Esperant el sopar (Vídeo de JM a YouTube)

Assegut al restaurant, tot esperant el sopar, em distrec gravant l’ambient i la clientela. Durant el dia el Hoe roman tancat, solament obre els vespres. Està especialitzat, doncs, en servir sopars. El Hoe és un local popular i acreditat que porta molts anys funcionant. La relació entre el menjar que s’hi dóna i el preu és òptima. Malgrat ser un restaurant de solvència reconeguda gairebé mai no hi veig estrangers sopant-hi. Deu ser que els turistes que visiten Lopburi, la ciutat dels micos, s’estimen més fer els àpats en restaurants que serveixen plats europeïtzats. Ells s’ho perden. Al Hoe la sopa de gambes amb bolets, llet de coco i curri (tom yam kung) excel·leix. Els plats que demano aquest vespre són per sucar-hi pa: pollastre amb gingebre i cebes tendres, complementat amb verduretes d’aigua servides amb all picat i salsa d’ostres.

Un vell restaurant de fusta (Vídeo de JM a YouTube)

A Tailàndia queden pocs restaurants enterament de fusta com el que veiem a les imatges. El pis de sobre el restaurant és un hotel. Un hotel, per cert, no gaire recomanable. Tant el restaurant com l’hotel es diuen Mueang Thong. L’edifici de fusta es troba a la ciutat de Nakon Ratchasima o Korat, com l’anomena tothom. És ubicat al centre, molt a prop del monument a l’heroïna local Tao Suranari, coneguda popularment com Ya Mó. A l’hora que vaig gravar les imatges -poc després de les 9 de la nit- al restaurant ja no hi havia clientela. L’animació la trobem de dia. De fet, l’establiment serveix menjars fins a mitja tarda. Aquest és un costum arrelat entre els restaurants populars tailandesos. N’hi ha que estan especialitzats en obrir de primera hora del matí fins el migdia, mentre d’altres obren de la tarda al vespre. En algunes ciutats escampades pel territori -fins i tot en alguns barris del Bangkok menys cosmopolita- encara queden carrers sencers amb cases de fusta. Rengleres de cases d’un o dos pisos a tot estirar. Als baixos sol haver-hi un petit negoci familiar obert de moltes generacions enllà. El ritme de desaparició d’aquestes cases, però, és veloç. Al lloc on eren acostumen a alçar-hi edificis moderns sense personalitat ni encant. Molts propietaris de cases de fusta les venen sense donar importància a la pèrdua d’aquestes joies del passat. Ni tan sols les autoritats municipals semblen parar atenció a la desaparició del patrimoni col·lectiu. A hores d’ara, el negoci de la construcció continua puixant a Tailàndia. D’altra banda, sí que hi ha algunes poblacions que valoren les antigues cases de fusta i miren de conservar-les. Ara mateix em ve al pensament Uthai Thani, una capital provincial de la Tailàndia central entestada a preservar un parell de carrers amb cases de fusta. Els dissabtes destinen els carrers exclusivament a la circulació de vianants. Cap soroll de motors, solament la remor natural de les persones, converteix el passeig entre les cases de fusta en un plaer. Músics joves, estudiants d’escoles que toquen música tradicional amb instruments propis del país, i paradetes on es venen productes artesans, contribueixen a l’agradable sensació d’haver-nos immergit a la Tailàndia de fa un segle.

Foraster a casa. El barber i el fred

Sant Boi de Llobregat, 25 de gener de 2011
Vaig a tallar-me els cabells en una barberia no gaire lluny de casa. És mitja tarda. A la barberia no hi ha clients. El barber em convida a seure a la butaca on farà la feina. Comenta el fred que fa. De què s’ha de parlar, sinó, en una barberia? Oitant que fa fred, responc. De fet, el barber diu que hace frío, servidor que fa fred. No és cap problema, ens entenem perfectament. Expresso com voldria que em tallés els cabells: ni curts ni llargs, res d’especial. El barber agafa la màquina i comença. I vinga el frío que hace i el fred que fa. De cop, engega: “Aquí se habla en castellano!”. De no portar el cap mig pelat m’alçaria i marxaria. No marxo de la barberia, però m’alço i em planto davant el barber. Dic que parlo en català perquè és la meva llengua i som a Catalunya. Me’l quedo mirant seriós. No dic res més. El barber no replica. M’assec i prossegueix la feina. Quan acaba demano quant és, pago i marxo. El barber és un magrebí que fa més de 4 anys que viu a Sant Boi. El meu poble, el meu país.

