diumenge, 27 de febrer de 2011

Pregar, menjar i jugar. La vida dolça dels balinesos

Si no hi hagués representada la part mundana de la vida les cerimònies religioses balineses no serien completes. La religió, mirall de l’existència, ha de reflectir tots els aspectes. Per un poble místic i devot com el balinès aquest vessant és fonamental. Durant les freqüents visites als temples comunitaris, en els períodes de celebracions rellevants, endemés del recolliment i l’oració, els balinesos dediquen una part de les llargues estades als santuaris a l’oci i al menjar. Convenientment apartada del nucli on es desenvolupa la litúrgia i les danses rituals, hi ha l’àrea destinada al lleure. En aquest cas la trobem a la base de la torrentera que voreja el Pura Dalem Agung, el temple ubicat al frondós Bosc dels Micos, al sud d’Ubud. Els petits restaurants populars són a banda i banda del caminet que ressegueix el torrent. També hi ha les zones exclusives de joc, on homes i nens es diverteixen jugant-se els quartos amb jocs d’atzar i també en lluites de pollastres de brega. Les dones s’han de conformar a mirar-s’ho d’un tros lluny. El joc i el menjar són plaers que gairebé sempre van junts en la vida dels balinesos. O la pregària, el menjar i el joc. Impossible destriar-los. La vida dolça dels balinesos.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=WSt_D6r-U8c

Kebyar Trompong

I Made Putra Wijaya balla la dansa tradicional Kebyar Trompong al temple Pura Dalem Agung, de Padangtegal, al sud d’Ubud. El temple és al cor del petit Bosc dels Micos, Alas Bojog en balinès, popularment conegut com Monkey Forest. I Made Putra Wijaya és un excel·lent ballarí i músic de gamelan (especialitzat en els timbals) fill de Peliatan, avui en dia un barri annexionat a Ubud. En Made (Ade) ha viatjat diverses vegades a l’estranger per ballar dansa tradicional balinesa. Ha actuat en països com Holanda, Vietnam, Alemanya i Dinamarca. Solament els millors ballarins són capaços de ballar la dansa Kebyar Trompong. Va ser creada durant la dècada de 1920 per ser interpretada pel considerat millor ballarí de la història balinesa, el mític Mario (pronunciat Mària). L’intèrpret de Kebyar Trompong fa a la vegada de ballarí i músic. En alguns moments el ballarí interpreta solos amb els gongs de bronze d’un instrument de gamelan. El fet de ballar sempre ajupit fa que la dansa sigui realment complicada, apta solament per als millors. L’orquestra femenina de gamelan que acompanya el ballarí és del vilatge de Peliatan. Web amb més informació del ballarí I Made Putra Wijaya: http://www.balitaksu.com/ade.


I Made Putra Wijaya dances Kebyar Trompong in the premises of Pura Dalem Agung, a temple located in Padangtegal, at the southern most tip of Ubud. The temple is in the heart of the small Monkey Forest (Alas Bojog, in Balinese language). Made Putra Wijaya is an excellent dancer and Gamelan musician from Peliatan, a village at the eastern side of Ubud, in the district of Gianyar. Made (Ade) has travelled abroad several times for playing Balinese traditional dances. He’s been in Holland, Vietnam, Germany and Denmark. Kebyar Trompong is not an easy dance. Only well trained artists can do it. The dance was created in the 1920s to be performed by the mytical Balinese dancer Mario. In a Kebyar Trompong dance a male dancer is also a musician, playing solos on a gamelan gong with the rest of the orchestra. The dancer twirls his drumsticks while playing the gongs of a gamelan instrument. The ladies Gamelan Orchestra comes from the village of Peliatan.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=Bn8voNzznf0

Thai Star Molam Singer หมอลำ

Assistim a un genuí concert de “molam”, en el marc d'una fira popular ubicada al costat de l'Estadi Nacional de Bangkok. En un escenari desmuntable actuen cantants i ballarines. Canten en directe, amb una petita orquestra que els acompanya. La cantant de les imatges és una de tantes artistes molt estimades pels tais. Una artista rodada que domina completament l'escena. Va rebent roses mentre actua i dóna la mà a pletòrics admiradors entusiastes. Llàstima de l’aberrant qualitat del so, el volum dels immensos altaveus era excessiu pel poc sofisticat sistema sonor de la meva càmera fotogràfica compacte. Malgrat el so deficient he cregut que penjar el vídeo valia la pena; entre d'altres coses, per veure la capacitat dels tais per divertir-se i fruir de les festes. Cal dir que el vídeo abasta una cançó sencera rodada d'una tirada. Una sola seqüència feta a pols que no ha requerit cap mena de muntage. A pèl del començament al final: tal com raja.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=LwujT0tSiTE

Young Thai Singers & Dancers

Les actuacions musicals del vídeo estan gravades a Siam, un dels barris amb més pedigrí de Bangkok. Van celebrar-se en una carpa immensa alçada a la plaça que separa els centres comercials Siam Paragon i Siam Center. Sota la carpa hi ha grans pantalles de televisió per poder visionar els partits durant el Mundial de Futbol de Sud-Àfrica, l’estiu de 2010. Mentre no hi havia futbol, s’oferien actuacions musicals per entretenir els espectadors. Actuaven cantants tailandesos d’una certa popularitat. Potser perquè són molt joves arrosseguen una colla de fans adolescents. Els artistes ballen i canten al so de música enllaunada, modalitat habitual a Tailàndia.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=18YVNuSaGWw

