divendres, 24 de desembre de 2010

Tornar


Estimats lectors. Escric des de l’antiga Mogador, l’Essaouira marroquina. La primera vegada que vaig visitar Essaouira va ser l’any 1980. La segona, el 1998. Però tornar no és repetir. Ja se sap que repetir és impossible. Entre una vegada i l’altra ha passat el temps. El temps canvia les coses, però encara ens canvia més a nosaltres. Quan es torna a un lloc, les percepcions no són mai les mateixes. L’actitud, l’humor i l’enfoc han variat. Som uns altres movent-nos per espais que també s’han transformat. Ens trobem ànimes noves, cels que dibuixen nuvolades diferents. Que l’aire i la llum siguin sòlids o suaus dependrà de la mirada projectada des de dins. La mirada que fa que tot sigui com nosaltres som en realitat.
Us desitjo un Bon Nadal, viscut amb alegria i esperança.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Essaouira

Essaouira és una vila marinera, ventosa, lluminosa i humida. Asseguren que a l’estiu la brisa de l’Atlàntic amoroseix la xafogor que arriba de les terres càlides de migjorn i l’interior. A l’hivern, si no hi ha ventades fortes, s’hi viu un ambient temperat. Però al vespre, acabat d’ajocar-se el sol, la temperatura baixa de sobte.
De la medina vella sorprenen els carrers alineats i ben tirats, com un eixample barceloní en miniatura, una característica urbana ben estranya en les urbs àrabs. El soc d’Essaouira s’hi ha emmotllat, segurament per això és ordenat i racional. Essaouira és una petita ciutat acollidora que convida a aturar-s’hi, a fruir del seu ambient tranquil abans d’endinsar-nos sud avall, en regions presumiblement més aspres. Essaouira és una parada perfecta per reposar i refer-se. Orson Welles hi té una plaça pròpia. És un espai encatifat de gespa al peu de les muralles. Dedicar-li una plaça és la manera que han tingut les autoritats municipals d’agrair al famós director que triés la ciutat per rodar-hi unes seqüències de la pel·lícula Otel·lo. Otel·lo va promocionar la ciutat, però l’impuls definitiu va donar-li la Unesco l’any 2001 en declarar Essaouira Patrimoni de la Humanitat.
M’hi trobo tan bé, a Essaouira, que hi he llogat un apartament. És un cambra encimada al capdamunt d’un edifici vell. S’alça al peu d’un corraló, a fregar de la muralla occidental. L’habitació té un finestral que s’esbatana al mar. Veig les fortificacions del port i l’illa Mogador, on d’abril a octubre nien falcons de la reina abans d’emprendre el vol que els durà a Madagascar. Com que la finestra mira a ponent gaudeixo de l’espectacle del sol en pondre’s. Aquests dies acostumen a ser unes postes planes, sense núvols. El sol ni pinta ni crea, només s’encén i es difumina, es fa fonedís amb discreció rere un horitzó que se l’empassa sense entusiasme.
A la vespreda, el vent bufa potent. En aquesta hora, vist del capdamunt de la fortalesa, l’espectacle del mar es magnific. Ones violentes s’estavellen als esculls per desfer-se al peu de les muralles. Es fan escuma blanca, llençols gegants orejant-se després de la bugada. Per damunt tanta blancor planegen a contravent les gavines. La bravesa oceànica esquinça les ones, en fa pols de sal i aigua. Una sal que les ventades alcen i s’emporten. Als capvespres, una rosada salobre i humida s’estén com un fum pels racons de la ciutat. Res no se’n lliura i ningú se n’escapa. Ni els haik blancs de llana de les dones, que les cobreixen de dalt a baix, no eviten que el polsim insà penetri fins el moll de l’os. Pels foscos corredors coberts circulen persones apressades fugint del vent i el fred, amb ganes d’arribar al caliu de casa seva. Aquestes són les hores preferides pels turistes per badoquejar asseguts en qualsevol dels cafès de la plaça Moulay Hassan, ja sigui xarrupejant un te de menta, llegint o matant el tedi amb converses banals.
Havent dinat m’agrada anar al port per veure arribar els pescadors amb les seves barques plenes. Carregades de sardines, morenes i llucets; gambes i orades. A la llotja, que és a tocar de l’escullera, homes de la mar i comerciants, amb un codi d’estranys signes insondables per als que no hi entenem, liquiden en un no res les captures més preuades. La resta anirà a la menuda, en petites parades amenaçades pel vol baix de gavines cridaneres, atentes a qualsevol descuit per pispar peces.
Als merlets de mestral de les muralles hi ha una renglera de canons encarats a l’oceà. Apunten qui sap on, perquè ni d’enemics ni de pirates avui ja no n’hi ha. S’ha acabat el temps que potències estrangeres cobejaven Essaouira o Mogador, com en deien en èpoques passades. Portuguesos, francesos i espanyols en un moment o altre s’hi establiren. La majoria de canons, per no dir tots, foren forjats a les acaballes del segle XVIII en foneries de Sevilla i Barcelona.
El turisme ha donat una empenta definitiva a l’artesania local. En cap altre lloc del Marroc no es treballa tan bé la fusta de tuia com a Essaouira. La fragància d’aquest material embriaga l’aire dels carrers petits dels socs. Hi ha peces magnífiques col·locades descuradament a les botigues, entre timbals de pell de rajada, catifes i pots de rass el-hanot, el curri elaborat amb 125 espècies diferents.
El filantrop i mecenes danès, Frederic Damgaard, va condicionar un dels millors edificis d’Essaouira per convertir-lo en galeria. És una sala on exposen en exclusiva els artistes nats a la ciutat. Els talents locals semblen enderiats amb l’art gnaoua. És un art originari de l’Àfrica profunda, naïf i primitiu, amb abundància de monstres ganyotaires, traços grossos i esquitxos multicolors. Infinitat de llenços i escultures gnaoua fan dubtar l’espectador de si es troba en una distesa vila marinera de l’Atlàntic o al cor de la selva tropical.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Tetera

Tetera de coure en una parada ambulant. La Kotubia al fons. Plaça Jemà el-Fnà. Marràqueix. Marroc

Preparant sopars

Restaurants ambulants al capvespre. La Kotubia al fons. Plaça Jemà el-Fnà. Marràqueix. Marroc

