarda. A la barberia no hi ha clients. El barber em convida a seure a la butaca on farà la feina. Comenta el fred que fa. De què s’ha de parlar, sinó, en una barberia? Oitant que fa fred, responc. De fet, el barber diu que hace frío, servidor que fa fred. No és cap problema, ens entenem perfectament. Expresso com voldria que em tallés els cabells: ni curts ni llargs, res d’especial. El barber agafa la màquina i comença. I vinga el frío que hace i el fred que fa. De cop, engega: “Aquí se habla en castellano!”. De no portar el cap mig pelat m’alçaria i marxaria. No marxo de la barberia, però m’alço i em planto davant el barber. Dic que parlo en català perquè és la meva llengua i som a Catalunya. Me’l quedo mirant seriós. No dic res més. El barber no replica. M’assec i prossegueix la feina. Quan acaba demano quant és, pago i marxo. El barber és un magrebí que fa més de 4 anys que viu a Sant Boi. El meu poble, el meu país.

Foraster a casa. Llengües

2011-01-23T23:41:00.004+01:00

Sant Boi de Llobregat, 23 de gener de 2011
Gran alegria que YouTube ja sigui en català. Quin goig veure el meu canal parlant la meva llengua. Esperava amb impaciència la notícia. Fins ara al meu ordinador tenia YouTube configurat en anglès, com els programes o altres serveis que no són en català. Posats a triar una llengua forastera m’estimo més l’anglès que el castellà. Almenys, l’anglès, contràriament a la llengua espanyola, per a mi no és una llengua invasiva, símbol d’opressió i imposició. L’anglès és la lingua franca amb la qual parlo bàsicament quan volto pel món. Però no és la que utilitzo habitualment. Sempre provo d’expressar-me en les llengües que es parlen als territoris que visito, ni que de vegades siguin parles molt minoritàries. Si em moc per Tailàndia, per exemple, intento comunicar-me en tai pel centre del país, en la parla d’Isan quan viatjo pel nord-est i, en ngua, quan corro per les terres del nord. El mateix faig en tantes illes d’Indonèsia; també a les Filipines. Un hàbit que poso en pràctica de tota la vida i absolutament a tot arreu per on viatjo. Intentant expressar-me en les llengües que es parlen en cada lloc hi ha una entesa mútua i més fonda amb els natius. I els respecto en un grau major, a ells i la seva cultura. Probablement, la llengua és el que més ens estimem. La llengua és l’articulació de les idees, l’ànima o el concepte d’una comunitat de parlants. La seva visió del món, la manera d’entendre’l i ser-hi.

El Bulaalan

2011-01-23T23:21:00.007+01:00

El Bulaalan és una serralada als peus de la qual jeu Sidi Ifni, poble encotillat entre el massís i el mar. Una cadena aspra que protegeix la població de la calor i els vents xafogosos provinents del desert. Agafo un carrer costerut que mor als dipòsits d’aigua municipals. Camps a través enfilo muntanya amunt. No hi ha un sol arbre, al Bulaalan, només matolls llenyosos i pedrots encatifats de preciosos líquens mil·lennaris i de molsa. La cima del Bulaalan és més aviat plana, envaïda de coscolls i colònies de plantes carnoses. Són cactus baixos apinyats en manyocs, com coixins d’espines. Des del cim, entre llevant i migjorn, s’albira un paisatge de presagis saharians. Al fons de l’escenografia buida, entre la terra erma i la ratlla confusa del cel, s’endevinen espirals d’arena girant dins violentes torbonades.
Al vessant occidental del Bulaalan, dominant la població de Sidi Ifni, hi ha un dibuix de proporcions gegantines fet amb pedres pintades de color blanc. En grafia àrab, al davall d’una gran estrella de cinc puntes, hi ha escrites les paraules “déu, pàtria i rei”. Es tracta que tothom tingui present els tres grans pilars, corcats o no, on se sosté la monarquia alauita marroquina. A sota mateix del rètol s’arrengleren una filera de quarters i barracots enrunats que havien estat de l’exèrcit espanyol, incloent-hi el post dels legionaris. Qui ho diria que en altres temps aquelles runes van ser santuari de la més fèrria disciplina militar! A l’extrem meridional de les casernes, ara enderrocades, cada diumenge se celebra un soc; entre altres moltes coses s’hi poden comprar penis de tauró i sabates velles, però no a parells sinó a pes. L’antic aeroport, construït també pels espanyols, és just al davant. Avui l’aeroport no és res més que una immensa superfície plana abandonada. Males herbes i malesa s’han apoderat de les pistes i els hangars. Herbotes que es mengen fins i tot l’asfalt, el descomposen. La pasta del quitrà s’esberla, s’esmicola i acaba per desaparèixer. En l’espai desolat pasturen ases i ramats de cabres.
La vida transcorre amb molta calma a Sidi Ifni. Durant el dia la població roman dins les cases o als negocis. Els carrers només s’animen en fer-se fosc. A partir de quarts de set corrues de gent transiten per davant la filera dels cafès del mercat, prossegueixen per la plaça Hassan Segon i enfilen en direcció a La Barandilla.
La Barandilla és un passeig a vora mar. Una balustrada de pedra, que ve de l’època colonial, ressegueix un espadat que cau en vertical damunt la platja. La pena és que bona part d’aquesta llarguíssima barana està feta malbé; sobretot al capdavall, en el lloc on per salvar el desnivell es va construir una escalinata que va a parar just al davant de la singular baluerna en forma de vaixell que fou seu, en època espanyola, del comandament de la marina. Com tantes altres coses a Sidi Ifni, aquesta embarcació mastodòntica de pedra i de ciment també s’està esfondrant sense que ningú hi posi remei.

Foraster a casa. Anna Bolena i el Barça

2011-01-20T20:55:00.011+01:00

Sant Boi de Llobregat, 19 de gener de 2011
Avui juga el Barça contra el Betis, un equip de Segona. Ni que sigui líder del grup no deixa de ser un equip de Segona Divisió. Juguen a Sevilla, al camp del Betis. Quan el Betis va venir al Camp Nou, el resultat va ser 5 a 0 a favor del Barça. TV3 emet la pel·lícula L’habitació del pànic. Decideixo veure-la. És una pel·lícula que encara no he vist i que em fa certa gràcia. Potser perquè la protagonitza Jodie Foster. Comença la pel·li. Així que apareixen els malfactors que intenten entrar a la casa començo a angoixar-me. Mare i filla, de 8 anys, soles, a mercè d’uns lladres. Pot passar de tot i res de bo. Aquests ingredients són un bombó pels guionistes, ho tenen relativament fàcil espantar i angoixar els espectadors. Desconnecto. Opto per mirar el capítol 10è de la segona temporada de la sèrie The Tudors. El darrer capítol que tinc a casa. Em falten veure les dues temporades restants, la tercera i la quarta. A Espanya, els devedés de les dues darreres temporades encara no s’han comercialitzat. Dimarts van dir-me a l’Fnac de la plaça Catalunya que la tercera temporada no apareixerà fins l’any vinent. A Estats Units estan editades i disponibles les quatre temporades. D’aquí que dimarts mateix a la nit vagi decidir comprar els devedés que em falten a Amazon. A esperar que arribin. Miro el darrer episodi, com deia. El que porto vist de la sèrie, del començament fins ara, em sembla d’un altíssim nivell. The Tudors és una sèrie acurada, d'extremada qualitat. Ara recordo el comentari que va fer-me M. C.: “He vist alguns capítols, el vestuari és molt maco; l’ambientació també”. Això és cert, però entristeix que una professora d’Història assenyali aquestes qualitats -i no d’altres més substancioses- com el més remarcable. Al capítol que miraré avui veuré l’execució d’Anna Bolena. És un capítol brillant. El tempo i la tensió creixent són duts amb un domini perfecte. Les interpretacions i la realització ratllen l’excel·lència. És una obra feta amb rigor. Em fa feliç poder gaudir de tant talent. En aquest capítol presenten la reina-esposa, avorrida per Enric VIII, gairebé com una santa. Anna Bolena no ho era en absolut, de santa. Ni tan sols devota. Potser tots ens tornem pietosos quan ens veiem l’ombra de la mort a sobre. Ara m’hauré d’esperar que arribin la resta de capítols d’Amèrica per completar la sèrie. Acabat l’episodi encenc la ràdio. El Barça ha perdut per 3 a 1 contra el Betis. Els locutors fan mans i mànigues per justificar-ho. Pot justificar-se la derrota del “millor equip del món” davant un equip de Segona Divisió de la lliga espanyola?

Imagine Peace (Vídeo de JM a YouTube)

2011-01-19T01:10:00.011+01:00

En aquesta ocasió, el vídeo és el breu reportatge d'una exposició conceptual sobre els luctuosos incidents ocorreguts a Bangkok de març a maig de 2010. He escollit "Imagine" de banda sonora perquè em sembla una peça adequada. Si "Imagine" pinta una utopia, l'esperit de l'exposició en porta una altra d'inherent: la reconciliació d'un país dividit en dos bàndols, probablement irreconciliables per sempre. Almenys mentre l'estructura social tailandesa no emergeixi de l'Edat Mitjana.
Del mes de març fins la segona meitat de maig de 2010, Tailàndia va viure un dels pitjors períodes de la seva història recent. Els Camises Vermelles van envair el centre de Bangkok clamant justícia social i la dimissió del primer ministre imposat, Abhisit Vejjajiva. Gairebé la totalitat dels Camises Vermelles procedeixen de zones rurals, del nord-est i nord del país. Van encadenar-se molts esclats de violència durant les 10 setmanes que va durar la revolta. Una guerra urbana contra l’status quo dominant. Finalment, els tancs de l’exèrcit van esclafar els manifestants i les seves il·lusions de canvi el 19 de maig. Acer contra els somnis dels pobres. Les revoltes van deixar 89 persones mortes i uns 1400 ferits. Uns quants dels edificis més emblemàtics i luxosos del centre comercial de Bangkok van ser incendiats. L’exposició "Imagine Peace”, que veiem a les imatges del vídeo, va inaugurar-se pocs mesos després dels fets al Bangkok Art and Culture Centre, un flamant centre cultural ubicat al bell mig del lloc on varen produïr-se els incidents. L’exposició va ser patrocinada des del govern, amb la voluntat de segellar ferides i passar pàgina als actes luctuosos. D'aparent bona voluntat molta, però les ganes des del poder de promoure un canvi real són més aviat escasses.

La felicitat dels tais (Vídeo de JM a YouTube)

2011-01-16T11:39:00.006+01:00

Cap el mes de juliol, amb l’arribada dels monsons, comença la pasqua budista o Khao Pansà, com en diuen els tais. Durant tres mesos els monjos a penes sortiran dels monestirs. És una època propícia pels joves que volen ordenar-se, també per pregar i meditar en el recer dels temples. L’inici del Khao Pansà se celebra a la ciutat de Nakon Ratchasima, o Korat, amb processons d’espectaculars carrosses de cera. Les imatges de cera representen personatges de la mitologia budista i hinduista: déus, reis i criatures celestes. A la nit, famílies i colles d'amics es dirigeixen al parc on són filmades les seqüències per relaxar-se. Miren cinema a l’aire lliure, en aquest cas una una pel·lícula de muai tai, la lluita tradicional tailandesa, sopen i xerren. Bons moments per una societat abocada al plaer de viure. Bevent, menjant i mirant cinema se'ls veu plenament feliços.

Cinema a l'aire lliure (Vídeo de JM a YouTube)

2011-01-15T15:54:00.008+01:00

Al vídeo podem veure un cinema a l'aire lliure instal·lat en un parc públic de Saraburi, ciutat de la Tailàndia central. Les projeccions van fer-se durant les celebracions per commemorar el centenari del traspàs de l’estimat rei tailandès Rama V, conegut popularment com Chulalongkorn. És inevitable rememorar les sessions nocturnes al meu poble, Sant Boi de Llobregat, d’ara fa uns 50 anys. A la placeta de Les Eres, al capdamunt del carrer La Plana, uns firaires muntaven un cinema ambulant a l’aire lliure. Passaven pel·lícules populars, cinema d’acció -sovint de les anomanades d’indis- i ràncies espanyolades de l’època. Els assistents ens portàvem la cadira de casa. Pagàvem una modesta entrada i gaudíem d’una nit de cinema a la fresca.

Sidi Ifni

2011-01-08T23:21:00.004+01:00

A les envistes de l’antiga caserna del cos de tiradors la carretera s’enfonsa fins a la llera d’un riu sec, o ouadi, com en diuen aquí. Malgrat la boira puc veure petites feixes conreades i, al fons de tot, d’esquena al mar, l’ermita blanca amb porxades on està enterrat Sidi Alí Ifni, el sant musulmà al qual reten homenatge cada divendres a la tarda dotzenes de dones cobertes de dalt a baix amb gasosos vestits multicolors. Els vidres de l’autobús estan entelats pel baf dels passatgers i, per la banda de fora, esquitxats per la pluja. Plugim hivernal i boira atlàntica m’acullen en un lloc que jo m’havia imaginat eternament sec i lluminós.
Em refereixo a Sidi Ifni, l’antic enclavament espanyol abandonat a cuita-corrents el 1969. Avui el poble viu en la letargia i el record. Als més grans de cinquanta anys se’ls il·luminen els ulls quan rememoren els temps que Sidi Ifni, o Santa Cruz de Mar Pequeña, era la província número 51 de les Espanyes. En Mohamed ara en té cinquanta-un, d’anys. És un dibuixant vocacional que s’autoproclama gandul per naturalesa. La seva indolència el fa estar hores i més hores assegut davant la taula del mateix cafè de sempre. A tota hora porta sota el braç un bloc farcit de dibuixos surrealistes, producte de desitjos i somnis escapçats. Confessa que només és feliç quan recorda l’època en què Sidi Ifni era una plaça espanyola. En parlar-ne el rostre se li endolceix i es torna infant. Quan desgrana històries d’aquella època la mirada sembla que se li’n va cap a un pou ple de joguines. La melangia el pren i s’hi agombola complagut. Les seves paraules saturades de tendresa dibuixen un món que és quasi un paradís, un univers particular que ell i altres nois van viure amb plenitud. Em conta que per Nadal es feien farts de fer bossa cantant “beben y beben y vuelven a beber” a les portes de les cases dels espanyols, i no oblida com fulgia la ciutat en aquells temps: recorda els seus edificis, els cinemes, el Twist Club de la plaça Espanya...
Avui Sidi Ifni s’enfonsa en l’abandonament. Es comprèn que en recuperar el petit territori les autoritats marroquines volguessin netejar les petges dels colonitzadors, però en la seva obstinació es van excedir. Van fer malbé una mica massa. Van posar molt interès a esborrar les velles traces, però gens d’afany per mantenir la qualitat de vida que s’hi fruïa durant el domini colonial. La població autòctona d’això se’n dol. S’explica que els nous governants canviessin immediatament els noms de carrers i places, i que volguessin donar una fesomia diferent a alguns dels edificis públics. Però no s’entén que en nom de la renovació o del canvi els malbaratessin amb evidents patafis. Tal és el cas de l’oficina de correus, per exemple. La gent amb seny encara no s’explica per què van demolir les dues torres que la identificaven. Al parell de palauets d’estil colonial a l’entorn de la plaça Hassan Segon, ahir plaça d’Espanya, d’alguna manera també els han manllevat el seu aire original. No han manipulat la seva estructura, o ben poc, però en repintar-los del crema s’ha passat al blanc amb profusió de sanefes i finestres totes blaves; ja no són el que eren. No és que aquesta nova imatge estigui malament, però no deixa de ser irònic, tal com diu el barber filoespanyol Hassan Aznag, que per desnaturalitzar els palaus del seu passat poc agradós els hagin repintat amb el que ell anomena els colors dels jueus, referint-se al blanc i al blau de la bandera israeliana. A l’església catòlica, també situada a prop de la plaça i del mateix estil que els palauets, li han mantingut el color original, però van tapiar la monumental creu de la façana. Després van adequar l’església per ubicar-hi la seu del jutjat municipal. M’expliquen una anècdota de quan van desmantellar l’església. Sembla que no sabien què fer de la pica baptismal. Van optar per treure-la de l’edifici i deixar-la a la paret posterior de l’antiga pagadoria, una altra de les construccions notables de la plaça. Per aquelles coses de la vida resulta que la paret on la van abandonar és el mur on els veïns tenien el costum d’anar a orinar. Fins el dia que algú no va saber veure en aquell objecte estrany algun valor o utilitat pràctica, la malaguanyada pica va haver de suportar en lloc d’aigua beneïda les miccions irreverents de mitja població.
En desentendre’s Espanya de Sidi Ifni l’edifici de la pagadoria va esdevenir el consulat. A la vista de com es conserva cal creure que està abandonat i que ningú no en té cura. L’immoble cau per vell i deixadesa. A la façana principal, l’arrogant àguila feixista abraça l’escut del jou i de les fletxes. Però l’ocellot no ha percebut que li han caigut les plomes. Tampoc no s’ha adonat que senyoreja cloquejant com una lloca per un corral de pols i enderrocs.