Bangkok Street Nightlife

Phetchaburi Soi 10 és un carreró rectilini, d’uns tres-cents metres de llargada per uns nou d’amplada, esbiaixat per alguns passatges estretíssims que s’internen entre els habitatges. Socs orientals que recorden vagament els de les ciutats àrabs. La vida aquí és oberta, però també discreta. La majoria dels establiments del soi no han canviat en dècades. Les vores del soi estan envaïdes de restaurants amb rodes que ofereixen menjar calent, entrepans variats, amanides i una gran varietat d’insectes fregits. Un petit mercat té parades obertes en la intersecció de dos trok. El vídeo és una passejada nocturna pel soi. Ens fixem en les parades que serveixen tota mena de menjars i també en les parades de fruita. Fins i tot treiem el nas a una farmàcia xinesa. Al final del vídeo veiem les seqüències d’uns veïns jugant al mak ruk, la variant tailandesa dels escacs. Els homes són a la vorera, en la intersecció del soi 10 Phetchaburi amb la transitada avinguda homònima.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=04GZfUA02R8

diumenge, 20 de febrer de 2011

Filipines. Immersió a l’ull d’un volcà

Em preparo per iniciar un viatge a les mateixes entranyes de Coron. Un viatge per al qual m’haig de mentalitzar, perquè d’ordinari no en té res. Es tracta de baixar al més profund del llac Cayangan, dins el qual es diu que hi habita un pop gegant capaç de convertir en pedra els desventurats mortals que tenen la gosadia de mirar-se’l. Almenys això és el que conten els tagbànua, els natius i únics pobladors de l’illa encara inexplorada.
Una nit contacto amb en Bobby, un instructor de submarinisme que viu de fa temps al poble també anomenat Coron, però ubicat a l’illa veïna de Busuanga. M’assegura que molt poques persones han tingut el coratge de baixar al fons del llac. En Bobby i el seu germà Philip són els únics que gosen. No ho fan gaire, i hi porten només qui els ve de gust i s’hi atreveix.
Sobre les roques de la riba del llac fem una darrera revisió dels aparells. Havent comprovat que tot funciona bé, ja equipats amb la botella d’aire, les ulleres, els ploms i les aletes, ens fiquem d’esquena a l’aigua. Per estalviar oxigen nedem per la superfície fins al centre del llac, a uns 200 metres de la riba.
Com aquell que s’acomiada ben bé no sap de què, però té la sensació estranya que ho ha de fer, em miro amb els ulls ben oberts el que podria ser el meu darrer paisatge. Bressolat per l’aigua temperada del llac, acompanyat pels sons del xipolleig dels meus peus i els cants d’ocells procedents d’algun lloc arrecerat de les jungles que m’envolten, la meva ment s’amoroseix. No puc, com fan les arrels selvàtiques que s’aferren a les roques, subjectar-me en cap objecte sòlid. Sóc a mercè de l’element que em fa de coixí però que pot esdevenir, amb la mateixa mansuetud, la meva tomba.
Arribem al punt on iniciarem la immersió. Al moment de posar-me les ulleres veig una papallona volant arran de l’aigua. Com pot haver-hi un ésser tan delicat en un àmbit que la naturalesa ha fet tan feréstec? La vida efímera contra milions d’anys de solidesa.
Alhora que amb el dit polze apunta avall, en Bobby exclama: “Baixada a l’infern!”, el mateix senyal que feia el Cèsar quan ordenava l’execució d’un gladiador a l’arena. Iniciem el descens fermament agafats de bracet. Fins als 15 metres de profunditat l’aigua és diàfana com el cristall. Als 16, la temperatura puja sobtadament. L’aigua canvia de textura. Ja no és tan clara, ni tan sols és transparent. Sembla com si entrés en un procés de solidificació. Com més i més descendim, més augmenta la densitat de l’aigua. Ens envolten les boires d’un núvol espès, cada vegada més lletós. La respiració es va accelerant i el cor batega més de pressa. Les bombolles d’aire són l’únic concret que puc veure a través de les ulleres. Alço els ulls vers la superfície. La massa d’aparença cotonosa esdevé obscura, es tanca damunt nostre com la boca d’un monstre abissal. Sóm a 27 metres de profunditat. La temperatura segueix pujant. Arriba el moment que es fa quasi insuportable. La foscor augmenta. Passem del blanc pur a un emboirat marró; després, a la negror absoluta. Serem presoners de la tinta que llança el pop per protegir el seu territori?
En Bobby encén la llanterna. El feix de llum, ni que sigui dèbil, em tranquil·litza. La pudor de sofre que percebo de fa estona s’incrementa sobtadament en arribar a la base del llac. El profundímetre indica que som a 40 metres. El sòl és compost d’una matèria fangosa, extraordinàriament fina. Ensorro una mà en la massa gelatinosa; ni uns guants de seda no haurien acaronat millor els meus dits.
En ascendir no m’assereno fins que la boira blanca no es bada per sobre els nostres caps. Un cop alliberats de la presó lletosa ens estabilitzem a 16 metres. Feta la descompressió, prosseguim cap a la vora occidental del llac. La línia tèrmica que dibuixa l’aigua, un horitzó submergit, és perfectament visible. Si la sobrepasso sento una incòmoda fredor; mantenir-se per davall és bastant més confortable.
Bancs de minúsculs peixos ens encerclen, s’aturen si ens aturem: gairebé es deixen tocar. Veig llagostins i crancs, i una mena de barb, d’uns 15 centímetres de llargada, que neda arran del llot. Musclos de la mida de l’ungla d’un dit petit creixen arraïmats per la superfície angulosa de les pedres. El darrer tram de la immersió és com un viatge oníric per un planeta imaginari. Som argonautes solcant un fons sembrat de masses pètries de línies molt precises. Podrien ser menhirs o dards petrificats caiguts de l’univers, o encantades catedrals, o llances de titans... Tant se val, són l’èxtasi després de l’agonia.