El gat de la fonda

Un gat que li agrada retratar-se al taulell d’una fonda popular ubicada intramurs, al cor de la medina. Essaouira. Marroc

dilluns, 6 de desembre de 2010

Bamboo to Bronze

Video BAMBOO TO BRONZE
The rehearsal was held few weeks before the group from Sanggar Çudamani flew to USA to present it's new production "Bamboo to Bronze". It was recorded at night time at Pura Tamen Limut, a temple located in Pengosekan, Ubud, the same village where Çudamani Group comes from. In the video we see a bit from the beginning of the new production "Bamboo to Bronze". The performance features 26 artists including choreography and composition by I Dewa Putu Berata. The artistic director was born into a family of musicians and painters and studied under his father I Dewa Nyoman Sura. He is the founding member of Sanggar Çudamani. Sanggar Çudamani comprised of 60 members. I Dewa Putu Berata has directed numerous gamelan ensembles and works on various international projects throughout the world. I Nyoman Cerita, choreographer, learned dance at age 6 from his grandfather I Made Kenyir. He is recipient of numerous awards as well as from Titane Spectacles/Le Jardin Des Poiries in Paris. Emiko Saraswati Susilo was one of Çudamani's founding members. She began her formal studies in Javanese and Balinese dance under the direction of KRT Sasmintadipura and Ni Made Wiratini. She has studied Javanese singing from Tri Haryanto and Midiyanto. I Dewa Ketut Alit studied drumming with his father and began performing at age 11.
"Bamboo to Bronze" is a new creation of Çudamani's group. The music and dance ensemble from Bali, harnesses movement, music and spectacle to transport audiences into the vibrant world of the treasured gamelan art form. "Bamboo to Bronze" highlights Balinese contemporary reality by celebrating the intimate and poetic sounds of a small village as well as the virtuosic, dynamic and technically dazzling sound of the brilliant seven-toned gamelan Semarandana. The simple beauty of bamboo and the glorious sheen of bronze continue to coexist in the increasingly complex and sophisticated culture of Bali.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Dance in Blue


The rehearsal was held few weeks before the group from Sanggar Çudamani flew to USA to present it's new production Bamboo to Bronze. It was recorded at Pura Tamen Limut, a temple located in Pengosekan, Ubud, the same village where Çudamani Group comes from. In the video we see one of the dances included in the new production Bamboo to Bronze. I call it Dance in Blue because the dress color of the four female dancers. Blue color is an unusual color in Balinese traditional dances. The performance features a stellar array of 26 artists including choreography and composition by I Dewa Putu Berata. The artistic director was born into a family of musicians and painters and studied under his father I Dewa Nyoman Sura. He is the founding member of Sanggar Çudamani. Sanggar Çudamani comprised of 60 members. I Dewa Putu Berata has directed numerous gamelan ensembles and works on various international projects throughout the world. I Nyoman Cerita, choreographer, learned dance at age 6 from his grandfather I Made Kenyir. He is recipient of numerous awards as well as from Titane Spectacles/Le Jardin Des Poiries in Paris. Emiko Saraswati Susilo was one of Çudamani's founding members. She began her formal studies in Javanese and Balinese dance under the direction of KRT Sasmintadipura and Ni Made Wiratini. She has studied Javanese singing from Tri Haryanto and Midiyanto. I Dewa Ketut Alit studied drumming with his father and began performing at age 11.
Bamboo to Bronze is a new creation of Çudamani's group. The music and dance ensemble from Bali, harnesses movement, music and spectacle to transport audiences into the vibrant world of the treasured gamelan art form. Bamboo to Bronze highlights Balinese contemporary reality by celebrating the intimate and poetic sounds of a small village as well as the virtuosic, dynamic and technically dazzling sound of the brilliant seven-toned gamelan Semarandana. The simple beauty of bamboo and the glorious sheen of bronze continue to coexist in the increasingly complex and sophisticated culture of Bali.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Diari de viatge. De “sois” i carrers

Movent-nos per Bangkok, o per qualsevol altra població tailandesa, haurem d’aprendre a distingir entre sois i carrers. Un soi és el carreró perpendicular a un carrer principal. El carrer principal és fàcilment recognoscible, té una major amplada i enorme afluència de vehicles. Els sois, en canvi, són més estrets i generalment més transitats per persones que cotxes. Els tais fan vida als sois; són vies on moure’s, però també patis de veïnatge. Els sois són fonts pel caçador d’històries.
Phetchaburi Soi 10 és un carreró rectilini, d’uns tres-cents metres de llargada per uns deu d’amplada, esbiaixat per alguns passatges estretíssims que s’internen entre els habitatges. Socs orientals que recorden vagament els de les ciutats àrabs. Però en aquests mini-sois o trok, a diferència dels corredors àrabs, no hi ha a penes brogit. L’acció acostuma a transcorrer calma. La vida aquí és oberta, però també discreta.
La majoria dels establiments del soi no han canviat en dècades. Hi ha una farmàcia que sembla sorgida d’un encanteri de tants espècimens dissecats, animals i vegetals, que pengen de parets i sostre. Darrere el taulell s’arrengleren línies de calaixos, dins els quals vés a saber quines pòcimes s’hi amaguen. Una botiga que s’anuncia com de moda, ubicada uns metres enllà de la farmàcia, fa lluir a uns maniquins tronats les mateixes esgrogueïdes peces de roba de fa mesos.
Les vores del soi estan envaïdes de restaurants amb rodes que ofereixen menjar calent, entrepans variats, amanides i una gran varietat d’insectes fregits. Un mercat domèstic, per minúscul, té parades obertes en la intersecció de dos trok. Es pot escollir entre fruita de temporada, ous amb embrions de poll i granotes fumades i empalades. També plàtans fregits i dúrions frescos, però pudents, com pertoca.
M’endinso pel trok que comença al fons del mercat. En poc més d’un metre quadrat un vell hi ha muntat el seu taller de costura. Al moment de passar-hi l’home pedala la cosidora, absort en la peça que cus. Un tors nu en un tronc escardelenc. Pell esblaimada, costelles enfonsades. En un catau, al costat del taller, uns adolescents juguen amb consoles de play station. Més enllà, quatre o cinc homes miren un partit de futbol de la lliga anglesa en un televisor. Van buidant alegrement ampolles de cervesa.
Entro en un 7-Eleven a comprar una beguda. Així que passo la porta rebo un devessall de llum intensa, salutacions rutinàries recitades a cor pels venedors i un bany de gelor. La temperatura dels Seven és sempre uns quants graus per davall la del carrer. Estratègies de màrqueting per atreure gent acalorada. Acalorats que facin despesa, és clar.
Surto del soi per retornar a casa. De camí haig de travessar el klong San Sèb. Arribo al canal en superar el manyoc de cases de fusta unides per corredors d’un metre d’amplada. Sé que sóc vora el canal no perquè el vegi sinó per la sentor que m’arriba. El klong San Sèb és una de les poques vies fluvials que avui esquincen la textura urbana de Bangkok. Durant el dia, llanxes públiques de fusta circulen com una bala pel canal. És un transport pràctic, que cal considerar si la nostra pituïtaria no és molt fina, i si tampoc no ens importa empastifar-nos amb esquitxos d’aigua pútrida.
Travesso el canal per un pontet metàl·lic. Un xicot pesca. M’aturo per saber si treu alguna cosa. Doncs sí, de moment veig dos peixos a terra. Encara cuegen. Un dels exemplars fa poc més d’un pam; l’altre és una mica més petit. És admirable que en aquest femer líquid transcendeixi la vida més enllà d’amebes i microbis. Els peixos que hi viuen han de ser animals transgènics, una mena de rates de clavaguera amb escates. El pescador em fa saber que el klong en va ple, de peixos. Mentre parla em fixo en els ratpenats que voleien sobre l’aigua del canal. N’hi ha un que planeja solitari, molt per damunt dels altres. És enorme, gairebé fa mig metre d’envergadura. Animals d’aspecte temible però inofensius per els humans. No són dràcules sorgits de cap sepulcre, tot i que ho podrien ser, segons revela el pescador. L’home està convençut de l’existència d’aquesta mena de criatures. Els tais creuen fermament en fantasmes, en éssers traspassats enyorats de la vida entre els mortals. D’aquí que de tant en tant tornin a l’àmbit dels humans, ja sigui per a comunicar-s’hi, venjar-se d’alguna malifeta o, simplement, per a jugar-hi o espantar-los.
Per avui el pescador ja en té prou. “Mala nit per peces grosses”, comenta mentre agafa el parell de peixos de terra i els retorna al canal. Ja són morts, seran menjar pels altres. “D’exemplars de quatre i cinc quilos, n’hi ha, i molts!”, m’assegura. “I us els mengeu?”. Quina pregunta! A Tailàndia, el que no mata, engreixa. En aquest país qualsevol cosa proteica que pugui mastegar-se és comestible.