Tornar

2010-12-24T01:59:00.006+01:00

Estimats lectors. Escric des de l’antiga Mogador, l’Essaouira marroquina. La primera vegada que vaig visitar Essaouira va ser l’any 1980. La segona, el 1998. Però tornar no és repetir. Ja se sap que repetir és impossible. Entre una vegada i l’altra ha passat el temps. El temps canvia les coses, però encara ens canvia més a nosaltres. Quan es torna a un lloc, les percepcions no són mai les mateixes. L’actitud, l’humor i l’enfoc han variat. Som uns altres movent-nos per espais que també s’han transformat. Ens trobem ànimes noves, cels que dibuixen nuvolades diferents. Que l’aire i la llum siguin sòlids o suaus dependrà de la mirada projectada des de dins. La mirada que fa que tot sigui com nosaltres som en realitat.
Us desitjo un Bon Nadal, viscut amb alegria i esperança.

Essaouira

2010-12-20T13:03:00.006+01:00

Essaouira és una vila marinera, ventosa, lluminosa i humida. Asseguren que a l’estiu la brisa de l’Atlàntic amoroseix la xafogor que arriba de les terres càlides de migjorn i l’interior. A l’hivern, si no hi ha ventades fortes, s’hi viu un ambient temperat. Però al vespre, acabat d’ajocar-se el sol, la temperatura baixa de sobte.
De la medina vella sorprenen els carrers alineats i ben tirats, com un eixample barceloní en miniatura, una característica urbana ben estranya en les urbs àrabs. El soc d’Essaouira s’hi ha emmotllat, segurament per això és ordenat i racional. Essaouira és una petita ciutat acollidora que convida a aturar-s’hi, a fruir del seu ambient tranquil abans d’endinsar-nos sud avall, en regions presumiblement més aspres. Essaouira és una parada perfecta per reposar i refer-se. Orson Welles hi té una plaça pròpia. És un espai encatifat de gespa al peu de les muralles. Dedicar-li una plaça és la manera que han tingut les autoritats municipals d’agrair al famós director que triés la ciutat per rodar-hi unes seqüències de la pel·lícula Otel·lo. Otel·lo va promocionar la ciutat, però l’impuls definitiu va donar-li la Unesco l’any 2001 en declarar Essaouira Patrimoni de la Humanitat.
M’hi trobo tan bé, a Essaouira, que hi he llogat un apartament. És un cambra encimada al capdamunt d’un edifici vell. S’alça al peu d’un corraló, a fregar de la muralla occidental. L’habitació té un finestral que s’esbatana al mar. Veig les fortificacions del port i l’illa Mogador, on d’abril a octubre nien falcons de la reina abans d’emprendre el vol que els durà a Madagascar. Com que la finestra mira a ponent gaudeixo de l’espectacle del sol en pondre’s. Aquests dies acostumen a ser unes postes planes, sense núvols. El sol ni pinta ni crea, només s’encén i es difumina, es fa fonedís amb discreció rere un horitzó que se l’empassa sense entusiasme.
A la vespreda, el vent bufa potent. En aquesta hora, vist del capdamunt de la fortalesa, l’espectacle del mar es magnific. Ones violentes s’estavellen als esculls per desfer-se al peu de les muralles. Es fan escuma blanca, llençols gegants orejant-se després de la bugada. Per damunt tanta blancor planegen a contravent les gavines. La bravesa oceànica esquinça les ones, en fa pols de sal i aigua. Una sal que les ventades alcen i s’emporten. Als capvespres, una rosada salobre i humida s’estén com un fum pels racons de la ciutat. Res no se’n lliura i ningú se n’escapa. Ni els haik blancs de llana de les dones, que les cobreixen de dalt a baix, no eviten que el polsim insà penetri fins el moll de l’os. Pels foscos corredors coberts circulen persones apressades fugint del vent i el fred, amb ganes d’arribar al caliu de casa seva. Aquestes són les hores preferides pels turistes per badoquejar asseguts en qualsevol dels cafès de la plaça Moulay Hassan, ja sigui xarrupejant un te de menta, llegint o matant el tedi amb converses banals.
Havent dinat m’agrada anar al port per veure arribar els pescadors amb les seves barques plenes. Carregades de sardines, morenes i llucets; gambes i orades. A la llotja, que és a tocar de l’escullera, homes de la mar i comerciants, amb un codi d’estranys signes insondables per als que no hi entenem, liquiden en un no res les captures més preuades. La resta anirà a la menuda, en petites parades amenaçades pel vol baix de gavines cridaneres, atentes a qualsevol descuit per pispar peces.
Als merlets de mestral de les muralles hi ha una renglera de canons encarats a l’oceà. Apunten qui sap on, perquè ni d’enemics ni de pirates avui ja no n’hi ha. S’ha acabat el temps que potències estrangeres cobejaven Essaouira o Mogador, com en deien en èpoques passades. Portuguesos, francesos i espanyols en un moment o altre s’hi establiren. La majoria de canons, per no dir tots, foren forjats a les acaballes del segle XVIII en foneries de Sevilla i Barcelona.
El turisme ha donat una empenta definitiva a l’artesania local. En cap altre lloc del Marroc no es treballa tan bé la fusta de tuia com a Essaouira. La fragància d’aquest material embriaga l’aire dels carrers petits dels socs. Hi ha peces magnífiques col·locades descuradament a les botigues, entre timbals de pell de rajada, catifes i pots de rass el-hanot, el curri elaborat amb 125 espècies diferents.
El filantrop i mecenes danès, Frederic Damgaard, va condicionar un dels millors edificis d’Essaouira per convertir-lo en galeria. És una sala on exposen en exclusiva els artistes nats a la ciutat. Els talents locals semblen enderiats amb l’art gnaoua. És un art originari de l’Àfrica profunda, naïf i primitiu, amb abundància de monstres ganyotaires, traços grossos i esquitxos multicolors. Infinitat de llenços i escultures gnaoua fan dubtar l’espectador de si es troba en una distesa vila marinera de l’Atlàntic o al cor de la selva tropical.

Tetera

2010-12-18T01:01:00.002+01:00

Tetera de coure en una parada ambulant. La Kotubia al fons. Plaça Jemà el-Fnà. Marràqueix. Marroc

Preparant sopars

2010-12-18T01:00:00.000+01:00

Restaurants ambulants al capvespre. La Kotubia al fons. Plaça Jemà el-Fnà. Marràqueix. Marroc

El gat de la fonda

2010-12-18T00:58:00.000+01:00

Un gat que li agrada retratar-se al taulell d’una fonda popular ubicada intramurs, al cor de la medina. Essaouira. Marroc

Entrevista a Imatges Sant Boi TV

2010-12-07T10:54:00.004+01:00

Clicar aquí per veure el vídeo de l'entrevista

Bamboo to Bronze

2010-12-06T21:40:00.005+01:00

Video BAMBOO TO BRONZE
The rehearsal was held few weeks before the group from Sanggar Çudamani flew to USA to present it's new production "Bamboo to Bronze". It was recorded at night time at Pura Tamen Limut, a temple located in Pengosekan, Ubud, the same village where Çudamani Group comes from. In the video we see a bit from the beginning of the new production "Bamboo to Bronze". The performance features 26 artists including choreography and composition by I Dewa Putu Berata. The artistic director was born into a family of musicians and painters and studied under his father I Dewa Nyoman Sura. He is the founding member of Sanggar Çudamani. Sanggar Çudamani comprised of 60 members. I Dewa Putu Berata has directed numerous gamelan ensembles and works on various international projects throughout the world. I Nyoman Cerita, choreographer, learned dance at age 6 from his grandfather I Made Kenyir. He is recipient of numerous awards as well as from Titane Spectacles/Le Jardin Des Poiries in Paris. Emiko Saraswati Susilo was one of Çudamani's founding members. She began her formal studies in Javanese and Balinese dance under the direction of KRT Sasmintadipura and Ni Made Wiratini. She has studied Javanese singing from Tri Haryanto and Midiyanto. I Dewa Ketut Alit studied drumming with his father and began performing at age 11.
"Bamboo to Bronze" is a new creation of Çudamani's group. The music and dance ensemble from Bali, harnesses movement, music and spectacle to transport audiences into the vibrant world of the treasured gamelan art form. "Bamboo to Bronze" highlights Balinese contemporary reality by celebrating the intimate and poetic sounds of a small village as well as the virtuosic, dynamic and technically dazzling sound of the brilliant seven-toned gamelan Semarandana. The simple beauty of bamboo and the glorious sheen of bronze continue to coexist in the increasingly complex and sophisticated culture of Bali.

Dance in Blue

2010-11-24T00:32:00.003+01:00

The rehearsal was held few weeks before the group from Sanggar Çudamani flew to USA to present it's new production Bamboo to Bronze. It was recorded at Pura Tamen Limut, a temple located in Pengosekan, Ubud, the same village where Çudamani Group comes from. In the video we see one of the dances included in the new production Bamboo to Bronze. I call it Dance in Blue because the dress color of the four female dancers. Blue color is an unusual color in Balinese traditional dances. The performance features a stellar array of 26 artists including choreography and composition by I Dewa Putu Berata. The artistic director was born into a family of musicians and painters and studied under his father I Dewa Nyoman Sura. He is the founding member of Sanggar Çudamani. Sanggar Çudamani comprised of 60 members. I Dewa Putu Berata has directed numerous gamelan ensembles and works on various international projects throughout the world. I Nyoman Cerita, choreographer, learned dance at age 6 from his grandfather I Made Kenyir. He is recipient of numerous awards as well as from Titane Spectacles/Le Jardin Des Poiries in Paris. Emiko Saraswati Susilo was one of Çudamani's founding members. She began her formal studies in Javanese and Balinese dance under the direction of KRT Sasmintadipura and Ni Made Wiratini. She has studied Javanese singing from Tri Haryanto and Midiyanto. I Dewa Ketut Alit studied drumming with his father and began performing at age 11.
Bamboo to Bronze is a new creation of Çudamani's group. The music and dance ensemble from Bali, harnesses movement, music and spectacle to transport audiences into the vibrant world of the treasured gamelan art form. Bamboo to Bronze highlights Balinese contemporary reality by celebrating the intimate and poetic sounds of a small village as well as the virtuosic, dynamic and technically dazzling sound of the brilliant seven-toned gamelan Semarandana. The simple beauty of bamboo and the glorious sheen of bronze continue to coexist in the increasingly complex and sophisticated culture of Bali.

Diari de viatge. De “sois” i carrers

2010-11-14T14:32:00.005+01:00

Movent-nos per Bangkok, o per qualsevol altra població tailandesa, haurem d’aprendre a distingir entre sois i carrers. Un soi és el carreró perpendicular a un carrer principal. El carrer principal és fàcilment recognoscible, té una major amplada i enorme afluència de vehicles. Els sois, en canvi, són més estrets i generalment més transitats per persones que cotxes. Els tais fan vida als sois; són vies on moure’s, però també patis de veïnatge. Els sois són fonts pel caçador d’històries.
Phetchaburi Soi 10 és un carreró rectilini, d’uns tres-cents metres de llargada per uns deu d’amplada, esbiaixat per alguns passatges estretíssims que s’internen entre els habitatges. Socs orientals que recorden vagament els de les ciutats àrabs. Però en aquests mini-sois o trok, a diferència dels corredors àrabs, no hi ha a penes brogit. L’acció acostuma a transcorrer calma. La vida aquí és oberta, però també discreta.
La majoria dels establiments del soi no han canviat en dècades. Hi ha una farmàcia que sembla sorgida d’un encanteri de tants espècimens dissecats, animals i vegetals, que pengen de parets i sostre. Darrere el taulell s’arrengleren línies de calaixos, dins els quals vés a saber quines pòcimes s’hi amaguen. Una botiga que s’anuncia com de moda, ubicada uns metres enllà de la farmàcia, fa lluir a uns maniquins tronats les mateixes esgrogueïdes peces de roba de fa mesos.
Les vores del soi estan envaïdes de restaurants amb rodes que ofereixen menjar calent, entrepans variats, amanides i una gran varietat d’insectes fregits. Un mercat domèstic, per minúscul, té parades obertes en la intersecció de dos trok. Es pot escollir entre fruita de temporada, ous amb embrions de poll i granotes fumades i empalades. També plàtans fregits i dúrions frescos, però pudents, com pertoca.
M’endinso pel trok que comença al fons del mercat. En poc més d’un metre quadrat un vell hi ha muntat el seu taller de costura. Al moment de passar-hi l’home pedala la cosidora, absort en la peça que cus. Un tors nu en un tronc escardelenc. Pell esblaimada, costelles enfonsades. En un catau, al costat del taller, uns adolescents juguen amb consoles de play station. Més enllà, quatre o cinc homes miren un partit de futbol de la lliga anglesa en un televisor. Van buidant alegrement ampolles de cervesa.
Entro en un 7-Eleven a comprar una beguda. Així que passo la porta rebo un devessall de llum intensa, salutacions rutinàries recitades a cor pels venedors i un bany de gelor. La temperatura dels Seven és sempre uns quants graus per davall la del carrer. Estratègies de màrqueting per atreure gent acalorada. Acalorats que facin despesa, és clar.
Surto del soi per retornar a casa. De camí haig de travessar el klong San Sèb. Arribo al canal en superar el manyoc de cases de fusta unides per corredors d’un metre d’amplada. Sé que sóc vora el canal no perquè el vegi sinó per la sentor que m’arriba. El klong San Sèb és una de les poques vies fluvials que avui esquincen la textura urbana de Bangkok. Durant el dia, llanxes públiques de fusta circulen com una bala pel canal. És un transport pràctic, que cal considerar si la nostra pituïtaria no és molt fina, i si tampoc no ens importa empastifar-nos amb esquitxos d’aigua pútrida.
Travesso el canal per un pontet metàl·lic. Un xicot pesca. M’aturo per saber si treu alguna cosa. Doncs sí, de moment veig dos peixos a terra. Encara cuegen. Un dels exemplars fa poc més d’un pam; l’altre és una mica més petit. És admirable que en aquest femer líquid transcendeixi la vida més enllà d’amebes i microbis. Els peixos que hi viuen han de ser animals transgènics, una mena de rates de clavaguera amb escates. El pescador em fa saber que el klong en va ple, de peixos. Mentre parla em fixo en els ratpenats que voleien sobre l’aigua del canal. N’hi ha un que planeja solitari, molt per damunt dels altres. És enorme, gairebé fa mig metre d’envergadura. Animals d’aspecte temible però inofensius per els humans. No són dràcules sorgits de cap sepulcre, tot i que ho podrien ser, segons revela el pescador. L’home està convençut de l’existència d’aquesta mena de criatures. Els tais creuen fermament en fantasmes, en éssers traspassats enyorats de la vida entre els mortals. D’aquí que de tant en tant tornin a l’àmbit dels humans, ja sigui per a comunicar-s’hi, venjar-se d’alguna malifeta o, simplement, per a jugar-hi o espantar-los.
Per avui el pescador ja en té prou. “Mala nit per peces grosses”, comenta mentre agafa el parell de peixos de terra i els retorna al canal. Ja són morts, seran menjar pels altres. “D’exemplars de quatre i cinc quilos, n’hi ha, i molts!”, m’assegura. “I us els mengeu?”. Quina pregunta! A Tailàndia, el que no mata, engreixa. En aquest país qualsevol cosa proteica que pugui mastegar-se és comestible.

