diumenge, 31 d’octubre del 2010

Plantem cara

Joan Solà
Ja n'hi ha prou. Al cap d'una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l'única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s'hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n'hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.
Qui intenta destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos, enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del govern de Catalunya a l'esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d'una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret "suposa un avanç històric per a la llengua catalana", o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l'agressió, aleshores s'exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.
La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya Dóna corda al català, per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n'ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d'humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d'una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l'agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s'hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre govern que planti cara d'una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l'enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l'afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara.

AVUI, 28 DE DESEMBRE DE 2006

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Wat Chantaburi


Els dies 16 i 20 d’octubre vaig visitar el Wat Chantaburi. Ara mateix l’ubosót està en obres de reconstrucció. L’interior és un caos. El terra està alçat, les deteriorades pintures estan tapades amb plàstics. El dia 16, mentre era dins la nau desgavellada fent fotografies, va desfermar-se una tempesta impressionant. La imatge que veiem de l’altar vaig fer-la mentre queia una tromba d’aigua. Pols, un buda, poca llum i uns modestos gerrets sense ofrenes.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Wat Rakang Kosit Taram 1

Part inferior de la porta d'entrada al pavelló Hoe Pra Trai Pitaka, que havia estat residència del rei fundador de la dinastia Chakri, Rama I (1782-1808). El pavelló, restaurat ara fa tres anys, es troba a l'ala sud-oest del Wat Rakang Kosit Taram, a Bangkok. A la pintura hi veiem un monjo budista encarant-se amb un penat a l'infern i la mort. La pintura sobre la porta de fusta vaig fotografiar-la ahir, dia 25 d'octubre de 2010. La imatge és presa en el mode manual: ISO 100, amb 30 segons d'exposició i f/9.

Wat Rakang Kosit Taram 2

Fragment de les pintures murals sobre fusta al pavelló Hoe Pra Trai Pitaka, que havia estat residència del rei fundador de la dinastia Chakri, Rama I (1782-1808). La vella biblioteca, restaurada ara fa tres anys, es troba a l'ala sud-oest del Wat Rakang Kosit Taram, a Bangkok. Les pintures narren escenes de la vida quotidiana de l'època i històries de la llegenda èpica Ramayana. En aquest cas, veiem la història de Makhamanop i la seva esposa construïnt un nou pavelló i un estany al jardí de la seva residència. Fotografiar aquests murals sobre fusta (ahir, dia 25 d'octubre de 2010) va ser complicat, bàsicament per dues raons. Pels reflexes de les pintures, impossibles d'evitar doncs solament podia treballar amb la llum natural provinent de les finestres, i el terra de taulons de fusta. Com que és un lloc públic rep visites freqüents. Cada vegada que entrava algú el terra fimbrejava amb el consegüent moviment del trípode. En moure's la càmera, la imatge sortia borrosa i l'havia de tornar a repetir. La solució va arribar amb la pluja. De cop i volta va desencadenar-se una tempesta. Aigua a portadores, trons i llamps. Un llarg temporal durant el qual vaig estar completament sol dins el pavelló de fusta. Llavors sí que vaig poder fotografiar de gust. Ni que gairebé estigués a les fosques. L’espessa nuvolada filtrava una gran dosi de llum. La imatge és presa en el mode manual: ISO 100, amb 10 segons d'exposició i f/11.