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Plantem cara

Joan Solà
Ja n'hi ha prou. Al cap d'una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l'única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s'hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n'hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.
Qui intenta destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos, enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del govern de Catalunya a l'esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d'una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret "suposa un avanç històric per a la llengua catalana", o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l'agressió, aleshores s'exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.
La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya Dóna corda al català, per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n'ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d'humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d'una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l'agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s'hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre govern que planti cara d'una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l'enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l'afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara.

AVUI, 28 DE DESEMBRE DE 2006

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Wat Chantaburi


Els dies 16 i 20 d’octubre vaig visitar el Wat Chantaburi. Ara mateix l’ubosót està en obres de reconstrucció. L’interior és un caos. El terra està alçat, les deteriorades pintures estan tapades amb plàstics. El dia 16, mentre era dins la nau desgavellada fent fotografies, va desfermar-se una tempesta impressionant. La imatge que veiem de l’altar vaig fer-la mentre queia una tromba d’aigua. Pols, un buda, poca llum i uns modestos gerrets sense ofrenes.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Wat Rakang Kosit Taram 1

Part inferior de la porta d'entrada al pavelló Hoe Pra Trai Pitaka, que havia estat residència del rei fundador de la dinastia Chakri, Rama I (1782-1808). El pavelló, restaurat ara fa tres anys, es troba a l'ala sud-oest del Wat Rakang Kosit Taram, a Bangkok. A la pintura hi veiem un monjo budista encarant-se amb un penat a l'infern i la mort. La pintura sobre la porta de fusta vaig fotografiar-la ahir, dia 25 d'octubre de 2010. La imatge és presa en el mode manual: ISO 100, amb 30 segons d'exposició i f/9.

Wat Rakang Kosit Taram 2

Fragment de les pintures murals sobre fusta al pavelló Hoe Pra Trai Pitaka, que havia estat residència del rei fundador de la dinastia Chakri, Rama I (1782-1808). La vella biblioteca, restaurada ara fa tres anys, es troba a l'ala sud-oest del Wat Rakang Kosit Taram, a Bangkok. Les pintures narren escenes de la vida quotidiana de l'època i històries de la llegenda èpica Ramayana. En aquest cas, veiem la història de Makhamanop i la seva esposa construïnt un nou pavelló i un estany al jardí de la seva residència. Fotografiar aquests murals sobre fusta (ahir, dia 25 d'octubre de 2010) va ser complicat, bàsicament per dues raons. Pels reflexes de les pintures, impossibles d'evitar doncs solament podia treballar amb la llum natural provinent de les finestres, i el terra de taulons de fusta. Com que és un lloc públic rep visites freqüents. Cada vegada que entrava algú el terra fimbrejava amb el consegüent moviment del trípode. En moure's la càmera, la imatge sortia borrosa i l'havia de tornar a repetir. La solució va arribar amb la pluja. De cop i volta va desencadenar-se una tempesta. Aigua a portadores, trons i llamps. Un llarg temporal durant el qual vaig estar completament sol dins el pavelló de fusta. Llavors sí que vaig poder fotografiar de gust. Ni que gairebé estigués a les fosques. L’espessa nuvolada filtrava una gran dosi de llum. La imatge és presa en el mode manual: ISO 100, amb 10 segons d'exposició i f/11.

dijous, 30 de setembre de 2010

Un dia del meu viatge (3) V. II

Els ruixats recents han omplert el terra de bassals. El samló circula per damunt clots tapats per l’aigua. Com que és impossible endevinar-ne la fondària, de vegades la roda s’enfonsa ben endins d’un sot. Anar assegut al tricicle és gairebé com muntar un toro mecànic. Aquestes sacsejades deuen ser equivalents a alguns exercicis gimnàstics. Cal considerar-les bones, ni que et deixin rebregat? Penso que sí, ja se sap que la Gimnàstica és una de les deesses més venerades del nostre temps espuri i de llautó. El que vingui de la deessa forçosament ha de ser bo. A patir cruixint-me, doncs, si ha de servir per millorar-me la salut.
En un revolt, es presenta la portalada que dóna pas al temple. Creuar-lo és endinsar-se en un fangar. Déu n’hi do la potència que llueix la màquina d’aspecte tan raquític. La màquina i l’habilitat del conductor, sens dubte fet a aquesta mena d’inclemències. Com passa sovint en zones de pagès, al recinte del santuari hi ha una escola. És una escola d’ensenyament primari; veig un munt de canalla menuda jugant. Ara mateix deu ser l’hora del pati. Sota un porxo hi ha uns adults asseguts. Homes i dones. Segurament són mestres. Seuen davant una taula llarga plena d’uns papers que es miren de pressa. Exàmens dels alumnes? L’espetec del motor del samló els fa alçar el cap. Veuen arribar un blanc a cavall d’una moto de tres rodes. Baden mirant-me. Les criatures aturen els jocs. S’atancen corrents. Veure de prop l’inesperat nouvingut és una festa. Sóc el centre d’atenció de tothom. Ai, la meva vanitat, com s'infla. Abans d’haver pogut baixar ja tinc un mestre davant meu. “Hola, benvingut!”, és el primer que diu. “Què t’ha portat aquí?”. “Veure les pintures de l’ubosót”. “Fet”, diu el mestre tot somrient.
Mentre espero que l’home vagi a buscar la clau parlo amb la canalla. Nens i nenes dolçament vergonyosos. Aquella mena de vergonya, barrejada amb timidesa, tan pròpia de la mainada. Els agrada ser els protagonistes. S’ho passen bé responent el què els demano. Quants anys tens, com et dius, t’agrada venir a escola? Revolades de nens que s’atancen. Tots volen dir la seva. Arriba el mestre amb la clau. Amb un seguici d’infants a l’entorn ens plantem a la porta que accedeix a l'estança on s’ordenen, mediten i preguen els monjos.
Es bada la porta, el mestre em convida a entrar. El xivarri s’apaga. La foscor de la sala mata el renou de fora. No se sent res, o almenys m’ho sembla. Passant simplement un llindar ingresso a un altre món. De moment, un món que resta a les fosques. Un món silent. Per descobrir. Què hi trobaré? Pintures, per descomptat, això ja ho sé. Però els murals de les parets són solament l’embolcall; un embolcall bonic, de no se sap encara el què. Amb els llums que s’obren es revela sobtadament el contingut. Com Alícia que cau al forat, així, de sobte, passo del fang i el guirigall a un univers enlluernador. Fulgent. Or i daurats, vermells, porpres i grocs. Legions de cavalls voladors, nimfes del cel i apsares nues honoren la imatge d’un buda d'expressió severa encimbellada a l’altar. El cos del buda sedent el ressegueix una aurèola també daurada. Una sinuosa sanefa emplomada que culmina en forma de punxa de llança. Darrere, pintat al mur, Erawan, l’elefant blanc de quatre caps. Majestàtic, Erawan sosté a l’esquena el palau que simbolitza el karma, l’estança de la vida completa, ja sense començament ni final. Unicorns al trot en boscos de fades, aus homínides, déus micos brandant serpents i el mar de turbulències on s’ofeguen els damnats. Enemics del buda intentant abatre’l amb armes llancívoles, espases i molt odi als rostres crispats. Esforços banals. Buda és el senyor, el camí de la veritat imbatible.
Enlluernat, m’assec a la catifa de terra. Vermella, com el color de fons de les parets on suren les pintures. A poc a poc, els dibuixos es desprenen dels murs. Es corporitzen. Comencen a moure’s al so d’una música a penes perceptible. Dansen a l’entorn del buda. Veig imatges ballant acompassades, amb parsimònia. Pulcrement. Sóc dins una gegantina bombonera dolcíssima. Espai vaporós, sense solidesa on agafar-se. Harmonia fàtua. (CONTINUARÀ)