Plantem cara

2010-10-31T10:03:00.004+01:00

Joan Solà
Ja n'hi ha prou. Al cap d'una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l'única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s'hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n'hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.
Qui intenta destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos, enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del govern de Catalunya a l'esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d'una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret "suposa un avanç històric per a la llengua catalana", o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l'agressió, aleshores s'exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.
La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya Dóna corda al català, per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n'ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d'humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d'una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l'agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s'hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre govern que planti cara d'una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l'enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l'afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara.

AVUI, 28 DE DESEMBRE DE 2006

Wat Chantaburi

2010-10-27T12:41:00.005+02:00

Els dies 16 i 20 d’octubre vaig visitar el Wat Chantaburi. Ara mateix l’ubosót està en obres de reconstrucció. L’interior és un caos. El terra està alçat, les deteriorades pintures estan tapades amb plàstics. El dia 16, mentre era dins la nau desgavellada fent fotografies, va desfermar-se una tempesta impressionant. La imatge que veiem de l’altar vaig fer-la mentre queia una tromba d’aigua. Pols, un buda, poca llum i uns modestos gerrets sense ofrenes.

Wat Rakang Kosit Taram 1

2010-10-26T10:28:00.005+02:00

Part inferior de la porta d'entrada al pavelló Hoe Pra Trai Pitaka, que havia estat residència del rei fundador de la dinastia Chakri, Rama I (1782-1808). El pavelló, restaurat ara fa tres anys, es troba a l'ala sud-oest del Wat Rakang Kosit Taram, a Bangkok. A la pintura hi veiem un monjo budista encarant-se amb un penat a l'infern i la mort. La pintura sobre la porta de fusta vaig fotografiar-la ahir, dia 25 d'octubre de 2010. La imatge és presa en el mode manual: ISO 100, amb 30 segons d'exposició i f/9.

Wat Rakang Kosit Taram 2

2010-10-26T10:04:00.008+02:00

Fragment de les pintures murals sobre fusta al pavelló Hoe Pra Trai Pitaka, que havia estat residència del rei fundador de la dinastia Chakri, Rama I (1782-1808). La vella biblioteca, restaurada ara fa tres anys, es troba a l'ala sud-oest del Wat Rakang Kosit Taram, a Bangkok. Les pintures narren escenes de la vida quotidiana de l'època i històries de la llegenda èpica Ramayana. En aquest cas, veiem la història de Makhamanop i la seva esposa construïnt un nou pavelló i un estany al jardí de la seva residència. Fotografiar aquests murals sobre fusta (ahir, dia 25 d'octubre de 2010) va ser complicat, bàsicament per dues raons. Pels reflexes de les pintures, impossibles d'evitar doncs solament podia treballar amb la llum natural provinent de les finestres, i el terra de taulons de fusta. Com que és un lloc públic rep visites freqüents. Cada vegada que entrava algú el terra fimbrejava amb el consegüent moviment del trípode. En moure's la càmera, la imatge sortia borrosa i l'havia de tornar a repetir. La solució va arribar amb la pluja. De cop i volta va desencadenar-se una tempesta. Aigua a portadores, trons i llamps. Un llarg temporal durant el qual vaig estar completament sol dins el pavelló de fusta. Llavors sí que vaig poder fotografiar de gust. Ni que gairebé estigués a les fosques. L’espessa nuvolada filtrava una gran dosi de llum. La imatge és presa en el mode manual: ISO 100, amb 10 segons d'exposició i f/11.

Wat Samuha

2010-10-19T11:17:00.000+02:00

Wat Nong No Nuea

2010-10-17T11:12:00.002+02:00

Wat Yang Thuan

2010-10-17T11:05:00.002+02:00

Wat Yang Thuan

2010-10-17T11:03:00.002+02:00

Un dia del meu viatge (3) V. II

2010-09-30T08:10:00.012+02:00

Els ruixats recents han omplert el terra de bassals. El samló circula per damunt clots tapats per l’aigua. Com que és impossible endevinar-ne la fondària, de vegades la roda s’enfonsa ben endins d’un sot. Anar assegut al tricicle és gairebé com muntar un toro mecànic. Aquestes sacsejades deuen ser equivalents a alguns exercicis gimnàstics. Cal considerar-les bones, ni que et deixin rebregat? Penso que sí, ja se sap que la Gimnàstica és una de les deesses més venerades del nostre temps espuri i de llautó. El que vingui de la deessa forçosament ha de ser bo. A patir cruixint-me, doncs, si ha de servir per millorar-me la salut.
En un revolt, es presenta la portalada que dóna pas al temple. Creuar-lo és endinsar-se en un fangar. Déu n’hi do la potència que llueix la màquina d’aspecte tan raquític. La màquina i l’habilitat del conductor, sens dubte fet a aquesta mena d’inclemències. Com passa sovint en zones de pagès, al recinte del santuari hi ha una escola. És una escola d’ensenyament primari; veig un munt de canalla menuda jugant. Ara mateix deu ser l’hora del pati. Sota un porxo hi ha uns adults asseguts. Homes i dones. Segurament són mestres. Seuen davant una taula llarga plena d’uns papers que es miren de pressa. Exàmens dels alumnes? L’espetec del motor del samló els fa alçar el cap. Veuen arribar un blanc a cavall d’una moto de tres rodes. Baden mirant-me. Les criatures aturen els jocs. S’atancen corrents. Veure de prop l’inesperat nouvingut és una festa. Sóc el centre d’atenció de tothom. Ai, la meva vanitat, com s'infla. Abans d’haver pogut baixar ja tinc un mestre davant meu. “Hola, benvingut!”, és el primer que diu. “Què t’ha portat aquí?”. “Veure les pintures de l’ubosót”. “Fet”, diu el mestre tot somrient.
Mentre espero que l’home vagi a buscar la clau parlo amb la canalla. Nens i nenes dolçament vergonyosos. Aquella mena de vergonya, barrejada amb timidesa, tan pròpia de la mainada. Els agrada ser els protagonistes. S’ho passen bé responent el què els demano. Quants anys tens, com et dius, t’agrada venir a escola? Revolades de nens que s’atancen. Tots volen dir la seva. Arriba el mestre amb la clau. Amb un seguici d’infants a l’entorn ens plantem a la porta que accedeix a l'estança on s’ordenen, mediten i preguen els monjos.
Es bada la porta, el mestre em convida a entrar. El xivarri s’apaga. La foscor de la sala mata el renou de fora. No se sent res, o almenys m’ho sembla. Passant simplement un llindar ingresso a un altre món. De moment, un món que resta a les fosques. Un món silent. Per descobrir. Què hi trobaré? Pintures, per descomptat, això ja ho sé. Però els murals de les parets són solament l’embolcall; un embolcall bonic, de no se sap encara el què. Amb els llums que s’obren es revela sobtadament el contingut. Com Alícia que cau al forat, així, de sobte, passo del fang i el guirigall a un univers enlluernador. Fulgent. Or i daurats, vermells, porpres i grocs. Legions de cavalls voladors, nimfes del cel i apsares nues honoren la imatge d’un buda d'expressió severa encimbellada a l’altar. El cos del buda sedent el ressegueix una aurèola també daurada. Una sinuosa sanefa emplomada que culmina en forma de punxa de llança. Darrere, pintat al mur, Erawan, l’elefant blanc de quatre caps. Majestàtic, Erawan sosté a l’esquena el palau que simbolitza el karma, l’estança de la vida completa, ja sense començament ni final. Unicorns al trot en boscos de fades, aus homínides, déus micos brandant serpents i el mar de turbulències on s’ofeguen els damnats. Enemics del buda intentant abatre’l amb armes llancívoles, espases i molt odi als rostres crispats. Esforços banals. Buda és el senyor, el camí de la veritat imbatible.
Enlluernat, m’assec a la catifa de terra. Vermella, com el color de fons de les parets on suren les pintures. A poc a poc, els dibuixos es desprenen dels murs. Es corporitzen. Comencen a moure’s al so d’una música a penes perceptible. Dansen a l’entorn del buda. Veig imatges ballant acompassades, amb parsimònia. Pulcrement. Sóc dins una gegantina bombonera dolcíssima. Espai vaporós, sense solidesa on agafar-se. Harmonia fàtua. (CONTINUARÀ)

2010-09-27T10:20:00.005+02:00

La imatge expressa el sentiment generalitzat al país després dels traumàtics fets esdevinguts a Bangkok el passat mes de maig. Exceptuant incidents puntuals, com ara esporàdiques explosions de petites bombes a Bangkok, la situació està sota el control de l'exèrcit i el govern. Però el problema de fons no està resolt. Imatge publicada a la revista quinzenal tailandesa Red Power. La supervivència d’aquesta revista, com algunes altres del mateix signe polític, està seriosament amenaçada. El passat 9 de setembre, l’editor de Red Power va haver de suspendre la seva participació en un simposi sobre el futur dels media tailandesos, a Lad Phrao -nord de Bangkok-, avisat que policies de paisà s’hi presentarien amb la missió de detenir-lo.

Vehicles

2010-09-24T04:16:00.003+02:00

Curiosos murals al Wat Tha Sung. Pintats per l’artista tailandès Phra In, el 1928. Cotxes i caricatures de persones amb trets occidentals, ubicades no en una ciutat tailandesa sinó a Varanasi, a l’Índia. El temple és a la riba occidental del riu Sakae Krang. Uthai Thani. Tailàndia Central.

Caiguda en desgràcia

2010-09-24T04:12:00.002+02:00

Fragment de pintures murals al Wat Chon Thara Singhe, a Tak Bai. Província de Narathiwat, al sud conflictiu de Tailàndia. Van ser pintats a finals del segle XIX. En un moment àlgid de l’imperialisme, els murals d’aquest temple van ser una manera de dir als britànics, en aquell moment a la veïna Malàisia jugant a traçar línies frontereres, que aquella zona pertanyia exclusivament a Siam.

Un dia del meu viatge (2)

2010-09-23T04:41:00.005+02:00

Malgrat que les pintures murals són velles i estan abandonades, els colors es mantenen vius. És una delícia fotografiar-les. Ni que els mosquits emprenyin i la sentor de ratpenats empesti l’aire. Alguna cosa hi ha en aquests àmbits que transcendeix la física. Hi sura una mena d’energia que encomana força. Sempre que surto d’un santuari, després d’unes hores fotografiant murals, em sento vigoritzat. El cos lleuger i l’anima contenta. Rejovenit, amb unes ganes immenses de viure. Dec anar als temples, doncs, a prendre medicina. Una medicina eficaç i gratuïta, sense el llast de nocius efectes secundaris.
Paro el trípode a l’altra banda de la carretera, a uns metres de la portalada d’accés al temple. S’acosta una moto. Penso que deu ser un home xafarder, li deu cridar l’atenció veure un estranger fent fotografies amb una càmera plantada sobre uns tres peus. S’atura i observa. Quan veu que plego veles se m’adreça. Em saluda i em demana on vaig. M’invita a pujar a la moto. En pocs minuts som al Wat Mai Chantaram. El motorista m’hi ha portat de manera absolutament desinteressada. No paro de topar-me amb gent amable.
Al Wat Mai Chantaram hi ha tragí. Celebren un funeral. Dins un pavelló veig un rengle de monjos asseguts damunt una tarima. Entonen salmòdies pel difunt. La caixa blanca amb el cadàver és sobre un cadafalc. Els familiars seuen en cadires. En acabar les salmòdies incineraran el mort al forn del monestir. Al portal d’una dependència del temple hi ha dos monjos parlant. M’hi acosto. Els demano permís per veure les parets pintades d’un dels pavellons. De seguida em diuen que sí, satisfets que un foraster s’interessi per les seves coses. Un dels monjos demana que el segueixi. Es gira i fa un xiulet. Al moment apareix un ocell volant. Fa unes quantes giravoltes a l’entorn del monjo. S’atura a la seva espatlla esquerra. El monjo alça el braç. L’ocell fa un saltiró i es planta al capdamunt de la mà estesa. De seguida reprèn el vol. Ara va a posar-se al cim d’una palmera del pati. Del capdamunt de la palmera emprèn un vol raude cap a terra. Vola ras, gairebé frega les lloses. Es posa sobre un dels peus del monjo. Ni que el bonze camini l’ocell no es mou.
Arribem al pavelló que he demanat per veure. La porta d’accés és tancada. Però a dins hi ha algú. El monjo pica un parell de vegades la porta. Al cap d’una estona la fulla es bada. Apareix un novici ensonyat. Sens dubte dormia dins el pavelló. Em sap greu haver-li destorbat el son. Un cop sóc dins, el monjo de l’ocell se’n va. El novici ensonyat es queda amb mi. És una sala nua. Conté una sola imatge. Un buda jacent. Les quatre parets són decorades amb motius florals. Flors, més flors, sanefes de flors, poms de flors. Garlandes de flors. A la paret del buda, a més de flors, a una banda i altra hi ha espessor d’arbres. Branques invisibles, tofes de fulles. De seguida acabo. Fotogràficament parlant, tanta florida no dóna per a gaire.
El vell del samló s’està fumant un cigarret. Li pregunto si em pot portar a la propera destinació. A uns 9 quilòmetres de distància. Demana una quantitat tan ridícula que ni goso regatejar. Deixo que acabi de fumar-se el cigar. Pujo al vehicle i m’acomodo. El samló, vehicle de tres rodes, va motoritzat. En entrar a la carretera s’atura a posar un euro de benzina. Deixem la carretera general de seguida. Ens endinsem per un camí rural. Travessem arrossars amb parsimònia, illes d’arbredes, bosquets esparsos de bambús. Plomalls de canyes vinclant-se amb elegància. Basses de lotus. Flors enormes badades dreçant-se dins l’aigua dels estanys. Els lotus de color rosa sel’s mengen; però els blancs, no. Les flors blanques de lotus són per a ofrenar als temples. Quan els lotus encara són ponzelles, abans que esclatin, en fan manats. Ajunten tres barretes d’encens amb ponzelles de lotus blancs i es postren davant una imatge de buda. Demanen favors: sort, aliments, salut, diners i amors. Una manera d’entendre el món. La seva manera de ser-hi i viure’l. (CONTINUARÀ)