Foraster a casa. Llengües

Sant Boi de Llobregat, 23 de gener de 2011
Gran alegria que YouTube ja sigui en català. Quin goig veure el meu canal parlant la meva llengua. Esperava amb impaciència la notícia. Fins ara al meu ordinador tenia YouTube configurat en anglès, com els programes o altres serveis que no són en català. Posats a triar una llengua forastera m’estimo més l’anglès que el castellà. Almenys, l’anglès, contràriament a la llengua espanyola, per a mi no és una llengua invasiva, símbol d’opressió i imposició. L’anglès és la lingua franca amb la qual parlo bàsicament quan volto pel món. Però no és la que utilitzo habitualment. Sempre provo d’expressar-me en les llengües que es parlen als territoris que visito, ni que de vegades siguin parles molt minoritàries. Si em moc per Tailàndia, per exemple, intento comunicar-me en tai pel centre del país, en la parla d’Isan quan viatjo pel nord-est i, en ngua, quan corro per les terres del nord. El mateix faig en tantes illes d’Indonèsia; també a les Filipines. Un hàbit que poso en pràctica de tota la vida i absolutament a tot arreu per on viatjo. Intentant expressar-me en les llengües que es parlen en cada lloc hi ha una entesa mútua i més fonda amb els natius. I els respecto en un grau major, a ells i la seva cultura. Probablement, la llengua és el que més ens estimem. La llengua és l’articulació de les idees, l’ànima o el concepte d’una comunitat de parlants. La seva visió del món, la manera d’entendre’l i ser-hi.

El Bulaalan

El Bulaalan és una serralada als peus de la qual jeu Sidi Ifni, poble encotillat entre el massís i el mar. Una cadena aspra que protegeix la població de la calor i els vents xafogosos provinents del desert. Agafo un carrer costerut que mor als dipòsits d’aigua municipals. Camps a través enfilo muntanya amunt. No hi ha un sol arbre, al Bulaalan, només matolls llenyosos i pedrots encatifats de preciosos líquens mil·lennaris i de molsa. La cima del Bulaalan és més aviat plana, envaïda de coscolls i colònies de plantes carnoses. Són cactus baixos apinyats en manyocs, com coixins d’espines. Des del cim, entre llevant i migjorn, s’albira un paisatge de presagis saharians. Al fons de l’escenografia buida, entre la terra erma i la ratlla confusa del cel, s’endevinen espirals d’arena girant dins violentes torbonades.
Al vessant occidental del Bulaalan, dominant la població de Sidi Ifni, hi ha un dibuix de proporcions gegantines fet amb pedres pintades de color blanc. En grafia àrab, al davall d’una gran estrella de cinc puntes, hi ha escrites les paraules “déu, pàtria i rei”. Es tracta que tothom tingui present els tres grans pilars, corcats o no, on se sosté la monarquia alauita marroquina. A sota mateix del rètol s’arrengleren una filera de quarters i barracots enrunats que havien estat de l’exèrcit espanyol, incloent-hi el post dels legionaris. Qui ho diria que en altres temps aquelles runes van ser santuari de la més fèrria disciplina militar! A l’extrem meridional de les casernes, ara enderrocades, cada diumenge se celebra un soc; entre altres moltes coses s’hi poden comprar penis de tauró i sabates velles, però no a parells sinó a pes. L’antic aeroport, construït també pels espanyols, és just al davant. Avui l’aeroport no és res més que una immensa superfície plana abandonada. Males herbes i malesa s’han apoderat de les pistes i els hangars. Herbotes que es mengen fins i tot l’asfalt, el descomposen. La pasta del quitrà s’esberla, s’esmicola i acaba per desaparèixer. En l’espai desolat pasturen ases i ramats de cabres.
La vida transcorre amb molta calma a Sidi Ifni. Durant el dia la població roman dins les cases o als negocis. Els carrers només s’animen en fer-se fosc. A partir de quarts de set corrues de gent transiten per davant la filera dels cafès del mercat, prossegueixen per la plaça Hassan Segon i enfilen en direcció a La Barandilla.
La Barandilla és un passeig a vora mar. Una balustrada de pedra, que ve de l’època colonial, ressegueix un espadat que cau en vertical damunt la platja. La pena és que bona part d’aquesta llarguíssima barana està feta malbé; sobretot al capdavall, en el lloc on per salvar el desnivell es va construir una escalinata que va a parar just al davant de la singular baluerna en forma de vaixell que fou seu, en època espanyola, del comandament de la marina. Com tantes altres coses a Sidi Ifni, aquesta embarcació mastodòntica de pedra i de ciment també s’està esfondrant sense que ningú hi posi remei.