dilluns, 27 de setembre de 2010

La imatge expressa el sentiment generalitzat al país després dels traumàtics fets esdevinguts a Bangkok el passat mes de maig. Exceptuant incidents puntuals, com ara esporàdiques explosions de petites bombes a Bangkok, la situació està sota el control de l'exèrcit i el govern. Però el problema de fons no està resolt. Imatge publicada a la revista quinzenal tailandesa Red Power. La supervivència d’aquesta revista, com algunes altres del mateix signe polític, està seriosament amenaçada. El passat 9 de setembre, l’editor de Red Power va haver de suspendre la seva participació en un simposi sobre el futur dels media tailandesos, a Lad Phrao -nord de Bangkok-, avisat que policies de paisà s’hi presentarien amb la missió de detenir-lo.

divendres, 24 de setembre de 2010

Vehicles

Curiosos murals al Wat Tha Sung. Pintats per l’artista tailandès Phra In, el 1928. Cotxes i caricatures de persones amb trets occidentals, ubicades no en una ciutat tailandesa sinó a Varanasi, a l’Índia. El temple és a la riba occidental del riu Sakae Krang. Uthai Thani. Tailàndia Central.

Caiguda en desgràcia

Fragment de pintures murals al Wat Chon Thara Singhe, a Tak Bai. Província de Narathiwat, al sud conflictiu de Tailàndia. Van ser pintats a finals del segle XIX. En un moment àlgid de l’imperialisme, els murals d’aquest temple van ser una manera de dir als britànics, en aquell moment a la veïna Malàisia jugant a traçar línies frontereres, que aquella zona pertanyia exclusivament a Siam.

dijous, 23 de setembre de 2010

Un dia del meu viatge (2)

Malgrat que les pintures murals són velles i estan abandonades, els colors es mantenen vius. És una delícia fotografiar-les. Ni que els mosquits emprenyin i la sentor de ratpenats empesti l’aire. Alguna cosa hi ha en aquests àmbits que transcendeix la física. Hi sura una mena d’energia que encomana força. Sempre que surto d’un santuari, després d’unes hores fotografiant murals, em sento vigoritzat. El cos lleuger i l’anima contenta. Rejovenit, amb unes ganes immenses de viure. Dec anar als temples, doncs, a prendre medicina. Una medicina eficaç i gratuïta, sense el llast de nocius efectes secundaris.
Paro el trípode a l’altra banda de la carretera, a uns metres de la portalada d’accés al temple. S’acosta una moto. Penso que deu ser un home xafarder, li deu cridar l’atenció veure un estranger fent fotografies amb una càmera plantada sobre uns tres peus. S’atura i observa. Quan veu que plego veles se m’adreça. Em saluda i em demana on vaig. M’invita a pujar a la moto. En pocs minuts som al Wat Mai Chantaram. El motorista m’hi ha portat de manera absolutament desinteressada. No paro de topar-me amb gent amable.
Al Wat Mai Chantaram hi ha tragí. Celebren un funeral. Dins un pavelló veig un rengle de monjos asseguts damunt una tarima. Entonen salmòdies pel difunt. La caixa blanca amb el cadàver és sobre un cadafalc. Els familiars seuen en cadires. En acabar les salmòdies incineraran el mort al forn del monestir. Al portal d’una dependència del temple hi ha dos monjos parlant. M’hi acosto. Els demano permís per veure les parets pintades d’un dels pavellons. De seguida em diuen que sí, satisfets que un foraster s’interessi per les seves coses. Un dels monjos demana que el segueixi. Es gira i fa un xiulet. Al moment apareix un ocell volant. Fa unes quantes giravoltes a l’entorn del monjo. S’atura a la seva espatlla esquerra. El monjo alça el braç. L’ocell fa un saltiró i es planta al capdamunt de la mà estesa. De seguida reprèn el vol. Ara va a posar-se al cim d’una palmera del pati. Del capdamunt de la palmera emprèn un vol raude cap a terra. Vola ras, gairebé frega les lloses. Es posa sobre un dels peus del monjo. Ni que el bonze camini l’ocell no es mou.
Arribem al pavelló que he demanat per veure. La porta d’accés és tancada. Però a dins hi ha algú. El monjo pica un parell de vegades la porta. Al cap d’una estona la fulla es bada. Apareix un novici ensonyat. Sens dubte dormia dins el pavelló. Em sap greu haver-li destorbat el son. Un cop sóc dins, el monjo de l’ocell se’n va. El novici ensonyat es queda amb mi. És una sala nua. Conté una sola imatge. Un buda jacent. Les quatre parets són decorades amb motius florals. Flors, més flors, sanefes de flors, poms de flors. Garlandes de flors. A la paret del buda, a més de flors, a una banda i altra hi ha espessor d’arbres. Branques invisibles, tofes de fulles. De seguida acabo. Fotogràficament parlant, tanta florida no dóna per a gaire.
El vell del samló s’està fumant un cigarret. Li pregunto si em pot portar a la propera destinació. A uns 9 quilòmetres de distància. Demana una quantitat tan ridícula que ni goso regatejar. Deixo que acabi de fumar-se el cigar. Pujo al vehicle i m’acomodo. El samló, vehicle de tres rodes, va motoritzat. En entrar a la carretera s’atura a posar un euro de benzina. Deixem la carretera general de seguida. Ens endinsem per un camí rural. Travessem arrossars amb parsimònia, illes d’arbredes, bosquets esparsos de bambús. Plomalls de canyes vinclant-se amb elegància. Basses de lotus. Flors enormes badades dreçant-se dins l’aigua dels estanys. Els lotus de color rosa sel’s mengen; però els blancs, no. Les flors blanques de lotus són per a ofrenar als temples. Quan els lotus encara són ponzelles, abans que esclatin, en fan manats. Ajunten tres barretes d’encens amb ponzelles de lotus blancs i es postren davant una imatge de buda. Demanen favors: sort, aliments, salut, diners i amors. Una manera d’entendre el món. La seva manera de ser-hi i viure’l. (CONTINUARÀ)