13/09/10: Un dia del meu viatge (1) [V. II]

2010-09-14T10:34:00.006+02:00

Aterrat a Tailàndia després de passar una intensa temporada a Bali. Content d’haver sobreviscut a una experiència de connotacions vampíriques. Bali és un gresol de màgia negra. Terra d’àngels i dimonis. Superada la fosca, de nou la llum. Després de l’abducció em sento lleuger, ple d’energia. Gràcies, balian, per la neteja!
A Bangkok hi poso solament dos dies. El temps just per ordenar petites coses. De bon matí, minibús a Kanchanaburi. Un altre vehicle em porta a Sangkhlaburi. Sangkhlaburi és un lloc remot, clos entre selves i frondoses muntanyes. Fa frontera amb Birmània. Un pont de fusta de gairebé un quilòmetre salva un vessant en la confluència de tres rius. Pagoda piramidal daurada emergint de la jungla. La coronen sis quilos d’or. Fulgeix de nit. Natura esplendent. Molta pluja. Llamps i trons, aiguats infinits damunt un àmbit permanentment humit. Terra de gent mon, karen i altres ètnies fugitives del règim opressor birmà. Les autoritats tailandeses els toleren, fins i tot escolaritzen els nens (en tai, és clar!), però a penes els concedeixen drets. Viuen en una mena de llimbs, confiant que un dia els arribarà la llibertat definitiva. El fat dels pobles oprimits. Sort en tenen de l’esperança. Ni que l’ànima del somni sigui a penes un alè.
De Sangkhlaburi passo a Uthai Thani en una sola jornada. Amb transport públic, com sempre. Una marató per a no oblidar. Podria escriure la meitat d’un llibre d’aquesta experiència. Moltes coses a fer: viatjar, escriure, editar imatges i llegir més. El temps, que no es dilata. Al contrari, més aviat s’aprima. Vivim entre excessos de superficialitat i massa soroll que ens destorba.
13 de setembre de 2010. Uthai Thani. Em desperto que encara és fosc. De dins la mosquitera vaig veient l’esclat de l’alba. Esporàdics refilets d’ocells, parrupejos de tórtores. Plou. M’alço. Augmento la velocitat del ventilador. M’afaito i em dutxo. Surto al carrer amb el trípode en bandolera i la bossa amb objectius, la càmera petita i bateries de recanvi a l’esquena. La Nikon penjant a l’espatlla dreta. La pluja minva a mesura que s’alça el dia. Per esmorzar menjo una sopa d’arròs amb gambes. Grossos crustacis, poc gustosos, dels rius que voregen Uthai Thani, el Sakè Krang i el Chao Praià.
Demano a una dona asseguda en un quiosc on podria trobar una taximoto que em portés al Wat Amaratwari, el primer temple que em disposo a visitar. Un client m’escolta. Em convida a pujar a la seva motoreta. Així és com arribo al monestir. Moltíssimes gràcies, senyor. Els monjos han acabat les matines. Ja han esmorzat. Ara descansen. Un bonze vellet, amb ulleres, escardalenc com un pal d’escombra, renta uns hàbits sota una aixeta. El saludo i li comento el què m’ha dut al temple. No està per orgues. Assenyala un punt inconcret, que hi vagi. M’envia al pati del santuari, completament buit. Sé que els murals que m’interessen són en un dels pavellons. Però, en quin? Dubto entre un parell. Cap més monjo a la vista. Retrobo el mateix monjo i insisteixo. Ara es defineix. Respon que la clau de l’ubosót on hi ha els murals, la té un monjo que ara és fora. Típica resposta evasiva. La conec. Per no dir que no els dóna la gana d’obrir-te el pavelló, menteixen. No mentir és un dels preceptes que han d’observar els monjos budistes. O potser tenen butlla, per mentir a l’infidel? Com els musulmans: fotre a qui no és del rengle no solament és correcte sinó que, a més, aporta beneficis. L’infidel és l’altre, la cara fosca de la lluna, el reflexe nostre que no ens agrada.
Trec profit de l’avantatge de ser estranger. Fer veure que a penes entenc el que em diu em permet insistir, fins fer-me pesat, sobre el meu interès pels murals. Li demano que em porti al pavelló on són. És el més petit de tots. Em planto davant la porta d’entrada. Ves per on, el cadenat és obert, amb la clau posada al pany. No em miro el monjo per no avergonyir-lo. L’home prem la gruixuda porta de fusta de dues fulles. La fulla dreta costa badar-la. Està trabada. L’empenyem fins que cedeix. El monjo vell entra en primer lloc. El segueixo.
L’ubosót d’un monestir és la part més sagrada del santuari. El lloc on se celebren les ordenacions i on els bonzes preguen en pali. Amb el temps, pot ser que un ubosót caigui en desús perquè n’han alçat un altre. Sovint, els millors murals són pintats a les parets dels ubosót. Aquest és un ubosót que ja no s’utilitza. Se’ls deuria fer petit. Ara fa de quarto de mals endreços. Entre d’altres andròmines, observo un parell de xilòfons, un televisor i un aparell radiofònic que deu tenir, almenys, 50 anys. També hi ha una tauleta de despatx i fins i tot arxius per guardar factures. De ser gairebé sempre tancat, la humitat s’ha apoderat del petit pavelló. Humitat que provoca una gran sentor de resclosit. La totalitat de les pintures de la meitat en avall de les parets s’han esvanit. En canvi, les que resten de mitja paret en amunt es conserven prou bé. Per sort, al sostre no hi ha filtracions d’aigua quan plou. El que sí que hi ha són ratpenats. Nien entre el cel ras i la teulada. La bafarada que produeixen els excrements és espantosa. L’altar està intacte. Imatges arrenglerades de buda. A terra, a l’entorn de l’altar, hi ha una dotzena llarga de galledes grogues contenint ofrenes pels monjos. Embolicades amb paper de celofana. Encara estan per destapar. Probablement hi són des del començament del Kao Pansà, ara fa cosa de dos mesos. Els monjos d’aquest monestir deuen ser rics.
Les condicions d’abandonament, humitat i penombra constants afavoreixen la proliferació de mosquits. En envair el seu àmbit es revolten. Voleien a bandades. Sento el seu bronzir a prop de les orelles. La temença al dengue es dispara. Aquest territori en va ple. Per sort, vaig amb pantalons llargs i porto els mitjons posats. Però el fibló d’aquestes bèsties és tan esmolat que quan piquen són capaços de travessar la roba. Confiem que Buda ens protegeixi. Ara el monjo deixa de ser esquerp per esdevenir un gran conversador. No para de parlar. Vaig assentint a tot el què diu mentre desparo el trípode. També procuro mantenir la nuvolada de mosquits a ratlla. Cops de mà a l’aire, com aquell que espanta mosques. (CONTINUARÀ)

Diari de viatge. Bali i Catalunya (II)

2010-07-25T08:48:00.001+02:00

Gairebé la totalitat de l’arxipèlag indonesi manifesta hostilitat amb Bali. Indonèsia és refractària a les peculiaritats de l’illa. La riquesa i vigor de la cultura balinesa irriten els indonesis. També els desagrada que Bali sigui la primera destinació turística del país, que sigui una illa admirada arreu del món i estimada. Malgrat el rebuig a Bali, legions de persones provinents de Java, de Sulawesi, de Lombok, de Sumatra i de tants altres indrets, s’hi desplacen per a viure-hi. Emigren a Bali atrets pels diners que hi deixa el turisme. Són a Bali per arreplegar engrunes de la riquesa occidental. Immigrants desheretats, desarrelats i desubicats. Emigrats a Bali per simple supervivència. Com que de Bali no els importa res més enllà dels diners que en puguin treure, no respecten l’illa. L’embruten amb la seva ignorància destructiva. No s’esforcen a parlar la seva llengua ni participen de la seva cultura. Actuen com el què són: invasors. Immigrants imbuïts d’esperit colonitzador i ànsies de conquesta.
La majoria d’indonesis són musulmans. Bona part de la població balinesa és hinduista. L’hinduisme que procedent de l’Índia fa segles va penetrar a l’arxipèlag, s’ha anat esllanguint en benefici de l’islamisme. Expulsat gairebé en la seva totalitat de Java, el darrer reducte hinduista resta a Bali.
Conversant amb un metge balinès m’assabento que imams indonesis menyspreen públicament la fe balinesa. Prediquen que és una falsa religió perquè Déu no l’ha inspirat. Aquesta és la idea estesa entre els musulmans d’Indonèsia. Per a la majoria musulmana, doncs, els balinesos hinduistes són pagans infidels, pecadors a perpetuïtat. Eliminar-los de la faç de Bali no seria un crim; ans el contrari, seria gihad. Al·là al-akbar!
Encara més que la idiosincràsia cultural, la intolerància religiosa atia el foc de l’odi. Ataca l’essència, la textura íntima de qui sent i pensa d’altra manera. Quan les creences es qüestionen en nom d’unes altres pretesament autèntiques que, a més, intenten imposar-se, s’encén un regueró de pólvora. L’explosió depèn solament de la llargada de la metxa.
Un Bali identitàriament fort cou, fa nosa, tant al govern de Jakarta com a la immensa majoria de població de l’arxipèlag. És una espina que en certa manera voldrien eliminar perquè molesta. Però el govern treu cabassos de diners, de Bali. El turisme hi aporta una grandíssima riquesa. El drama és que gairebé la totalitat del cabal originat a Bali se’n va directament a les arques de Java. Pocs d’aquests diners retornen a Bali.
Els grans hotels de Bali pertanyen a cadenes internacionals. Són concessions controlades directament pel govern o per cronies. Les millors parcel·les de Bali són propietat de famílies de Jakarta. En diverses ocasions, propietaris balinesos de terrenys considerats òptims per a la construcció d’hotels de luxe, han patit abusos de totpoderosos compradors javanesos. Balinesos que s’oposaven a ser extorquits o a l’espoli han estat enfonsats o assassinats. A Bali s’hi lliura una guerra soterrada endegada per gent molt influent que actua amb completa impunitat. No cal dir que els magnats javanesos persegueixen la riquesa material de Bali, de cap manera no els interessa la religió ni la cultura. Saben, però, que sense les seves peculiaritats, Bali seria una illa tan eixorca com Sumbawa, per exemple. D’aquí que parin cura a no desmantellar la gallina dels ous d’or. S’esmercen a respectar-ne solament l’aparença. En aquest cas, el turisme és un bon aliat de Bali. Sense el turisme, avui Bali ja seria una illa completament diluïda i islamitzada. El somni del govern de Jakarta seria fer de Bali una mena de gran parc temàtic on tot hi fos postís. Aquí el turisme també seria un bon aliat; però ara no a favor de Bali, sinó dels qui volen destruïr-lo. Ho veurem en la propera crònica.

Diari de viatge. Bali i Catalunya (I)

2010-07-12T05:26:00.005+02:00

Catalunya és una nació ocupada. Bali, també. Bali comença a ofegar-se per l’arribada d’immigrants provinents d’illes veïnes, sobretot javanesos. Catalunya fa temps que rep immigrants d’altres països, la majoria procedents d’Espanya. Els darrers anys, la immigració a Catalunya s’ha diversificat. Les onades de colons espanyols han minvat mentre han crescut els immigrants originaris del Magrib, de Sud-amèrica i d’Europa de l’Est.
Bali és una illa sotmesa al poder d’un estat opressor. El govern unionista de Jakarta no fa altra cosa amb Bali sinó intentar disminuir la seva cultura, eliminar els trets genuïns que caracteritzen l’illa -com ara la seva llengua- i espoliar-la econòmicament. Exactament el mateix que fa Espanya amb Catalunya. Els dos països -Bali i Catalunya- estan colonitzats per estats que volen eliminar-los. L’objectiu d’ambdós estats és diluir la particular idiosincràsia d’aquests països petits, però que necessiten pel què en treuen, fins a anul·lar-los. Aconseguir portar-los, a través de l’assimilació política, econòmica i cultural, al límit de l’extinció. Que no passin de ser cultures residuals, amb un cert interès folklòric. I encara.
Fa anys, el govern indonesi va tenir la idea brillant d’endegar el projecte anomenat Transmigrasi. Amb el pretext que algunes de les illes de l’estat-arxipèlag estaven superpoblades, Jakarta va estimular gent d’illes amb altíssima densitat demogràfica a desplaçar-se a d’altres menys poblades.
Però, més enllà de les migracions massives, l’objectiu de Jakarta era fer una mena de neteja ètnica. Esborrar tant com fos possible les diferents cultures i parlars diversos d’Indonèsia. El govern pretenia que l’arxipèlag de les 17000 illes s’identifiqués solament amb una sola llengua i una sola identitat. En realitat, però, la identitat indonèsia és una ficció bastida en fonaments de cartó pedra.
L’enviament massiu de colons sobre el puzle insular va fer forat. Res no hi ha millor per a un govern que la uniformització del territori que controla. El govern indonesi gairebé se n’ha sortit. Però ha topat i continua topant amb resistències puntuals. Resistències tossudes com ara la d’Irian Jaya, la part nord-occidental de l’illa de Nova Guinea, ocupada per Indonèsia. De vegades hi ha hagut conflictes sagnants, a Irian Jaya, no cal dir que motivats per agressions colonials. Els natius papús es rebelen contra els colons però, almenys de moment, el govern de Jakarta, amb la col·laboració òbvia del seu poderós exèrcit, se’n va sortint.
Bali és un tema més delicat per Jakarta. La fama de l’illa, el reconeixement internacional de la seva cultura, el gran nombre de visitants que rep anualment, posen les coses un pèl més complicades al granític govern javanès. Però amb més o menys subtilitat, Jakarta fa la seva. De mica en mica, el govern indonesi va diluint Bali. No ho fa amb tàctiques tan barroeres com les que utilitza a Irian Jaya, però són pràctiques igualment efectives. Com és natural, Jakarta dicta lleis que beneficien els seus interessos. Com també ho fa Espanya, amb una constitució feta a mida que nega la llibertat de nacions alienes a l’espanyola que malden per sobreviure sota la seva capa. Nacions petites dins el mateix estat, oprimides i ocupades per Espanya; com la nació balinesa, també maltractada i espoliada per l’estat indonesi. (Continuarà)