Foraster a casa. Anna Bolena i el Barça

Sant Boi de Llobregat, 19 de gener de 2011
Avui juga el Barça contra el Betis, un equip de Segona. Ni que sigui líder del grup no deixa de ser un equip de Segona Divisió. Juguen a Sevilla, al camp del Betis. Quan el Betis va venir al Camp Nou, el resultat va ser 5 a 0 a favor del Barça. TV3 emet la pel·lícula L’habitació del pànic. Decideixo veure-la. És una pel·lícula que encara no he vist i que em fa certa gràcia. Potser perquè la protagonitza Jodie Foster. Comença la pel·li. Així que apareixen els malfactors que intenten entrar a la casa començo a angoixar-me. Mare i filla, de 8 anys, soles, a mercè d’uns lladres. Pot passar de tot i res de bo. Aquests ingredients són un bombó pels guionistes, ho tenen relativament fàcil espantar i angoixar els espectadors. Desconnecto. Opto per mirar el capítol 10è de la segona temporada de la sèrie The Tudors. El darrer capítol que tinc a casa. Em falten veure les dues temporades restants, la tercera i la quarta. A Espanya, els devedés de les dues darreres temporades encara no s’han comercialitzat. Dimarts van dir-me a l’Fnac de la plaça Catalunya que la tercera temporada no apareixerà fins l’any vinent. A Estats Units estan editades i disponibles les quatre temporades. D’aquí que dimarts mateix a la nit vagi decidir comprar els devedés que em falten a Amazon. A esperar que arribin. Miro el darrer episodi, com deia. El que porto vist de la sèrie, del començament fins ara, em sembla d’un altíssim nivell. The Tudors és una sèrie acurada, d'extremada qualitat. Ara recordo el comentari que va fer-me M. C.: “He vist alguns capítols, el vestuari és molt maco; l’ambientació també”. Això és cert, però entristeix que una professora d’Història assenyali aquestes qualitats -i no d’altres més substancioses- com el més remarcable. Al capítol que miraré avui veuré l’execució d’Anna Bolena. És un capítol brillant. El tempo i la tensió creixent són duts amb un domini perfecte. Les interpretacions i la realització ratllen l’excel·lència. És una obra feta amb rigor. Em fa feliç poder gaudir de tant talent. En aquest capítol presenten la reina-esposa, avorrida per Enric VIII, gairebé com una santa. Anna Bolena no ho era en absolut, de santa. Ni tan sols devota. Potser tots ens tornem pietosos quan ens veiem l’ombra de la mort a sobre. Ara m’hauré d’esperar que arribin la resta de capítols d’Amèrica per completar la sèrie. Acabat l’episodi encenc la ràdio. El Barça ha perdut per 3 a 1 contra el Betis. Els locutors fan mans i mànigues per justificar-ho. Pot justificar-se la derrota del “millor equip del món” davant un equip de Segona Divisió de la lliga espanyola?