dimarts, 14 de setembre de 2010

13/09/10: Un dia del meu viatge (1) [V. II]

Aterrat a Tailàndia després de passar una intensa temporada a Bali. Content d’haver sobreviscut a una experiència de connotacions vampíriques. Bali és un gresol de màgia negra. Terra d’àngels i dimonis. Superada la fosca, de nou la llum. Després de l’abducció em sento lleuger, ple d’energia. Gràcies, balian, per la neteja!
A Bangkok hi poso solament dos dies. El temps just per ordenar petites coses. De bon matí, minibús a Kanchanaburi. Un altre vehicle em porta a Sangkhlaburi. Sangkhlaburi és un lloc remot, clos entre selves i frondoses muntanyes. Fa frontera amb Birmània. Un pont de fusta de gairebé un quilòmetre salva un vessant en la confluència de tres rius. Pagoda piramidal daurada emergint de la jungla. La coronen sis quilos d’or. Fulgeix de nit. Natura esplendent. Molta pluja. Llamps i trons, aiguats infinits damunt un àmbit permanentment humit. Terra de gent mon, karen i altres ètnies fugitives del règim opressor birmà. Les autoritats tailandeses els toleren, fins i tot escolaritzen els nens (en tai, és clar!), però a penes els concedeixen drets. Viuen en una mena de llimbs, confiant que un dia els arribarà la llibertat definitiva. El fat dels pobles oprimits. Sort en tenen de l’esperança. Ni que l’ànima del somni sigui a penes un alè.
De Sangkhlaburi passo a Uthai Thani en una sola jornada. Amb transport públic, com sempre. Una marató per a no oblidar. Podria escriure la meitat d’un llibre d’aquesta experiència. Moltes coses a fer: viatjar, escriure, editar imatges i llegir més. El temps, que no es dilata. Al contrari, més aviat s’aprima. Vivim entre excessos de superficialitat i massa soroll que ens destorba.
13 de setembre de 2010. Uthai Thani. Em desperto que encara és fosc. De dins la mosquitera vaig veient l’esclat de l’alba. Esporàdics refilets d’ocells, parrupejos de tórtores. Plou. M’alço. Augmento la velocitat del ventilador. M’afaito i em dutxo. Surto al carrer amb el trípode en bandolera i la bossa amb objectius, la càmera petita i bateries de recanvi a l’esquena. La Nikon penjant a l’espatlla dreta. La pluja minva a mesura que s’alça el dia. Per esmorzar menjo una sopa d’arròs amb gambes. Grossos crustacis, poc gustosos, dels rius que voregen Uthai Thani, el Sakè Krang i el Chao Praià.
Demano a una dona asseguda en un quiosc on podria trobar una taximoto que em portés al Wat Amaratwari, el primer temple que em disposo a visitar. Un client m’escolta. Em convida a pujar a la seva motoreta. Així és com arribo al monestir. Moltíssimes gràcies, senyor. Els monjos han acabat les matines. Ja han esmorzat. Ara descansen. Un bonze vellet, amb ulleres, escardalenc com un pal d’escombra, renta uns hàbits sota una aixeta. El saludo i li comento el què m’ha dut al temple. No està per orgues. Assenyala un punt inconcret, que hi vagi. M’envia al pati del santuari, completament buit. Sé que els murals que m’interessen són en un dels pavellons. Però, en quin? Dubto entre un parell. Cap més monjo a la vista. Retrobo el mateix monjo i insisteixo. Ara es defineix. Respon que la clau de l’ubosót on hi ha els murals, la té un monjo que ara és fora. Típica resposta evasiva. La conec. Per no dir que no els dóna la gana d’obrir-te el pavelló, menteixen. No mentir és un dels preceptes que han d’observar els monjos budistes. O potser tenen butlla, per mentir a l’infidel? Com els musulmans: fotre a qui no és del rengle no solament és correcte sinó que, a més, aporta beneficis. L’infidel és l’altre, la cara fosca de la lluna, el reflexe nostre que no ens agrada.
Trec profit de l’avantatge de ser estranger. Fer veure que a penes entenc el que em diu em permet insistir, fins fer-me pesat, sobre el meu interès pels murals. Li demano que em porti al pavelló on són. És el més petit de tots. Em planto davant la porta d’entrada. Ves per on, el cadenat és obert, amb la clau posada al pany. No em miro el monjo per no avergonyir-lo. L’home prem la gruixuda porta de fusta de dues fulles. La fulla dreta costa badar-la. Està trabada. L’empenyem fins que cedeix. El monjo vell entra en primer lloc. El segueixo.
L’ubosót d’un monestir és la part més sagrada del santuari. El lloc on se celebren les ordenacions i on els bonzes preguen en pali. Amb el temps, pot ser que un ubosót caigui en desús perquè n’han alçat un altre. Sovint, els millors murals són pintats a les parets dels ubosót. Aquest és un ubosót que ja no s’utilitza. Se’ls deuria fer petit. Ara fa de quarto de mals endreços. Entre d’altres andròmines, observo un parell de xilòfons, un televisor i un aparell radiofònic que deu tenir, almenys, 50 anys. També hi ha una tauleta de despatx i fins i tot arxius per guardar factures. De ser gairebé sempre tancat, la humitat s’ha apoderat del petit pavelló. Humitat que provoca una gran sentor de resclosit. La totalitat de les pintures de la meitat en avall de les parets s’han esvanit. En canvi, les que resten de mitja paret en amunt es conserven prou bé. Per sort, al sostre no hi ha filtracions d’aigua quan plou. El que sí que hi ha són ratpenats. Nien entre el cel ras i la teulada. La bafarada que produeixen els excrements és espantosa. L’altar està intacte. Imatges arrenglerades de buda. A terra, a l’entorn de l’altar, hi ha una dotzena llarga de galledes grogues contenint ofrenes pels monjos. Embolicades amb paper de celofana. Encara estan per destapar. Probablement hi són des del començament del Kao Pansà, ara fa cosa de dos mesos. Els monjos d’aquest monestir deuen ser rics.
Les condicions d’abandonament, humitat i penombra constants afavoreixen la proliferació de mosquits. En envair el seu àmbit es revolten. Voleien a bandades. Sento el seu bronzir a prop de les orelles. La temença al dengue es dispara. Aquest territori en va ple. Per sort, vaig amb pantalons llargs i porto els mitjons posats. Però el fibló d’aquestes bèsties és tan esmolat que quan piquen són capaços de travessar la roba. Confiem que Buda ens protegeixi. Ara el monjo deixa de ser esquerp per esdevenir un gran conversador. No para de parlar. Vaig assentint a tot el què diu mentre desparo el trípode. També procuro mantenir la nuvolada de mosquits a ratlla. Cops de mà a l’aire, com aquell que espanta mosques. (CONTINUARÀ)