Diari de viatge. L'aiguat

2010-07-05T02:13:00.002+02:00

L’altre dia al vespre, abans de sortir al carrer, vaig adonar-me que començava a ploure. La Ya, més amable que mai d’ençà que és mare, va oferir-me un paraigua. Caminava per la vorera sota el paraigua en direcció a algun lloc on poder sopar. A penes havia fet un centenar de metres quan la pluja va augmentar d’intensitat. En un moment, l’aigua va començar a caure a portadores. Vaig correr a refugiar-me sota la protecció d’un tendal muntat davant les obres d’un nou hotel en construcció. A recer del tendal hi havia un munt de paletes. Quan va començar el xàfec els paletes eren a punt de pujar a la caixa oberta de la furgoneta que els havia de du als dormitoris col·lectius. La prudència va aconsellar esperar que el ruixat minvés. Però en lloc de minorar cada vegada plovia amb més delit. Un llamp escruixidor va ser el preludi d’un diluvi. El tro que va seguir va provocar un gran terrabastall. Deuria ser el senyal que els àngels esperaven per obrir de bat a bat les comportes d’on s’emmagatzema la totalitat d’aigua del cel. De seguida vaig pensar en els pagesos i en les pregàries que han fet aquestes darreres setmanes per demanar la pluja que necessiten per plantar l’arròs. De massa sequera a massa aigua sobtada. Per la pagesia els excessos sempre són nocius.
En qüestió de minuts l’aigua va amagar completament l’asfalt i les voreres de l’avinguda Rama I, en ple centre comercial de Bangkok. Els cotxes i les motocicletes que circulaven pel carrer van començar a bloquejar-se. Solament els autobusos podien avançar. Havien de driblar els vehicles aturats i les motos abandonades. Els conductors dels autobusos apretaven a fons l’accelerador per privar que l’aigua negués els motors entrant a través del tub d’escapament. Per sort, el tendal estava en una posició relativament elevada, damunt un munt de material de les obres.
Tanta aigua caiguda en pocs minuts va foragitar tota mena de cuques dels seus caus i les rates de les clavagueres. En un moment, l’espai que ocupàvem va ser envaït per un núvol de grossos escarabats. Emergien de forats entre la runa, com esperits desfermats. Eren cuques d’aquestes fastigoses, de les que s’alimenten de detritus i bèsties mortes. Les que de vegades apareixen pel terra dels vàters o les cuines. Com que el vol d’aquestes cuques és més aviat curt, davant la impossibilitat de posar-se en terra ferma s’adherien als nostres cossos, buscaven punts elevats per evitar ser arrosegades per l’aiguat. Vaig fer-me un fart d’espulsar-me escarabats del cap, del clatell, dels braços, dels camals dels pantalons, fins i tot en vaig haver de treure de les butxaques. Un fàstic de veres. L’espectacle de les rates nedant neguitoses per l’aigua turbulenta va ser una altra de les amenitats que ens procurava la tempesta. Moltes de les rates moririen ofegades, que ja està bé; el mal seria l’estesa de rates inflades com globus escampades per terra, quan el nivell de l’aigua baixés. Si és que arribava a baixar algun dia, perquè res no indicava que aquell diluvi havia d’acabar-se. Com que el reducte de terra ferma que tocava per persona es reduïa de pressa vaig decidir abandonar el tendal. Amb tanta aigua que queia el paraigua no em servia de res. Fent-lo servir de bastó, per evitar els clots d’una vorera irregular i mal pavimentada, vaig aventurar-me a cel obert. Ni ficar-me sota el salt d’unes cascades m’hauria negat tan de pressa. Caminant per la voravia invisible l’aigua m’arribava a mitja cama. Havia d’esquivar els tuk tuk que els conductors anaven estacionant travessers damunt la vorera per mantenir-los tan elevats com fos possible. El sobrexeïment de les clavegueres tornava l’aigua fètida i fosca.
A l’habitació em va tocar fer bugada. Pantalons, mitjons i vambes ben ensabonats, almenys per llevar-ne la pudor. Acabant de rentar va començar a minvar la tromba diluvial. Vaig posar-me a escriure al portàtil amb la remor de fons de la pluja. Al cap d’una hora una altra remor va fer-se present. Els raücs de les granotes. Em sorprenia que al nucli d’una metròpoli habitada per més de 10 milions de persones se sentissin desenes de milers de granotes raucant. Entre tant formigó i asfalt també viuen les granotes. Batracis tot terreny. Arran dels klong que encara queden a Bangkok -el klong Saen Sèb és a 300 metres de la meva finestra- n’hi deuen haver moltes colònies. A mitjanit, de vora les aigües putrefactes del canal, budell pudent badat en plena urbs, emergien -a batzegades- cors persistents de felicíssimes granotes.

Sang i roses a Bangkok

2010-06-24T13:33:00.009+02:00

Estat actual del cinema Siam després de l’incendi provocat del passat 19 de maig. Fotografia nocturna feta sense flaix ni trípode, i sense a penes llum. L’accés al recinte tancat està prohibit. Per poder fer la imatge he hagut d’entrar-hi aprofitant que era de nit, al moment que uns homes obrien la porta de la tanca per recollir uns sacs. Plaça Siam, Bangkok.

L’edifici on hi havia el centre comercial Central World després de l’incendi provocat del passat 19 de maig. Ploenchit, Bangkok.

Arribo a Bangkok al capdavall d’un viatge llarguíssim. Eficiència suïssa a l’avió, agradables hostesses helvètiques repartint somriures i amabilitat a cabassos. En un món tan poc donat al bon tracte, la simpatia és un do preuat per escàs. Entro cansat a l’hotel, durant el vol no he dormit gens. Males jugades del passat han deixat petja: fa uns quants anys vaig viure unes espantoses turbulències volant de nit pel cel d’Albània a bord d’un avió de British Airways.
A Bangkok vaig per feina. A l’hotel hi sóc just per deixar l’equipatge i fer una dutxa ràpida. Canvi de roba i al carrer. El temps s’arronsa cada dia que passa. S’ha d’aprofitar la saba de les hores.
Visito els escenaris de les recents batalles campals i algun dels edificis cremats. Els incendis impressionen més del què pensava. Havia de fer molt efecte veure monstres de vidre i formigó envoltats de flames.
Entro al Wat Pathum Wanaram. En aquest temple va esdevenir-se una de les pitjors mostres de la violència que va ensangonar el centre comercial de Bangkok el passat 19 de maig. Van refugiar-s’hi centenars de camises vermelles confiant que s’hi trobarien segurs. Eren homes i dones -també criatures- que participaven en les accions contra el govern sorgit del darrer cop d’estat. Quan al matí d’aquell dia els tancs de l’exèrcit van derrocar les barricades, molts dels manifestants van fugir precipitadament d’on eren acampats. Van dirigir-se al temple per proximitat i perquè havia estat declarat zona segura.
Soldats d’elit, tiradors experts, van apostar-se en l’estructura de formigó paral·lela al temple, que s’alça uns 15 metres sobre el nivell del terra. Per la plataforma hi circula el tren aeri que connecta els llocs més cèntrics de Bangkok. Des del punt on hi havia els soldats es divisa a la perfecció la totalitat del Wat Pathum Wanaram, encaixonat entre dos grans centres comercials, el Siam Paragon i el Central World. El Central World és un dels 36 edificis que van ser incendiats aquell mateix dia. Cap a les sis de la tarda, els tiradors van apuntar els fusells directament als refugiats i començaren a disparar, talment com si cacessin conills. A sang freda, un tir al blanc implacable contra gent indefensa. Almenys van matar sis persones, però en van ferir moltes més. No se sap exactament quantes persones van caure perquè en els moments de confusió un escamot militar va presentar-se de sobte al pati del temple. Segons els testimonis van endur-se cadàvers i malferits. El nombre exacte de vides humanes perdudes el 19 de maig al Wat Pathum Wanaram, probablement no se sabrà mai.
Avui al temple s’hi concentra un gran nombre de persones. Són fidels budistes que oficialment hi acudeixen per fer ofrenes als monjos. D’ofrenes en fan, per descomptat, però en realitat han anat al temple per parlar del que va succeir la data nefasta. Al moment dels esdeveniments molts dels presents es trobaven refugiats al santuari. Veig un vell ferit de bala en un peu. El cap dels guardes de seguretat dóna amplíssimes explicacions dels incidents. Els detalla fil per randa. És prou valent, no s’estar de blasmar l’exèrcit. Escolten el guarda una munió de periodistes tailandesos. Sentir els fets que narra amb tanta sang freda fa posar la pell de gallina.
Veig centenars de roses vermelles i garlandes de llessamí als llocs on van caure les víctimes. La gent envolta els túmuls de flors, prega i vessa llàgrimes en silenci. Unes dones em mostren fotografies dels caiguts. Imatges crues de cossos acabats d’abatre. Vides segades, palidesa als rostres inerts, ulls oberts on s’hi endevina el pànic, pell i roba amarades de sang. La gent parla, intercanvia experiències. Es comporten, però estan furiosos. Els tais saben contenir-se, però el que acaben de viure els sobrepassa.
M’ensenyen un setmanari que publica a portada sencera una fotografia reveladora. Es veuen a la perfecció tres soldats a les vies del tren elevat disparant contra el temple. El que sobta és que, segons m’asseguren, aquesta fotografia l’hagin passada a la redacció de la revista membres del cos de policia. L’aparent incongruència no ho és perquè se sap que l’omnipotent exèrcit tai i el no menys poderós estament policial no s’avenen. Es fan la guitza i es qüestionen sempre que poden.
Lluny d’haver-se resolt, el conflicte s’ha atiat de mala manera amb els darrers incidents. Sospito que el que ha passat és solament el prolegòmen d’una violència que quan torni a desfermar-se serà encara més sagnant.
La solució passa pel diàleg de veres entre les parts oposades. Massa arrogància d’una banda i excessiva frustració de l’altra per entendre’s. Els qui ara manen no estan disposats a convocar noves eleccions. Saben que les tornarien a perdre, com sempre les han perdut els darrers anys. No volen deixar escapar el poder usurpat amb argúcies. Els grocs no cediran, els vermells tampoc. La societat tai està realment dividida. La classe mitjana emergent de Bangkok és groga gairebé en la seva totalitat. Els poders fàctics també, no cal dir-ho. La població rural i urbana de les províncies del nord i nord-est del país és majoritàriament vermella.
És qüestió de temps que el conflicte irresolt, de moment soterrat, torni a emergir. Veurem més violència en el següent capítol que s’acosta. Tothom sap que les hostilitats desembocaran en un final imprevisible.

Tancs a Bangkok

2010-05-19T09:49:00.006+02:00

Benvolgut Martí.
Ahir vaig anar a dormir tardíssim arxivant i editant. Fins a les 8 d’aquest matí no he tornat a seure davant l’ordinador. El primer email que obro és el teu. De seguida he entrat a la BBC. M’he esborronat en veure els tancs pels carrers de Bangkok.
Això és el començament d’una catàstrofe encara pitjor que fins ara. De cap manera no és la solució, al contrari. L’esclafada brutal, la humiliació, donarà pas a les guerrilles. Tailàndia ja no serà aquell país alegre i segur que tants hem conegut. Els militars, orquestrats per les elits financeres i el govern han trencat la joguina. No han sabut donar una solució pacífica al clam popular de mig país. L’escletxa s’ha fet tant ample que probablement no cicatritzarà mai més.
En els meu viatges per Tailàndia em moc molt pel nord-est, feu dels camises vermelles, els pagesos pobres, gresol dels partidaris del defenestrat Thaksin.
Em relaciono bàsicament amb adeptes de l’exprimer ministre, doncs. Són multitud al nord-est, i també a Chiang Mai (on va néixer Thaksin) i a la resta de províncies del nord, però no a Bangkok. Bangkok és un altre món. Bangkok és el territori dels camises grogues. Els grocs no són majoria a Bangkok, però són influents: vaques sagrades del món polític i financer. Les elits educades. El poder, vaja.
Pena pels pobres desgraciats acabats d’esclafar i humiliar. Manipulats, sens dubte. Armats de bona fe clamant justícia.
Una abraçada.
Jaume

ADN del PSC-PSOE

2009-11-29T05:08:00.005+01:00

Rebo el correu d’una persona indignada. Enfadada pel contingut de La qüestió nacional. El dilema socialista. Assegura que no és cert que el PSC sigui el PSOE.
El PSC és un partit diferent, certament, però l’ànima que el domina és la del partit espanyol. Veie-m’ho. El PSC va néixer el 1978 de la fusió de tres partits socialistes, un dels quals la federació catalana del PSOE. La inequívoca empremta del PSOE, doncs, és inherent al PSC des de l’origen.
Durant les més de tres dècades d’història del PSC, els vincles mantinguts amb el PSOE han estat estretíssims. Començant per les sigles del partit mare que sempre han anat plegades amb les del partit fundat a Catalunya. Quan ha convingut, però, el PSC les ha camuflat jugant amb tota mena de possibilitats estètiques per disminuïr-les. Empetitint-les o emmascarant-les. En segons quins períodes, fins i tot han aconseguit fer-les invisibles del tot. Però que les sigles no es vegin no vol dir que no hi siguin.
En el transcurs de la seva trajectòria, els nexes amb el PSOE han fluctuat segons les circumstàncies. De molt íntims, a discrepants. Sovint, discrepàncies escèniques calculades i interessades. Depenent de la cúpula dirigent de torn, el nivell d’espanyolitat del PSC s’ha manifestat amb més o menys intensitat. És cert que el PSC ha passat per èpoques d’un catalanisme remarcable. Ni que mai els seus plantejaments nacionals sobrepassessin la tebior. Un catalanisme formal, de lluïment, prou ambigu per no molestar el sector més espanyolista del partit ni el Gran Germà amb seu a Ferraz. Des dels orígens, mostrant aquesta ambigüitat calculada, atreu un aiguabarreig de militants i simpatitzants. Gent del país d’ideologia esquerranosa i una bona massa d’immigrants peninsulars. D’entre els esquerrans, fins i tot ha captat militants de partits extremistes com el PTE (Partido de los Trabajadores de España). Un il·lustre exmilitant d’aquest partit maoista és el senyor Montilla Aguilera, exministre d’Indústria del govern espanyol, a hores d’ara secretari general del PSC i molt honorable president de la Generalitat de Catalunya.
La força aglutinadora del PSC admet a les mateixes files immigrants espanyols amb autèntica vocació d’integrar-se a Catalunya i d’altres convençuts de l’espanyolitat del país que els acull. A l’olla hi bull de tot. Entre altres espècimens, catalanistes moderats i espanyolistes.
Una pregunta.
Si el PSC és un partit independent, perquè els seus 25 diputats al Congrés espanyol no formen un grup propi? Per què s’alineen sempre -sempre- amb el PSOE a l’hora de votar, ni que sovint els seus companys al Parlament català hagin votat en sentit contrari el mateix que ells aproven a Madrid?
Una reflexió.
Un partit gran, de la importància del PSOE, renunciaria a no tenir presència a Catalunya de no sentir-s’hi ben representat?
Un exercici.
Anem de visita a la web oficial del PSOE. Entrem a la secció Sedes. Ens surt un gran mapa d’Espanya. Posem el ratolí sobre Catalunya i cliquem. Apareix la seu catalana. I quina és aquesta seu del PSOE a Catalunya? El PSC, naturalment.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