Imagine Peace (Vídeo de JM a YouTube)

En aquesta ocasió, el vídeo és el breu reportatge d'una exposició conceptual sobre els luctuosos incidents ocorreguts a Bangkok de març a maig de 2010. He escollit "Imagine" de banda sonora perquè em sembla una peça adequada. Si "Imagine" pinta una utopia, l'esperit de l'exposició en porta una altra d'inherent: la reconciliació d'un país dividit en dos bàndols, probablement irreconciliables per sempre. Almenys mentre l'estructura social tailandesa no emergeixi de l'Edat Mitjana.
Del mes de març fins la segona meitat de maig de 2010, Tailàndia va viure un dels pitjors períodes de la seva història recent. Els Camises Vermelles van envair el centre de Bangkok clamant justícia social i la dimissió del primer ministre imposat, Abhisit Vejjajiva. Gairebé la totalitat dels Camises Vermelles procedeixen de zones rurals, del nord-est i nord del país. Van encadenar-se molts esclats de violència durant les 10 setmanes que va durar la revolta. Una guerra urbana contra l’status quo dominant. Finalment, els tancs de l’exèrcit van esclafar els manifestants i les seves il·lusions de canvi el 19 de maig. Acer contra els somnis dels pobres. Les revoltes van deixar 89 persones mortes i uns 1400 ferits. Uns quants dels edificis més emblemàtics i luxosos del centre comercial de Bangkok van ser incendiats. L’exposició "Imagine Peace”, que veiem a les imatges del vídeo, va inaugurar-se pocs mesos després dels fets al Bangkok Art and Culture Centre, un flamant centre cultural ubicat al bell mig del lloc on varen produïr-se els incidents. L’exposició va ser patrocinada des del govern, amb la voluntat de segellar ferides i passar pàgina als actes luctuosos. D'aparent bona voluntat molta, però les ganes des del poder de promoure un canvi real són més aviat escasses.

La felicitat dels tais (Vídeo de JM a YouTube)

Cap el mes de juliol, amb l’arribada dels monsons, comença la pasqua budista o Khao Pansà, com en diuen els tais. Durant tres mesos els monjos a penes sortiran dels monestirs. És una època propícia pels joves que volen ordenar-se, també per pregar i meditar en el recer dels temples. L’inici del Khao Pansà se celebra a la ciutat de Nakon Ratchasima, o Korat, amb processons d’espectaculars carrosses de cera. Les imatges de cera representen personatges de la mitologia budista i hinduista: déus, reis i criatures celestes. A la nit, famílies i colles d'amics es dirigeixen al parc on són filmades les seqüències per relaxar-se. Miren cinema a l’aire lliure, en aquest cas una una pel·lícula de muai tai, la lluita tradicional tailandesa, sopen i xerren. Bons moments per una societat abocada al plaer de viure. Bevent, menjant i mirant cinema se'ls veu plenament feliços.

Cinema a l'aire lliure (Vídeo de JM a YouTube)

Al vídeo podem veure un cinema a l'aire lliure instal·lat en un parc públic de Saraburi, ciutat de la Tailàndia central. Les projeccions van fer-se durant les celebracions per commemorar el centenari del traspàs de l’estimat rei tailandès Rama V, conegut popularment com Chulalongkorn. És inevitable rememorar les sessions nocturnes al meu poble, Sant Boi de Llobregat, d’ara fa uns 50 anys. A la placeta de Les Eres, al capdamunt del carrer La Plana, uns firaires muntaven un cinema ambulant a l’aire lliure. Passaven pel·lícules populars, cinema d’acció -sovint de les anomanades d’indis- i ràncies espanyolades de l’època. Els assistents ens portàvem la cadira de casa. Pagàvem una modesta entrada i gaudíem d’una nit de cinema a la fresca.