diumenge, 25 de juliol de 2010

Diari de viatge. Bali i Catalunya (II)

Gairebé la totalitat de l’arxipèlag indonesi manifesta hostilitat amb Bali. Indonèsia és refractària a les peculiaritats de l’illa. La riquesa i vigor de la cultura balinesa irriten els indonesis. També els desagrada que Bali sigui la primera destinació turística del país, que sigui una illa admirada arreu del món i estimada. Malgrat el rebuig a Bali, legions de persones provinents de Java, de Sulawesi, de Lombok, de Sumatra i de tants altres indrets, s’hi desplacen per a viure-hi. Emigren a Bali atrets pels diners que hi deixa el turisme. Són a Bali per arreplegar engrunes de la riquesa occidental. Immigrants desheretats, desarrelats i desubicats. Emigrats a Bali per simple supervivència. Com que de Bali no els importa res més enllà dels diners que en puguin treure, no respecten l’illa. L’embruten amb la seva ignorància destructiva. No s’esforcen a parlar la seva llengua ni participen de la seva cultura. Actuen com el què són: invasors. Immigrants imbuïts d’esperit colonitzador i ànsies de conquesta.
La majoria d’indonesis són musulmans. Bona part de la població balinesa és hinduista. L’hinduisme que procedent de l’Índia fa segles va penetrar a l’arxipèlag, s’ha anat esllanguint en benefici de l’islamisme. Expulsat gairebé en la seva totalitat de Java, el darrer reducte hinduista resta a Bali.
Conversant amb un metge balinès m’assabento que imams indonesis menyspreen públicament la fe balinesa. Prediquen que és una falsa religió perquè Déu no l’ha inspirat. Aquesta és la idea estesa entre els musulmans d’Indonèsia. Per a la majoria musulmana, doncs, els balinesos hinduistes són pagans infidels, pecadors a perpetuïtat. Eliminar-los de la faç de Bali no seria un crim; ans el contrari, seria gihad. Al·là al-akbar!
Encara més que la idiosincràsia cultural, la intolerància religiosa atia el foc de l’odi. Ataca l’essència, la textura íntima de qui sent i pensa d’altra manera. Quan les creences es qüestionen en nom d’unes altres pretesament autèntiques que, a més, intenten imposar-se, s’encén un regueró de pólvora. L’explosió depèn solament de la llargada de la metxa.
Un Bali identitàriament fort cou, fa nosa, tant al govern de Jakarta com a la immensa majoria de població de l’arxipèlag. És una espina que en certa manera voldrien eliminar perquè molesta. Però el govern treu cabassos de diners, de Bali. El turisme hi aporta una grandíssima riquesa. El drama és que gairebé la totalitat del cabal originat a Bali se’n va directament a les arques de Java. Pocs d’aquests diners retornen a Bali.
Els grans hotels de Bali pertanyen a cadenes internacionals. Són concessions controlades directament pel govern o per cronies. Les millors parcel·les de Bali són propietat de famílies de Jakarta. En diverses ocasions, propietaris balinesos de terrenys considerats òptims per a la construcció d’hotels de luxe, han patit abusos de totpoderosos compradors javanesos. Balinesos que s’oposaven a ser extorquits o a l’espoli han estat enfonsats o assassinats. A Bali s’hi lliura una guerra soterrada endegada per gent molt influent que actua amb completa impunitat. No cal dir que els magnats javanesos persegueixen la riquesa material de Bali, de cap manera no els interessa la religió ni la cultura. Saben, però, que sense les seves peculiaritats, Bali seria una illa tan eixorca com Sumbawa, per exemple. D’aquí que parin cura a no desmantellar la gallina dels ous d’or. S’esmercen a respectar-ne solament l’aparença. En aquest cas, el turisme és un bon aliat de Bali. Sense el turisme, avui Bali ja seria una illa completament diluïda i islamitzada. El somni del govern de Jakarta seria fer de Bali una mena de gran parc temàtic on tot hi fos postís. Aquí el turisme també seria un bon aliat; però ara no a favor de Bali, sinó dels qui volen destruïr-lo. Ho veurem en la propera crònica.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Diari de viatge. Bali i Catalunya (I)

Catalunya és una nació ocupada. Bali, també. Bali comença a ofegar-se per l’arribada d’immigrants provinents d’illes veïnes, sobretot javanesos. Catalunya fa temps que rep immigrants d’altres països, la majoria procedents d’Espanya. Els darrers anys, la immigració a Catalunya s’ha diversificat. Les onades de colons espanyols han minvat mentre han crescut els immigrants originaris del Magrib, de Sud-amèrica i d’Europa de l’Est.
Bali és una illa sotmesa al poder d’un estat opressor. El govern unionista de Jakarta no fa altra cosa amb Bali sinó intentar disminuir la seva cultura, eliminar els trets genuïns que caracteritzen l’illa -com ara la seva llengua- i espoliar-la econòmicament. Exactament el mateix que fa Espanya amb Catalunya. Els dos països -Bali i Catalunya- estan colonitzats per estats que volen eliminar-los. L’objectiu d’ambdós estats és diluir la particular idiosincràsia d’aquests països petits, però que necessiten pel què en treuen, fins a anul·lar-los. Aconseguir portar-los, a través de l’assimilació política, econòmica i cultural, al límit de l’extinció. Que no passin de ser cultures residuals, amb un cert interès folklòric. I encara.
Fa anys, el govern indonesi va tenir la idea brillant d’endegar el projecte anomenat Transmigrasi. Amb el pretext que algunes de les illes de l’estat-arxipèlag estaven superpoblades, Jakarta va estimular gent d’illes amb altíssima densitat demogràfica a desplaçar-se a d’altres menys poblades.
Però, més enllà de les migracions massives, l’objectiu de Jakarta era fer una mena de neteja ètnica. Esborrar tant com fos possible les diferents cultures i parlars diversos d’Indonèsia. El govern pretenia que l’arxipèlag de les 17000 illes s’identifiqués solament amb una sola llengua i una sola identitat. En realitat, però, la identitat indonèsia és una ficció bastida en fonaments de cartó pedra.
L’enviament massiu de colons sobre el puzle insular va fer forat. Res no hi ha millor per a un govern que la uniformització del territori que controla. El govern indonesi gairebé se n’ha sortit. Però ha topat i continua topant amb resistències puntuals. Resistències tossudes com ara la d’Irian Jaya, la part nord-occidental de l’illa de Nova Guinea, ocupada per Indonèsia. De vegades hi ha hagut conflictes sagnants, a Irian Jaya, no cal dir que motivats per agressions colonials. Els natius papús es rebelen contra els colons però, almenys de moment, el govern de Jakarta, amb la col·laboració òbvia del seu poderós exèrcit, se’n va sortint.
Bali és un tema més delicat per Jakarta. La fama de l’illa, el reconeixement internacional de la seva cultura, el gran nombre de visitants que rep anualment, posen les coses un pèl més complicades al granític govern javanès. Però amb més o menys subtilitat, Jakarta fa la seva. De mica en mica, el govern indonesi va diluint Bali. No ho fa amb tàctiques tan barroeres com les que utilitza a Irian Jaya, però són pràctiques igualment efectives. Com és natural, Jakarta dicta lleis que beneficien els seus interessos. Com també ho fa Espanya, amb una constitució feta a mida que nega la llibertat de nacions alienes a l’espanyola que malden per sobreviure sota la seva capa. Nacions petites dins el mateix estat, oprimides i ocupades per Espanya; com la nació balinesa, també maltractada i espoliada per l’estat indonesi. (Continuarà)