ELS VIATGES DE JAUME MESTRES A YOUTUBE

Ascensió als volcans Bromo i Semeru

2009-11-28T09:56:00.006+01:00

Camí al cim del Gunung Penanjakan vaig travessar la immensa caldera del Tengger amb motocicleta. Eren pels volts de les dues de la matinada. En aquelles hores, la caldera estava presa per una espessor de boira. Negra nit, invisibilitat completa. Circulava per damunt d’una sorra tan fina com l’arena del desert o d’una platja. Cendra volcànica. Els ensurts sovintejaven. El dubte de si anava pel camí correcte era constant. La llum de la moto era un manyoc lumínic rebotant contra una massa de punts blanquinosos ballant. Relliscades i caigudes. Alçar-me de nou i prosseguir amb la conducció. A cegues. Ni brúixola ni un objectiu visible. La depressió d’un volcà és un àmbit tèrbol, encara més anant a les palpentes. No sentia els esbufecs del Bromo pel soroll de la moto ni el veia per la boira, però sabia que llavors mateix escopia gas i fum. L’estava vorejant.
El volcà Bromo s’alça a 2329 metres d'altura. No és el més alt, però sí el volcà més conegut i visitat de Java. El Bromo és una meravella natural, però el rei dels volcans és el Semeru, a no molta distància a l’oest del Bromo. Cap altre supera el Semeru en bellesa, majestat ni altura. S'enfila fins a 3676 metres sobre el nivell del mar.
Tant el Bromo com el Semeru són estratovolcans que presenten una gran activitat. El Semeru es troba en estat d'agitació constant des de 1967. De llavors ençà, emet gasos i expulsa material sòlid en intervals de 10 a 15 minuts. En cada erupció, del cràter emergeixen sobtades columnes de fum. Fumarades que van del blanc immaculat al marró brut. En ser expulsats, les diferents textures de fums es recargolen com matèria orgànica, podrien ser budells constrenyent-se i dilatant-se durant el procés de digestió. Els volums de fum escalen l’aire centenars de metres sense pressa. Es repleguen contra el blau intens del cel, es clouen com mans de braços gegantins. Cauen o es fonen tan lents com han pujat. Parsimònia cansada.
L'ascensió al cim del Semeru va ser memorable. La gran inclinació del con del cràter i la llarguíssima tartera presenten dificultats àrdues de superar. Malgrat que conquerir el volcà no requereix una especial preparació més enllà d’unes bones condicions físiques, a causa de l’extrema duresa de la grimpada, algunes persones han mort durant l’intent per la inhalació de gasos verinosos. D’altres, han perdut la vida al cim degut a la mateixa circumstància. És imperatiu pujar pel vessant septentrional i estar a l'aguait del vent. No moure’s de la banda d'on bufa. Ascendir pel costat sud-oest és arriscar-se a ser arrossegat per fluïds de lava o ser víctima dels efectes nocius transportats pel fum, gasos mortífers empesos per un vent que bufega gairebé sempre del nord.
En oposició al Semeru, pujar al volcà Bromo és un passeig. Sempre i quan s’observin un mínim de precaucions, no presenta dificultats ni perill. Per facilitar l'ascensió a la corona del cràter, en el darrer tram -el més empinat- hi ha una escala de ciment. L'aproximació al cràter es pot fer a peu, amb vehicle motoritzat o a dalt de cavall. Un cop al cim, és bonic resseguir la corona pel caminet ben marcat. Des del sender distingim perfectament el fons del cràter gris blavós. L’ull del volcà. Sentim el xiular constant dels gasos emergents. Veiem el fum néixer de la terra.
El vídeo Tengger Caldera. Bromo & Semeru Volcanoes vaig començar a gravar-lo a l'alba des del cim del Gunung Penanjakan (2770 m). Veiem la caldera del Tengger coberta de boira i l’expulsió continuada de gasos i fumera del Mt. Bromo, en primer terme. També es poden apreciar algunes de les esporàdiques erupcions del volcà Semeru, emergent majestàtic al fons de les imatges.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

ELS VIATGES DE JAUME MESTRES A YOUTUBE

El barber i el Barça

2009-11-25T09:59:00.011+01:00

Són les 8 del vespre quan entro a la barberia que hi ha al carrer on visc. El barber em saluda, ens coneixem de fa temps. Sawatdí krap!, diu l’home sense treure’s la mascareta vermella que li tapa la boca. Ara mateix talla els cabells a un individu gras, d’enorme cabellera i gran bigoti. Al pit porta penjats talismans, capelletes amb antigues imatges de budes tingudes per sagrades i poderoses. Segur que l’home creu que sense aquestes icones ja hauria perdut la vida o n’hi haurien passat encara de més grosses. Havent-me saludat, el barber fa saber a la clientela que sóc de Barcelona. Em miren. Un vellet alça la mà dreta i amb dos dits dibuixa la V de victòria. “El veig molt animat, a vostè”, li engego.
Saben que aquesta matinada (3/4 de tres, hora tailandesa) el Barça se les haurà contra el temut Inter de Milà, dirigit pel ferotge Mourinho. Els tais són uns grans afeccionats al futbol. La majoria, però, són seguidors d’equips anglesos. Coneixen la Premier League a la perfecció. Detecto que els clubs que concentren més fanàtics són el Manchester United (mèn iú, que diuen els tais), el Manchester City, l’Arsenal, el Chelsea i el Liverpool -pronuncien Àsenan, Txéssi, Lívepun. Per la resta d’equips europeus, els tais mostren un interès menor. Però això no treu que reconeixent el Barça com el millor equip europeu de la temporada passada li professin un gran respecte. Els agrada el Barça, m’adono de la simpatia que desperta el club quan de vegades surt a les converses que mantinc amb gent d’aquest país.
Esperant el meu torn i mentre el barber em talla els cabells, el Barça és l’estrella. Aficionats com són els tais al joc, em demanen pronòstics. Em mostren fulls d’apostes amb el nom d’equips europeus que juguen aquesta setmana. Tot escrit en tailandès, és clar. Si ho sé és perquè m’ho expliquen, que jo de llegir tai no en sé un borrall. La totalitat de la conversa es desenvolupa en tailandès. Pobre de mi, quantes vegades haig de demanar-los que posin el fre i que parlin ben a poc a poc. La passió que encén el futbol és universal.
El vellet em demana pel preu de les entrades. Quan els ho dic l’home posa el crit al cel. “Senyor -manifesta-, però si el que costa una entrada aquesta nit per veure el Barça és la mesada del meu nét!”. Un altre em demana pels preus dels seients VIP. “Mireu, jo no he estat mai a la llotja ni assegut als seients de luxe, però em consta perquè ho he llegit a la premsa que un crack del beisbol americà ha pagat 1800 euros per quatre seients VIP”. El que no els explico és que l’estrella veneçolana Carlos Guillén, dels Detroit Tigers, finalment no assistirà al partit del Barça dels seus somnis perquè ell i família van fugir escaldats de Barcelona després d’haver estat esquilats a la Sagrada Família per un hàbil carterista. Per què els hauria d’explicar penes que ens fan avergonyir i que, a més, no vénen gens a tomb.
Salta el que porta la llista de les apostes: “Amb les begudes i el menjar que donen als VIP, també hi va inclòs el whisky?”. I és que els tais no conceben la vida sense whisky. El whisky i la cervesa, les seves grans passions. Begudes que consumeixen en grans quantitats mentre s’esplaien veient els partits de la Premiere League i aquesta nit, no en tinc cap dubte, el Barça.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

ELS VIATGES DE JAUME MESTRES A YOUTUBE

La qüestió nacional. El dilema socialista

2009-11-24T02:49:00.004+01:00

Els socialistes no tenen cap dilema nacional. Si alguna vegada ha semblat haver-n’hi era aparent. Bombolles de sabó, fantasies per distreure. La tria està feta. Espanya és el seu país, la seva pàtria. En aquest sentit, no hi ha dilema socialista. Però als socialistes que copen un poder omnímode a Catalunya, se’ls presenta un conflicte immens. Hauran d’acceptar que són adults. Ja no s’hi val a jugar i fer trampes. La infantesa entremaliada s’ha acabat. Hauran de treure’s la careta i mostrar el seu rostre espanyol, fins ara amagat a mitges. Sap greu per la gent que un dia va creure’s el discurs falsament catalanista dels socialistes -o van fer veure que se’l creien- i van entrar al partit per participar del seu projecte. Però no és qüestió de compadir-los, a aquesta gent. D’ingenus no en són. Polític i ingenu és un oxímoron. Si un dia es van creure el discurs, prou que ben aviat se’ls deuria revelar l’autèntica naturalesa del partit on van pujar. Van deixar-lo, en adonar-se’n? Si creien en Catalunya li han fet un mal servei. Treballar pels socialistes és treballar per Espanya. I treballant per Espanya és impossible beneficiar Catalunya.
Feu-vos grans, que ja toca, senyors que us dieu del PSC. Sigueu coherents i treieu la C del vostre logo. Poseu-hi sense complexes la E que us correspon i us defineix. La O no cal, també seria falsa. Proclameu la vostra autèntica naturalesa. Si els que ara talleu el bacallà no us afanyeu a pregonar-la, un cop d’estat propiciat per la vostra seu a Madrid us tombarà. No badeu o us trobareu la plana major de progres, ciutadans del món i multicultis nuets al carrer. De pèl a pèl. Però no, esteu massa enllaminits amb el poder. Un minut abans del cop abraçareu la E públicament, amb abrandada passió. És prou sabut que en astúcia i murrieria tampoc ningú us passa al davant.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

ELS VIATGES DE JAUME MESTRES A YOUTUBE

El meu veí polonès

2009-11-20T05:34:00.013+01:00

Relacionar-nos amb gent del país o forasters és una de les riqueses del viatge. Probablement la més gran. Però així com no tota la fruita és saborosa en la mateixa mesura, humanament també hi ha una gran diversitat de qualitats.

En els darrers quatre o cinc anys sempre que sóc a Chiang Mai m’hostatjo al mateix lloc. És un hotel especialitzat en llogar habitacions per temporades. Estades de com a mínim un mes. Els preus que ofereixen són realment assequibles. Per això bona part de les habitacions les ocupen estudiants tailandesos. Però, tot s’ha de dir, són nois i noies fills de famílies que s’ho poden permetre. La majoria d’estudiants tais no poden pagar el doble del que costen les residències dissenyades especialment per a ells. Som poquíssims estrangers els que posem en aquest lloc. Per netedat, comoditat i conveniència -i preu, per descomptat- és un privilegi poder-s’hi estar.
El segon dia de ser a l’hotel entro a l’habitació a mitja tarda. Així que tanco la porta em sobta un so potent que surt de no sé on. És una veu humana que parla molt fort. S’expressa en una llengua que no identifico. Em quedo astorat. D’on surt, aquest soroll? Se m’acut que potser del televisor. Està desconnectat. La veu emana de la meva cambra. Psicofonies? No, no crec en fantasmes, tot i que segons els tais el seu país n’és ple. Esbrino que el so provè d’un altaveu. Ara ho tinc clar. Un altaveu funcionant a tot volum ubicat a l’habitació veïna. La meva intenció era obrir el portàtil per llegir la premsa. Amb aquest terrabastall és impossible. Baixo a recepció i els ho explico. Responen que com que no és de nit no poden fer-hi res. Doncs va, muntem un sarau en cada habitació en hores diürnes.
–El meu veí, qui és?
–Un polonès.
Ja és estrany trobar-te un polonès a Tailàndia, però en aquest lloc encara ho és més. Em vénen al cap les magnífiques pel·lícules Faraon i L'home de marbre. Francament, no concebo un polonès cridaner. Torno a l’habitació. Al cap de potser un quart d’hora s’acaba el xafarranxo. La pau. Ara sí, ja puc llegir amb tranquil·litat.
L’endemà, de camí a l’habitació, el polonès m’atura. Porto uns quants paquets que pesen. Ni disculpes ni res, no em permet ni tan sols entrar a l’habitació a deixar-los. Es mostra ofès pel fet d’haver comunicat el xivarri als de l’hotel. A qui ho havia de dir, doncs? A la policia? El què has de fer és no fer-ne més, de soroll. Es justifica. M’explica que es comunica amb el seu país telefònicament a través del portàtil. –“Fes servir auriculars”. –“No puc, fan molta calor”, respon el galtes. Em fa passar a la seva habitació per ensenyar-me el parell d’altaveus: –“Mira, que petits que són”. Sí, petits però ben parits. L’habitació del polonès fa por. Desordenada, caòtica. Gairebé un femer. S’esplaia. El noi deu sentir-se sol. Diu que estar content d’haver trobat aquest hotel. Realment barat, assegura. Doncs, escolta, si és tant al teu abast encén l’aire condicionat, així no patiràs calor i podràs posar-te els auriculars. –“No, el comptador va molt de pressa”. En efecte, el ganxo d’aquests llocs és oferir un preu baix, però el consum elèctric -entre altres serveis- no hi va inclòs. Es paga a part. –“Mira, noi, quan vulguis trucar la nòvia vés al locutori. Així no emprenyaràs els veïns i no ens alentiràs la connexió a la xarxa, ja prou precària”.
Diàriament continua parlant per telèfon. Almenys dues vegades. Llargues converses. Sense auriculars, és clar. I la veu de la xicota enyorada a través dels altaveus. De vegades s’esplaien cridant. Parlar de gorra amb la nòvia el col·loca. Els veïns que es fotin. També em castiga tenint la porta de la seva cambra oberta tot el dia. La pudor de tigre tomba. Haver-hi de passar per davant és una infàmia. Un miserable empastifant Tailàndia.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