Sidi Ifni

A les envistes de l’antiga caserna del cos de tiradors la carretera s’enfonsa fins a la llera d’un riu sec, o ouadi, com en diuen aquí. Malgrat la boira puc veure petites feixes conreades i, al fons de tot, d’esquena al mar, l’ermita blanca amb porxades on està enterrat Sidi Alí Ifni, el sant musulmà al qual reten homenatge cada divendres a la tarda dotzenes de dones cobertes de dalt a baix amb gasosos vestits multicolors. Els vidres de l’autobús estan entelats pel baf dels passatgers i, per la banda de fora, esquitxats per la pluja. Plugim hivernal i boira atlàntica m’acullen en un lloc que jo m’havia imaginat eternament sec i lluminós.
Em refereixo a Sidi Ifni, l’antic enclavament espanyol abandonat a cuita-corrents el 1969. Avui el poble viu en la letargia i el record. Als més grans de cinquanta anys se’ls il·luminen els ulls quan rememoren els temps que Sidi Ifni, o Santa Cruz de Mar Pequeña, era la província número 51 de les Espanyes. En Mohamed ara en té cinquanta-un, d’anys. És un dibuixant vocacional que s’autoproclama gandul per naturalesa. La seva indolència el fa estar hores i més hores assegut davant la taula del mateix cafè de sempre. A tota hora porta sota el braç un bloc farcit de dibuixos surrealistes, producte de desitjos i somnis escapçats. Confessa que només és feliç quan recorda l’època en què Sidi Ifni era una plaça espanyola. En parlar-ne el rostre se li endolceix i es torna infant. Quan desgrana històries d’aquella època la mirada sembla que se li’n va cap a un pou ple de joguines. La melangia el pren i s’hi agombola complagut. Les seves paraules saturades de tendresa dibuixen un món que és quasi un paradís, un univers particular que ell i altres nois van viure amb plenitud. Em conta que per Nadal es feien farts de fer bossa cantant “beben y beben y vuelven a beber” a les portes de les cases dels espanyols, i no oblida com fulgia la ciutat en aquells temps: recorda els seus edificis, els cinemes, el Twist Club de la plaça Espanya...
Avui Sidi Ifni s’enfonsa en l’abandonament. Es comprèn que en recuperar el petit territori les autoritats marroquines volguessin netejar les petges dels colonitzadors, però en la seva obstinació es van excedir. Van fer malbé una mica massa. Van posar molt interès a esborrar les velles traces, però gens d’afany per mantenir la qualitat de vida que s’hi fruïa durant el domini colonial. La població autòctona d’això se’n dol. S’explica que els nous governants canviessin immediatament els noms de carrers i places, i que volguessin donar una fesomia diferent a alguns dels edificis públics. Però no s’entén que en nom de la renovació o del canvi els malbaratessin amb evidents patafis. Tal és el cas de l’oficina de correus, per exemple. La gent amb seny encara no s’explica per què van demolir les dues torres que la identificaven. Al parell de palauets d’estil colonial a l’entorn de la plaça Hassan Segon, ahir plaça d’Espanya, d’alguna manera també els han manllevat el seu aire original. No han manipulat la seva estructura, o ben poc, però en repintar-los del crema s’ha passat al blanc amb profusió de sanefes i finestres totes blaves; ja no són el que eren. No és que aquesta nova imatge estigui malament, però no deixa de ser irònic, tal com diu el barber filoespanyol Hassan Aznag, que per desnaturalitzar els palaus del seu passat poc agradós els hagin repintat amb el que ell anomena els colors dels jueus, referint-se al blanc i al blau de la bandera israeliana. A l’església catòlica, també situada a prop de la plaça i del mateix estil que els palauets, li han mantingut el color original, però van tapiar la monumental creu de la façana. Després van adequar l’església per ubicar-hi la seu del jutjat municipal. M’expliquen una anècdota de quan van desmantellar l’església. Sembla que no sabien què fer de la pica baptismal. Van optar per treure-la de l’edifici i deixar-la a la paret posterior de l’antiga pagadoria, una altra de les construccions notables de la plaça. Per aquelles coses de la vida resulta que la paret on la van abandonar és el mur on els veïns tenien el costum d’anar a orinar. Fins el dia que algú no va saber veure en aquell objecte estrany algun valor o utilitat pràctica, la malaguanyada pica va haver de suportar en lloc d’aigua beneïda les miccions irreverents de mitja població.
En desentendre’s Espanya de Sidi Ifni l’edifici de la pagadoria va esdevenir el consulat. A la vista de com es conserva cal creure que està abandonat i que ningú no en té cura. L’immoble cau per vell i deixadesa. A la façana principal, l’arrogant àguila feixista abraça l’escut del jou i de les fletxes. Però l’ocellot no ha percebut que li han caigut les plomes. Tampoc no s’ha adonat que senyoreja cloquejant com una lloca per un corral de pols i enderrocs.