dilluns, 5 de juliol de 2010

Diari de viatge. L'aiguat

L’altre dia al vespre, abans de sortir al carrer, vaig adonar-me que començava a ploure. La Ya, més amable que mai d’ençà que és mare, va oferir-me un paraigua. Caminava per la vorera sota el paraigua en direcció a algun lloc on poder sopar. A penes havia fet un centenar de metres quan la pluja va augmentar d’intensitat. En un moment, l’aigua va començar a caure a portadores. Vaig correr a refugiar-me sota la protecció d’un tendal muntat davant les obres d’un nou hotel en construcció. A recer del tendal hi havia un munt de paletes. Quan va començar el xàfec els paletes eren a punt de pujar a la caixa oberta de la furgoneta que els havia de du als dormitoris col·lectius. La prudència va aconsellar esperar que el ruixat minvés. Però en lloc de minorar cada vegada plovia amb més delit. Un llamp escruixidor va ser el preludi d’un diluvi. El tro que va seguir va provocar un gran terrabastall. Deuria ser el senyal que els àngels esperaven per obrir de bat a bat les comportes d’on s’emmagatzema la totalitat d’aigua del cel. De seguida vaig pensar en els pagesos i en les pregàries que han fet aquestes darreres setmanes per demanar la pluja que necessiten per plantar l’arròs. De massa sequera a massa aigua sobtada. Per la pagesia els excessos sempre són nocius.
En qüestió de minuts l’aigua va amagar completament l’asfalt i les voreres de l’avinguda Rama I, en ple centre comercial de Bangkok. Els cotxes i les motocicletes que circulaven pel carrer van començar a bloquejar-se. Solament els autobusos podien avançar. Havien de driblar els vehicles aturats i les motos abandonades. Els conductors dels autobusos apretaven a fons l’accelerador per privar que l’aigua negués els motors entrant a través del tub d’escapament. Per sort, el tendal estava en una posició relativament elevada, damunt un munt de material de les obres.
Tanta aigua caiguda en pocs minuts va foragitar tota mena de cuques dels seus caus i les rates de les clavagueres. En un moment, l’espai que ocupàvem va ser envaït per un núvol de grossos escarabats. Emergien de forats entre la runa, com esperits desfermats. Eren cuques d’aquestes fastigoses, de les que s’alimenten de detritus i bèsties mortes. Les que de vegades apareixen pel terra dels vàters o les cuines. Com que el vol d’aquestes cuques és més aviat curt, davant la impossibilitat de posar-se en terra ferma s’adherien als nostres cossos, buscaven punts elevats per evitar ser arrosegades per l’aiguat. Vaig fer-me un fart d’espulsar-me escarabats del cap, del clatell, dels braços, dels camals dels pantalons, fins i tot en vaig haver de treure de les butxaques. Un fàstic de veres. L’espectacle de les rates nedant neguitoses per l’aigua turbulenta va ser una altra de les amenitats que ens procurava la tempesta. Moltes de les rates moririen ofegades, que ja està bé; el mal seria l’estesa de rates inflades com globus escampades per terra, quan el nivell de l’aigua baixés. Si és que arribava a baixar algun dia, perquè res no indicava que aquell diluvi havia d’acabar-se. Com que el reducte de terra ferma que tocava per persona es reduïa de pressa vaig decidir abandonar el tendal. Amb tanta aigua que queia el paraigua no em servia de res. Fent-lo servir de bastó, per evitar els clots d’una vorera irregular i mal pavimentada, vaig aventurar-me a cel obert. Ni ficar-me sota el salt d’unes cascades m’hauria negat tan de pressa. Caminant per la voravia invisible l’aigua m’arribava a mitja cama. Havia d’esquivar els tuk tuk que els conductors anaven estacionant travessers damunt la vorera per mantenir-los tan elevats com fos possible. El sobrexeïment de les clavegueres tornava l’aigua fètida i fosca.
A l’habitació em va tocar fer bugada. Pantalons, mitjons i vambes ben ensabonats, almenys per llevar-ne la pudor. Acabant de rentar va començar a minvar la tromba diluvial. Vaig posar-me a escriure al portàtil amb la remor de fons de la pluja. Al cap d’una hora una altra remor va fer-se present. Els raücs de les granotes. Em sorprenia que al nucli d’una metròpoli habitada per més de 10 milions de persones se sentissin desenes de milers de granotes raucant. Entre tant formigó i asfalt també viuen les granotes. Batracis tot terreny. Arran dels klong que encara queden a Bangkok -el klong Saen Sèb és a 300 metres de la meva finestra- n’hi deuen haver moltes colònies. A mitjanit, de vora les aigües putrefactes del canal, budell pudent badat en plena urbs, emergien -a batzegades- cors persistents de felicíssimes granotes.

dijous, 24 de juny de 2010

Sang i roses a Bangkok

Estat actual del cinema Siam després de l’incendi provocat del passat 19 de maig. Fotografia nocturna feta sense flaix ni trípode, i sense a penes llum. L’accés al recinte tancat està prohibit. Per poder fer la imatge he hagut d’entrar-hi aprofitant que era de nit, al moment que uns homes obrien la porta de la tanca per recollir uns sacs. Plaça Siam, Bangkok.

L’edifici on hi havia el centre comercial Central World després de l’incendi provocat del passat 19 de maig. Ploenchit, Bangkok.