La qüestió nacional. El dilema convergent

2009-11-18T11:42:00.003+01:00

Entre Catalunya i Espanya no hi ha un conflicte ideològic. El conflicte és nacional. Espanya o Catalunya, aquest és el dilema.
Com encararà la disjuntiva la federació Convergència i Unió? Sembla que l’estratègia d’un pas endavant i un altre enrere per no mullar-se està esgotada. Hauran d’omplir amb fets paraules buides. El país demana concrecions.
L’estudiada ambigüitat de CiU que tan bé li ha anat durant tants anys, esclatarà en bocins. A CiU se li està acabant nedar i guardar la roba. O aposta per l’independentisme o abraça l’unionisme. A l’unionisme digueu-li regionalisme si voleu. O autonomisme. Ambdós termes no són altra cosa que unionisme encobert. Eufemismes. En qualsevol cas, així que CiU faci el pas el trauma està servit. Probablement es trencaran les files. Si es decanta per l’independentisme la federació es dividirà. Veurem Duran i els seus escolanets esquinçar-se les sotanes i passar-se en massa al partit de Don Mariano. A canvi de càrrecs, és clar. Però això rai, els d’Unió tot plegat són quatre gats. També n’hi haurà de Convergència que fugiran; i no seran pas pocs. De continuar regionalista com fins ara, alguns sectors crítics se’n separaran. Veurem si van amb Carretero o funden un partit nou. Ja ho resoldran. S’han acabat les mitges tintes. Hauran d’implicar-se. Catalunya o Espanya. Què triaran? La via del mig es clou. Seguir fent la viu-viu aviat serà impossible. O, qui sap, vés a saber si no trobaran encara la manera de fer veure que sí, però no del tot. El gran dilema convergent. Els dirigents hauran d’afinar el tir. Envoltar-se de grumets capacitats. Habilitat, decisió, talent i molta sort. Sembla que el vaixell convergent s’enfronta a un mar convuls.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

La qüestió nacional. Dretes i esquerres

2009-11-14T07:48:00.021+01:00

Avui, discursejar sobre polítiques de dretes i esquerres en partits que governen o amb possibilitats de governar és donar voltes en va, marejar la perdiu. Quin significat té en l’Europa unida d’ara parlar de dretes i esquerres? La societat europea està perfectament integrada al sistema capitalista. En una economia de mercat globalitzada hi ha poc espai per a la ideologia que no sigui la imperant, la del diner. I el diner no té cor ni pensament.
Socialistes? Se’n diuen, però no ho són. Coneixem líders socialistes que sense haver treballat mai fora de l’administració pública gaudeixen d’un patrimoni personal. Viuen en cases multimilionàries i porten els fills a escoles elitistes. Acumulen càrrecs -honorífics o no- i van cobrant d’aquí i d’allà. Pel seu propi benefici, és clar. Això és ser socialista i d’esquerres? Aquest estil de vida es diferencia gaire del que podria ser l’estil d’un líder de dretes; del PP, per exemple? La realitat els calca: clavats.
A Catalunya s’intenta emmascarar el conflicte de veres, la qüestió nacional, per un altre d’ideològic. La delegació a Catalunya del PSOE s’esforça en fer veure que són d’esquerres, mentre qualifica els seus principals opositors, tant CiU com el PP, de dreta pura. Simplisme matusser. Tergiversació interessada.
La conjuntura política al nostre país és aquesta: Espanya representada pels seus dos grans partits nacionalistes, PP i PSOE, en una banda, i els partits nacionalistes catalans, la federació de CiU i Esquerra, a l'altra. El paper de Reagrupament, de moment, està per veure. Ja es definirà en les properes eleccions.
Al tauler tenim dos bàndols: Catalunya i Espanya. L’Espanya suposadament d’esquerres -en tot cas, esquerra de disseny- s’infiltra a Catalunya amb màscara. La seva estètica o moralina tronada encara no li permet anar amb la cara descoberta. Encara. L’Espanya de dretes, representada majoritàriament pel PP, en la qüestió nacional no s’amaga. Són sincers: “Som espanyols”. Chapeau per l’honradesa. Per què no fa el mateix la delegació del PSOE a Catalunya? Ja seria hora que fessin aflorar d’una vegada la seva autèntica ànima espanyola. Serien honestos, guanyarien credibilitat. Els agrairíem sentir-los parlar clar. No els caldrien boquetes afinades per emmascarar-se. Dibuixar filigranes als núvols per dissimular el què són en realitat: l’ariet d’Espanya.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

El sexe dels àngels

2009-11-12T07:03:00.015+01:00

Hi ha algun país més permissiu que Tailàndia en qüestions sexuals? Probablement, no. Per la generalitat de la gent d’aquesta terra, el sexe és una funció fisiològica que s’ha de satisfer en llibertat, siguin quines siguin les preferències sexuals.
En un país d’autèntica tolerància per la vida sexual de les persones no és estrany que els transvestits siguin notòriament visibles. Els transvestits són acceptats, respectats i estimats pel comú de la societat tailandesa. A cada poble, per petit i remot que sigui hi trobem transvestits. En desfilades i festes sempre hi tenen el seu espai destacat. En diferents poblacions he vist concursos de bellesa de transvestits. Competicions oficials presidides per les autoritats locals. Fins i tot celebrades amb la concurrència de monjos i novicis budistes dels temples de l'entorn. Això és ara i ha estat així sempre.
No és difícil veure en vells murals pintats als ubosót dels santuaris, seqüències d’imatges amb transvestits en primer terme. Les parets d'un nombre considerable de temples budistes són plenes de referències eròtiques. En molts casos, dibuixos desvergonyits a tocar de les plàcides imatges de beatífics budes somrients.
L’enorme tolerància dels tailandesos. Tolerància de veritat, no pas condescendència hipòcrita.
En festes multitudinàries universitàries a les quals he assistit, mai no hi han faltat xous protagonitzats per estudiants transvestits. I no com aquell que fa broma, sinó prenent-se el seu rol ben seriosament. Ara recordo una vegada a Chiang Mai, en un centre comercial, actuacions musicals de joves universitaris vestits de dona amb la finalitat de recollir diners per un viatge de fi de curs. La gent participava i feia donatius, complaguda, indiferent a si sota la roba femenina tan lluïda i ben portada s’hi encobrien senyoretes o senyors.
El sexe de l’àngel és un vídeo gravat a Chiang Mai en un local on regularment s’hi practica la lluita tradicional tailandesa, o muai tai. El transvestit protagonista actua al mateix ring on en dies de combat s’acarnissen els lluitadors. Mirat amb els nostres ulls pot ser xocant que en l’escenari on d’habitud s’hi desenvolupa un esport tan viril com la lluita cos a cos hi actuï un àngel de naturalesa dubtosa, decantat a la feminitat malgrat que per naixença sigui mascle. És una actuació còmica, bastant estripada. Normalment, els transvestits que intervenen en espectacles de varietats fan de senyores. Senyores emplomallades i molt fines, ben guarnides i ben posades. Veure interpretacions barroeres com la que mostra el vídeo no és gaire habitual, per això les imatges tenen el valor afegit de la raresa.

* El vídeo es pot veure en millor qualitat a YouTube: El sexe de l'àngel

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

Diari de viatge (8). L’estany de les apsares

2009-11-09T02:52:00.007+01:00

Ofegades entre espessors d’heures apareixen les runes que buscàvem. Les preserven tones de malesa viva i descomposta. Enmig de tanta densitat botànica s’albiren estructures minerals. Carreus foscos parasitats de molsa, maons apilonats, vells murs escapçats. La glòria khmer devastada.
El que va ser alta civilització ara és detritus. Matèria noble podrint-se. Ni que siguin pedres la jungla se les menja. Vindrà el dia que les engolirà del tot. Mentre aquesta hora no arribi els agosarats que tinguin la fortuna d’entrar en aquest bosc podran gaudir-les.
Observant la meva eufòria el tinent m’adverteix que per res no em separi del grup. Perill de mines. Per seguretat resseguim les ruïnes en fila, un rere l’altre. Avancem amb lentitud. Pel que mostra la selva intueixo que el santuari consagrat al déu Xiva havia de tenir una rellevància gran. Un parell de munts de runa separats uns metres fan pensar en dos prang col·lapsats. Qualsevol temple khmer té almenys un prang. Els prang són torres de pedra que s’alcen per damunt de qualsevol altra construcció arquitectònica dins el recinte del temple. Aquestes torres simbolitzen el mont Meru, ubicat als Himàlaies segons els textos del cànon hindú. Al cim del mont Meru, envoltat de neus perpètues, resideix Xiva, en un palau de glaç.
Em fixo en dues parets perfectament encarades. De l’una a l’altra hi ha poc més d’un metre. Sens dubte és part del corredor que menava a l’altar central, on deuria alçar-se la imatge de Xiva, el déu destructor i regenerador, amb un língam plantat al seu davant. Com que les parets s’enfonsen al sòl selvàtic no és possible veure el basament, completament cobert de podridures vegetals. Tapissa la vertical dels murs una fina capa de matèria orgànica, algues menudes de verdositat delicada. La paret deu ser porosa, regalimen fils d’aigua. Les llindes amb baixos relleus que havien de ser sobre els muntants dels portals d’accés als prang no són visibles. Els portals tampoc. Els khmer cisellaven amb extraordinària pulcritud la pedra arenosa. Déus, deesses, dimonis i animals sagrats del seu panteó coronaven les portalades. De segur que una de les llindes representa Xiva Nataraja dansant enmig d’un cercle de flames. Si aquesta llinda no se sap on para, almenys un objecte de gran valor arqueològic sí que s’ha pogut salvar; és el piló de forma fàl·lica, el língam, element preceptiu en tots els santuaris de culte xivaïta.
Les restes del temple componen formes romes, a penes si hi ha angles ni concrecions de línies. Són runes sotmeses a la voluntat de la natura. Ja no presenten resistència, romanen rendides, conformades a l’oblit. La turbulència selvàtica de segles les ha amansit. En alguns punts les cavalquen arbres gegantins. Soques clares, gairebé blanques. Arrels musculoses les soscaven. En èpoques recents les ruïnes del santuari han patit la violència dels cercadors d’objectes. S’aprecien alguns caus excavats pels rapinyaires. Voldria pensar que els lladregots no han arribat a l’amagatall del temple, que en alguna cofurna entaforada sota terra s’hi amunteguen precioses escultures. Tant de bo que al cor dels fonaments encara bateguin les apsares, les nimfes mitològiques que acompanyen Indra al paradís. Potser sí que hi ha apsares amagades, si més no els esperits. Em diuen que de nits es veu una llum sortint del bosc. Les apsares. Criatures aquàtiques com són, amb la foscor surten del cau per dansar airoses sobre l’aigua del bassal sagrat que encara roman al costat del santuari. L’abeurador dels tigres. L’estany de les apsares.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

“This is It”: Michael Jackson a Bangkok

2009-10-29T09:08:00.011+01:00

Assisteixo al concert que se celebra a Bangkok en homenatge a Michael Jackson. Avui és la vigília de l’estrena mundial del documental sobre el darrer espectacle inèdit de l’artista, This is It. De fa dies que l’expectació és creixent. Des que va anunciar-se l’estrena cinematogràfica, els cinemes de la capital no han parat de vendre entrades.
Aquesta nit, la flor i nata de Bangkok es reuneix a l’entrada del Siam Paragon per assistir al concert. Els mitjans han fet un gran desplegament tècnic i logístic. Infinitat de reporters gràfics, càmeres de televisió, grues i fins i tot un parell de steadycam. L’ambient és glamurós. Personatges de totes les edats calcats a Michael Jackson desfilen entre el públic. Acaparen l’atenció dels fotògrafs. Flaixos de càmeres i entrevistes als famosos que assisteixen com a públic o que tenen prevista actuació. M’ubico al peu de l’escenari. El fons de la boca és una gran pantalla. Abans del concert, el tràiler de This is It passa una vegada i una altra. Entre seqüència i seqüència enormes titulars escombren la pantalla: This is Thai Tribute. En efecte, l’esperit tai fulgeix aquesta nit. Tailàndia amb l’ídol americà que no volia créixer. El geni càndid que volia la pell blanca. Els llops que volien menjar-se’l van mossegar, però finalment van fracassar. Cap menyspreu no pot contra el que sempre sura, la sensibilitat i l’art dels únics. Michael Jackson, l’estrany, el cérvol atemorit al bosc platejat per nits de lluna plena.
A l’escenari pugen imitadors del cantant. Hi ha estrelles que brillen. Però la constel·lació Jackson és massa amunt per ser abastada. Els millors són els que fan d’ells mateixos, emparats aquesta nit per la capa del geni. Se sent, és present. Sigui on sigui, Michael Jackson ara és feliç als braços del tais que l’amanyaguen. Als moments que baixa suren presència i màgia. Esclata la llavor de l’ídol, es fa la llum als cors. Tothom canta. A escena ara hi ha la plana major dels artistes tailandesos. Les millors i els millors cantants. Els més famosos. El públic xiscla, aclama el panteó dels ídols propis, però en vol més. Se sent la veu de Jackson. El seu discurs candorós, tòpic i de bona fe arriba als espectadors: els nens, el món és d’ells, salvem el planeta, amor universal. Un gran espetec musical clou les paraules del déu major. Les vint estrelles tais reunides a l’escenari canten a l’uníson Heal The World. Ara sí, Jackson és present. Veig ulls plorosos, llàgrimes que salten. Llavor de bona gent. Esclat de joia quan la cançó s’acaba. Histèria col·lectiva fins el moment que les estrelles abandonen l’escenari. Al hall del Siam Paragon concedeixen entrevistes als mitjans. Jo no estic acreditat, però també els gravo. Vídeos i fotografies. Gràcies per permetre’m ser-hi; ser aquí, amb vosaltres, viure al vostre meravellós país.