Arribo a Bangkok al capdavall d’un viatge llarguíssim. Eficiència suïssa a l’avió, agradables hostesses helvètiques repartint somriures i amabilitat a cabassos. En un món tan poc donat al bon tracte, la simpatia és un do preuat per escàs. Entro cansat a l’hotel, durant el vol no he dormit gens. Males jugades del passat han deixat petja: fa uns quants anys vaig viure unes espantoses turbulències volant de nit pel cel d’Albània a bord d’un avió de British Airways.
A Bangkok vaig per feina. A l’hotel hi sóc just per deixar l’equipatge i fer una dutxa ràpida. Canvi de roba i al carrer. El temps s’arronsa cada dia que passa. S’ha d’aprofitar la saba de les hores.
Visito els escenaris de les recents batalles campals i algun dels edificis cremats. Els incendis impressionen més del què pensava. Havia de fer molt efecte veure monstres de vidre i formigó envoltats de flames.
Entro al Wat Pathum Wanaram. En aquest temple va esdevenir-se una de les pitjors mostres de la violència que va ensangonar el centre comercial de Bangkok el passat 19 de maig. Van refugiar-s’hi centenars de camises vermelles confiant que s’hi trobarien segurs. Eren homes i dones -també criatures- que participaven en les accions contra el govern sorgit del darrer cop d’estat. Quan al matí d’aquell dia els tancs de l’exèrcit van derrocar les barricades, molts dels manifestants van fugir precipitadament d’on eren acampats. Van dirigir-se al temple per proximitat i perquè havia estat declarat zona segura.
Soldats d’elit, tiradors experts, van apostar-se en l’estructura de formigó paral·lela al temple, que s’alça uns 15 metres sobre el nivell del terra. Per la plataforma hi circula el tren aeri que connecta els llocs més cèntrics de Bangkok. Des del punt on hi havia els soldats es divisa a la perfecció la totalitat del Wat Pathum Wanaram, encaixonat entre dos grans centres comercials, el Siam Paragon i el Central World. El Central World és un dels 36 edificis que van ser incendiats aquell mateix dia. Cap a les sis de la tarda, els tiradors van apuntar els fusells directament als refugiats i començaren a disparar, talment com si cacessin conills. A sang freda, un tir al blanc implacable contra gent indefensa. Almenys van matar sis persones, però en van ferir moltes més. No se sap exactament quantes persones van caure perquè en els moments de confusió un escamot militar va presentar-se de sobte al pati del temple. Segons els testimonis van endur-se cadàvers i malferits. El nombre exacte de vides humanes perdudes el 19 de maig al Wat Pathum Wanaram, probablement no se sabrà mai.
Avui al temple s’hi concentra un gran nombre de persones. Són fidels budistes que oficialment hi acudeixen per fer ofrenes als monjos. D’ofrenes en fan, per descomptat, però en realitat han anat al temple per parlar del que va succeir la data nefasta. Al moment dels esdeveniments molts dels presents es trobaven refugiats al santuari. Veig un vell ferit de bala en un peu. El cap dels guardes de seguretat dóna amplíssimes explicacions dels incidents. Els detalla fil per randa. És prou valent, no s’estar de blasmar l’exèrcit. Escolten el guarda una munió de periodistes tailandesos. Sentir els fets que narra amb tanta sang freda fa posar la pell de gallina.
Veig centenars de roses vermelles i garlandes de llessamí als llocs on van caure les víctimes. La gent envolta els túmuls de flors, prega i vessa llàgrimes en silenci. Unes dones em mostren fotografies dels caiguts. Imatges crues de cossos acabats d’abatre. Vides segades, palidesa als rostres inerts, ulls oberts on s’hi endevina el pànic, pell i roba amarades de sang. La gent parla, intercanvia experiències. Es comporten, però estan furiosos. Els tais saben contenir-se, però el que acaben de viure els sobrepassa.
M’ensenyen un setmanari que publica a portada sencera una fotografia reveladora. Es veuen a la perfecció tres soldats a les vies del tren elevat disparant contra el temple. El que sobta és que, segons m’asseguren, aquesta fotografia l’hagin passada a la redacció de la revista membres del cos de policia. L’aparent incongruència no ho és perquè se sap que l’omnipotent exèrcit tai i el no menys poderós estament policial no s’avenen. Es fan la guitza i es qüestionen sempre que poden.
Lluny d’haver-se resolt, el conflicte s’ha atiat de mala manera amb els darrers incidents. Sospito que el que ha passat és solament el prolegòmen d’una violència que quan torni a desfermar-se serà encara més sagnant.
La solució passa pel diàleg de veres entre les parts oposades. Massa arrogància d’una banda i excessiva frustració de l’altra per entendre’s. Els qui ara manen no estan disposats a convocar noves eleccions. Saben que les tornarien a perdre, com sempre les han perdut els darrers anys. No volen deixar escapar el poder usurpat amb argúcies. Els grocs no cediran, els vermells tampoc. La societat tai està realment dividida. La classe mitjana emergent de Bangkok és groga gairebé en la seva totalitat. Els poders fàctics també, no cal dir-ho. La població rural i urbana de les províncies del nord i nord-est del país és majoritàriament vermella.
És qüestió de temps que el conflicte irresolt, de moment soterrat, torni a emergir. Veurem més violència en el següent capítol que s’acosta. Tothom sap que les hostilitats desembocaran en un final imprevisible.

dimecres, 19 de maig de 2010

Tancs a Bangkok

Benvolgut Martí.
Ahir vaig anar a dormir tardíssim arxivant i editant. Fins a les 8 d’aquest matí no he tornat a seure davant l’ordinador. El primer email que obro és el teu. De seguida he entrat a la BBC. M’he esborronat en veure els tancs pels carrers de Bangkok.
Això és el començament d’una catàstrofe encara pitjor que fins ara. De cap manera no és la solució, al contrari. L’esclafada brutal, la humiliació, donarà pas a les guerrilles. Tailàndia ja no serà aquell país alegre i segur que tants hem conegut. Els militars, orquestrats per les elits financeres i el govern han trencat la joguina. No han sabut donar una solució pacífica al clam popular de mig país. L’escletxa s’ha fet tant ample que probablement no cicatritzarà mai més.
En els meu viatges per Tailàndia em moc molt pel nord-est, feu dels camises vermelles, els pagesos pobres, gresol dels partidaris del defenestrat Thaksin.
Em relaciono bàsicament amb adeptes de l’exprimer ministre, doncs. Són multitud al nord-est, i també a Chiang Mai (on va néixer Thaksin) i a la resta de províncies del nord, però no a Bangkok. Bangkok és un altre món. Bangkok és el territori dels camises grogues. Els grocs no són majoria a Bangkok, però són influents: vaques sagrades del món polític i financer. Les elits educades. El poder, vaja.
Pena pels pobres desgraciats acabats d’esclafar i humiliar. Manipulats, sens dubte. Armats de bona fe clamant justícia.
Una abraçada.
Jaume