*Bangkok. Dimecres, 28 d’octubre. Vaig a la première de This is It. Visiono el documental en un gran cinema. Projecció en format digital. L’espectacle que Michael Jackson mai no va estrenar ara és al nostre abast. Rodó, impactant, impecable. Grandiosa qualitat d’imatge. So superlatiu. Jackson a voltes esquerdat, també sublim. A punt de fondre’s. This is It: això és el que hi ha. És molt; correu a veure’l.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

Una mena de viatgers

2009-10-26T08:33:00.010+01:00

Una tarda de fa quatre dies estava assegut davant les sala de fusta on fills i filles de Korat dansen i canten en homenatge a la seva heroïna local, Thao Suranari, popularment coneguda com Ya Mó. Parlava amb aquells homes i dones. M’explicaven el sentit de la seva feina i com fan guanyar mèrit a famílies i particulars que els encarreguen, a canvi d’uns diners, uns minuts de cant i dansa per honorar Ya Mó. Això passava a Korat, ja ho he dit, o Nakhon Ratchasima, que és el nom oficial de la ciutat.
Amb aquestes veig un home de raça blanca que s’acosta. Va directament al gra. Em demana si conec un lloc on acostumin a reunir-se els estrangers. Li indico el restaurant Potong, al xamfrà nord-occidental de la plaça. El Potong és un restaurant popular al costat de l’hotel que porta el mateix nom. Restaurant i hotel són ubicats al rovell de l’ou de Korat. Per entendren’s, el Potong seria l’equivalència al Zurich de Barcelona, per la seva situació immillorable entre la plaça de Catalunya i la Rambla.
El xicot -d’uns 28 anys- dibuixa una ganyota. No, sembla que ja ha estat al Potong i no és precisament aquest tipus de lloc el què busca. El Potong sempre és ple de tais, però també hi van passavolants estrangers i homes blancs residents a Korat o que hi fan estades llargues. Aquests homes responen a l’arquetipus de persona decadent que veus sovint en determinats llocs de Tailàndia. Individus madurs, generalment solitaris, asseguts davant una taula amb una ampolla gran de cervesa al davant. Ni que sigui ben d’hora al matí ja beuen cervesa. Buiden una ampolla rere l’altra, i anar tirant. Fa la sensació que viuen solament per vegetar: kêt, kè, txép, thai (néixer, envellir, emmalaltir i morir), que diuen els tais.
El jove que em demana informació és de Sidney. Seria l’estereotip perfecte d’aquesta mena de fauna genuïna que coneixem per “viatgers”. “Ohhh, un viatger!”. Sí, calça’t. No és un lloc tipus Potong el que busca aquest xicot. El Potong li sembla massa tai. El que en realitat busca és una mena de pub o restaurant occidentalitzat. Un local -amb aire condicionat, si pot ser-, que serveixin el mateix menjar que pot trobar a Austràlia i amb un ambient que s’hi acosti. Cervesa, per descomptat, i pantalla gegant on poder seguir els partits de futbol de la lliga anglesa i les darreres produccions de Hollywood. “Ho sento, jo no conec cap lloc així, en aquesta ciutat”. Seguidament, demana: “Què hi ha per veure, a Korat?”. “Umm... llocs d’interès turístic potser Korat no en té, però l’ambient que s’hi viu és genuïnament tai”. Arrufa el nas. Res, que no és això el què vol. Li suggereixo que podria visitar Phimai, el formidable temple khmer a uns 60 quilòmetres al nord-est de la ciutat. Tampoc. És definitiu, aquest noi ha vingut a Korat per tancar-se en un pub ple de farang (estrangers occidentals). Busca amb desesper aïllar-se de la realitat -d’allò que se suposa que l’ha motivat a fer el viatge! Vol un gueto on trobar altres “viatgers” com ell per parlar -això, sobretot- de viatges. Que si d’aquí quatre dies volo a Hanoi; Vietnam ja no és tan barat com abans; fa tres mesos que vaig sortir de casa; oh, jo ja fa 9 mesos que volto. Que si bitllets d’avió per aquí i llocs barats per allà. Circumval·lacions estèrils allunyades del nucli. De viatgers així n’hi ha un tou. Miralls d’un món caduc. Reflexes d’una opulència fràgil que s’enfonsa.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

Fer el paperot

2009-10-19T02:58:00.006+02:00

Pot una persona que no sap escriure exercir de polític professional? Els fets demostren que sí. Una bona rècula de polítics de primera fila i càrrecs municipals amb no menys responsabilitat, no saben escriure. No em refereixo solament a la incapacitat de part d’aquests respectables senyors i senyores de saber redactar amb un mínim de coherència qualsevol text, sinó a la seva depriment ortografia, escandalosa manca de vocabulari i sintaxi calcada del castellà. Els seus escrits no s’aguanten, fan figa, naufraguen a la segona paraula. No només no saben completar una casa, sinó que ni tan sols tenen capacitat per alçar parets correctament. Ignoren l'estructura de la llengua que parlen, sigui català o castellà.
Si una persona és distesa amb la llengua ho serà també en les seves responsabilitats quotidianes i polítiques. I en les seves relacions humanes, per descomptat. Diu molt de la qualitat personal aquesta deixadesa. És a través de la llengua que expressem la nostra idiosincràsia. Qui no té cura de l’essencial menys en tindrà a l’hora d’exercir els seus deures. Dels polítics que no saben escriure no me’n refio ni un pèl. És impossible que siguin persones honestes. Prou que se’n deuen adonar de la seva deficiència. No perceben que es retraten? Malgrat les cabrioles per enlluernar no cal gratar gaire per veure’ls el llautó de la seva rellevant ignorància. Aprofitats i oportunistes. Vividors. Algú que pretén enganyar-se enganya els altres. Si no se n’adonen és que estan malalts. Malalts o van amb mala fe.
L’expressió verbal i escrita és una radiografia fidel de les capacitats intel·lectuals de la persona. Als aspirants a càrrecs de responsabilitat sel’s hauria d’escanejar en aquest sentit. Hi ha qui suggereix que abans d’entrar al món de la política professional sel’s sotmeti -prova prioritària- a un dictat. En català, castellà i anglès. Qui el resolgui satisfactòriament se’l pot considerar. De fer errades, al carrer. A casa, a preparar-se. Pagarem el sou a gent qualificada i s’eliminaran molts impostors.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

12 d’Octubre. L’estanquera a Tailàndia

2009-10-12T06:50:00.017+02:00

Ja se sap que quan demanes habitació en un hotel et registren. Per les teves dades coneixen la procedència. Ni que les dades que certifiquen el passaport que mostres al recepcionista siguin falses. Dic les dades, no el document. Les dades són falses perquè el passaport indica que sóc espanyol. I això no és cert. Com podria ser-ho, si sóc català? És que es pot ser carn i peix a la vegada? Els espanyols no solament són mestres en conquestes i saquejos, també en falsificar documentació imposada als ciutadans colonitzats.
Ara mateix sóc a Ubon Ratchathani. Ubon és un ciutat tailandesa situada a la riba esquerra del Mun, un riu majestuós tributari del Mekong. Ubon és una ciutat agradable. Fa de bon passejar. La gent és encantadora; el menjar, superb. Hi ha un temple amb uns murals de 200 anys que fan embadalir. I un altre temple -el Wat Jaeng- té un sim de fusta d’arquitectura laosiana que de seguida que el veus caus enamorat. El museu de la ciutat és fonamental per conèixer l’esvanida influència khmer en aquesta zona que avui pertany a Tailàndia. És un museu molt ben posat, ubicat a l’antic ajuntament, un edifici del segle passat amb el terra de fusta; deliciós, ni que per visitar-lo t’hagis de descalçar.
Al vespre del mateix dia de la meva arribada, tornant de sopar, em trobo l’amo de l’hotel on poso al portal de l’establiment. Em saluda somrient alhora que amb un dit apunta enlaire. Hi dirigeixo la mirada. A la façana veig penjada una bandera rojigualda. Vaja -penso- és la manera que té l’hotel d'homenatjar-me. Un detall bonic. I li ho vaig agrair amb un somriure. Realment agraït, ni que el pobre home, induït per la mentida escrita al passaport, hagués penjat una bandera equivocada. Al capdavall, el que compte és la voluntat de complaure.
En ficar-me al llit no em podia treure del pensament la imatge de la gallina negra abraçant amb les ales desplegades les quatre barres, el símbol del meu país. Probablement induït per la visió malastruga, aquella nit vaig dormir ben malament. Malsons i neguits. De cop se’m presentaven escamots d’espanyols assaltant amb canilles de gossos rabiosos els indis tairona, que en aquell segle XVII, el moment de la invasió, habitaven el que avui anomenem Ciudad Perdida, als contraforts de la Sierra Nevada de Santa Marta, a Colòmbia. La nit de cap d’any que vaig passar a les runes de Ciudad Perdida, ara fa 15 anys, em semblava sentir els esgarips d’horror dels kogui, els pobres indígenes que encara avui sembla que visquin en temença. Cada home blanc que veuen els deu semblar la reencarnació dels dimonis que van acabar, entre tantes d’altres, amb la seva civilització.
Avui, espanyols com els autors del genocidi numèricament més important de tota la història de la humanitat, sortiran pels carrers de la seva capital a passejar una cabra. Desfilaran davant d’unes autoritats que amb la seva presència beneiran la bèstia legionària i el que representa. Fiesta de la Raza, en deien. Celebració reciclada avui en Fiesta Nacional de España. Heu de saber, catòlics com sou, que el pecat no es redimeix fins que no es reconeix la culpa i es demana perdó, a Déu i als fills dels que vau eliminar.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

El gran peix

2009-10-08T08:13:00.007+02:00

7 d'octubre de 2009
El peix de la imatge és d'aigua dolça, encara que per les seves dimensions sembli impossible. Van pescar-lo abans d'ahir a la confuència del riu Mun amb al Mekong. Mentre dinava al restaurant Sahà-Posanà, a la riba dreta del riu Mun, a Phibun, la mestressa em va convidar a veure el moment que un treballador esquarterava el peix. Aconsellat per la cuinera vaig menjar-ne un filet. Cuinat amb gingebre i espècies. Aliment del cel a la meva boca. Poc sabia, mentre l'assaboria, que participava d'un delicte. M'ha arribat que la pesca d'aquest peix està totalment prohibida per tractar-se d'una espècie protegida.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

Phibun Mangsahan (พิบูลมังสาหาร)

2009-10-07T03:45:00.023+02:00

4 d'octubre de 2009.
Arribo a Phibun a primera hora del matí. Al pont per sobre el riu Mun hi ha una gentada abocada a les baranes. Miren la cursa de barques per celebrar l'Ók Pansà, la fi de la quaresma budista o Kaó Pansà. L'ambient a la riba dreta del Mun és embogit. Cada equip té els seus seguidors. Milers de decibels de música i alcohol a dojo. Festa pura raça, genuïnament tai.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

L'ambaixador

2009-09-30T05:42:00.014+02:00

Un ambaixador d’Espanya va afanyar-se a donar-se de baixa del llistat d’emails que Viators Mundi envia periòdicament als subscriptors. Un ambaixador fill de Mallorca, ves per on. També, en qüestió d’hores, una senyora de cognoms catalaníssims va demanar no rebre més informació. Ofesos. Els fets van produir-se després de l’enviament de correus electrònics anunciant Misèries d’Espanya. Si el senyor ambaixador creu que el relat és fals que no amagui el cap sota l’ala. Repliqui. Rebati els arguments exposats a l’article. Si la manera que va obrar Espanya amb Filipines no és pròpia d’un estat miserable, què és, doncs? Senyor ambaixador, per què no ens explica què va fer el seu país amb José Rizal? Noli Me Tangere.
El què va fer Espanya amb Amèrica i Filipines, no és digne de ser jutjat per un tribunal internacional de crims contra la humanitat? I pel què ha fet i continua fent amb Catalunya, no es merexeria ser jutjada, Espanya? Espanya es resisteix a posar fi a la seva època colonial. Espanya xucla Catalunya per obtenir recursos i ofegar-la. De Catalunya solament estima el què en pot treure. Odia els catalans. En vol la riquesa, però s'escarrassa per eliminar l’essència: la llengua, la cultura i la idiosincràsia. També odiava els pobles conquerits d’Amèrica i de Filipines. L’odi contra la diferència és part consubstancial d’Espanya. La Castella mesetària, tancada, sense mar on albirar.
"En cuanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra". Francisco de Quevedo y Villegas (Madrid, 1580 - Villanueva de los Infantes, 1645), poeta i prosista castellà.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

Misèries d'Espanya

2009-09-17T02:28:00.026+02:00

Al racó de món on sóc, terra khmer, tan humiliada i ocupada com la meva, em ve al cap Espanya. L’Espanya d’ara governada per l’essència trilera de la Rambla -arrogància, incompetència, mentida i demagògia- no és altra que la Castella sinistra de sempre. La que conquerí territoris d’Amèrica a cops d’espasa i trabuc i una creu a l’avantguarda.
L’Espanya d’avui, que tant fatxendeja de memòria històrica, és la mateixa que va llevar la memòria, la història, la cultura i l’esperit a Filipines durant els més de 300 anys d’ocupació de l’arxipèlag. Arxipèlag que Espanya, a pesar de perdre aclaparadorament la guerra contra Amèrica -primer de maig de 1898- va tenir la barra de cobrar. Els 20 milions de dòlars que els americans van pagar al govern espanyol per Filipines se suposa que incloïen territori, gent i bestiar. Espanya va liquidar un tros de la patria a canvi de diners: fenicis, mercaders. Malgrat que l’almirall Dewey va humiliar-te a la badia de Manila vas vendre l’expossessió que controlaven terratinents i clergues, sota els auspicis de tes respectives gracioses majestats. On vas deixar l’orgull, Espanya?
La sangonera castellana va perdre els recursos d’on treia l’aliment. El galeón de Manila i l’or de les Amèriques se’n van anar a fer punyetes. Per mantenir-se, la bèstia xucladora va aferrar-se a la colònia del noreste, la mamella catalana. Esprémer, munyir: ànsies d’Espanya.
Mort el dictador, començada la comèdia. Titelles ben pagats, caliu de poltrones per ses senyories catalanes. Peix al cove. El paperot. Polítics venuts a canvi d’engrunes, pompa i farciment d’un gall escarransit. Greixes i t’engreixes. Copets a l’esquena, incompliments i falsedats. Així el meu país es va marcint mentre tu cada dia vas més pinxa. Enviant-nos riuades de colons t’has fet el teu espai. Peninsulars, primer; ara, d’Amèrica, fills de terres que vas espoliar i massacrar. Taca d’oli immesurable que encara escampa. Però queden raconets i patriotes. Fiblons com el d’Arenys, pedres a les sabates com els irreductibles, indiferents als teus cants enverinats. Sirena que se’t veu la cua. Remena, nena, remena. Peix pudent que t’has ficat a casa.
Un tribunal espanyol (1) ha de dictar una sentència que probablement desvirtuarà una llei validada per un parlament i un poble. Un parlament i un poble sotmesos, és clar. Quin gust veure’t manifestar-te des dels teus tribunals. Vestideta de color de rosa, amb un llacet al cap. Quedes molt bufona, encanto. Aquesta és la teva democràcia. "Que se note el efecto sin que se note el cuidado".
Arenys, Seròs, Sant Pere de Torelló, Argentona. I en vindran més. Espanya gruyère. Forats de llibertat. Vinga, burxem. Posem l’enganyifa en evidència. Si la canya cau, Espanya adéu-siau.
No sabeu les ganes que tinc de seguir viatjant pel món, però sense la vergonya d’haver de mostrar el document que certifica la mentida que sóc fill del meu botxí.

(1) "En el rànquing d’Estats segons la independència del seu sistema judicial, Espanya apareix en el lloc número 56 de 134 països, per darrere d’Aràbia Saudita i Egipte, i just per davant de Nigèria". Fòrum Econòmic Mundial, segons publica Catalunya Oberta.

* El document adjunt l’he escanejat del volum The Philippine Islands, de John Foremann (The Scribner Book Co., Inc, 1906), llibre que vaig comprar a Manila. Fixeu-vos en el darrer paràgraf, després del Tractat: Tractat de París (USA-ESP) PDF

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

ELS MEUS VIATGES A YOUTUBE

LLIBRES PUBLICATS:

Cròniques de l'Anaconda. Índia, Pakistan, Indonèsia,Filipines, Tailàndia, Cambodja, Laos. Jaume Mestres. COLUMNA EDICIONS Col·lecció De viatge. nº: 10. 423 pàgines. Any edició: 2002

Marroc i Egipte. Cròniques de l'Anaconda. Jaume Mestres. COLUMNA EDICIONS Col·lecció De viatge. nº: 16. 298 pàgines. Any edició: 2004.

Cròniques de l'Anaconda. Mèxic, Belize, Guatemala. Jaume Mestres. COLUMNA EDICIONS Col·lecció De viatge. nº: 14. 119 pàgines. Any edició: 2003.

Vietnam. Cròniques de l'Anaconda. Jaume Mestres. COSSETÀNIA EDICIONS Col·lecció Viatgers. nº: 2. 192 pàgines. Any edició: 2007.