diumenge, 27 de febrer de 2011

Pregar, menjar i jugar. La vida dolça dels balinesos

Si no hi hagués representada la part mundana de la vida les cerimònies religioses balineses no serien completes. La religió, mirall de l’existència, ha de reflectir tots els aspectes. Per un poble místic i devot com el balinès aquest vessant és fonamental. Durant les freqüents visites als temples comunitaris, en els períodes de celebracions rellevants, endemés del recolliment i l’oració, els balinesos dediquen una part de les llargues estades als santuaris a l’oci i al menjar. Convenientment apartada del nucli on es desenvolupa la litúrgia i les danses rituals, hi ha l’àrea destinada al lleure. En aquest cas la trobem a la base de la torrentera que voreja el Pura Dalem Agung, el temple ubicat al frondós Bosc dels Micos, al sud d’Ubud. Els petits restaurants populars són a banda i banda del caminet que ressegueix el torrent. També hi ha les zones exclusives de joc, on homes i nens es diverteixen jugant-se els quartos amb jocs d’atzar i també en lluites de pollastres de brega. Les dones s’han de conformar a mirar-s’ho d’un tros lluny. El joc i el menjar són plaers que gairebé sempre van junts en la vida dels balinesos. O la pregària, el menjar i el joc. Impossible destriar-los. La vida dolça dels balinesos.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=WSt_D6r-U8c

Kebyar Trompong

I Made Putra Wijaya balla la dansa tradicional Kebyar Trompong al temple Pura Dalem Agung, de Padangtegal, al sud d’Ubud. El temple és al cor del petit Bosc dels Micos, Alas Bojog en balinès, popularment conegut com Monkey Forest. I Made Putra Wijaya és un excel·lent ballarí i músic de gamelan (especialitzat en els timbals) fill de Peliatan, avui en dia un barri annexionat a Ubud. En Made (Ade) ha viatjat diverses vegades a l’estranger per ballar dansa tradicional balinesa. Ha actuat en països com Holanda, Vietnam, Alemanya i Dinamarca. Solament els millors ballarins són capaços de ballar la dansa Kebyar Trompong. Va ser creada durant la dècada de 1920 per ser interpretada pel considerat millor ballarí de la història balinesa, el mític Mario (pronunciat Mària). L’intèrpret de Kebyar Trompong fa a la vegada de ballarí i músic. En alguns moments el ballarí interpreta solos amb els gongs de bronze d’un instrument de gamelan. El fet de ballar sempre ajupit fa que la dansa sigui realment complicada, apta solament per als millors. L’orquestra femenina de gamelan que acompanya el ballarí és del vilatge de Peliatan. Web amb més informació del ballarí I Made Putra Wijaya: http://www.balitaksu.com/ade.


I Made Putra Wijaya dances Kebyar Trompong in the premises of Pura Dalem Agung, a temple located in Padangtegal, at the southern most tip of Ubud. The temple is in the heart of the small Monkey Forest (Alas Bojog, in Balinese language). Made Putra Wijaya is an excellent dancer and Gamelan musician from Peliatan, a village at the eastern side of Ubud, in the district of Gianyar. Made (Ade) has travelled abroad several times for playing Balinese traditional dances. He’s been in Holland, Vietnam, Germany and Denmark. Kebyar Trompong is not an easy dance. Only well trained artists can do it. The dance was created in the 1920s to be performed by the mytical Balinese dancer Mario. In a Kebyar Trompong dance a male dancer is also a musician, playing solos on a gamelan gong with the rest of the orchestra. The dancer twirls his drumsticks while playing the gongs of a gamelan instrument. The ladies Gamelan Orchestra comes from the village of Peliatan.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=Bn8voNzznf0

Thai Star Molam Singer หมอลำ

Assistim a un genuí concert de “molam”, en el marc d'una fira popular ubicada al costat de l'Estadi Nacional de Bangkok. En un escenari desmuntable actuen cantants i ballarines. Canten en directe, amb una petita orquestra que els acompanya. La cantant de les imatges és una de tantes artistes molt estimades pels tais. Una artista rodada que domina completament l'escena. Va rebent roses mentre actua i dóna la mà a pletòrics admiradors entusiastes. Llàstima de l’aberrant qualitat del so, el volum dels immensos altaveus era excessiu pel poc sofisticat sistema sonor de la meva càmera fotogràfica compacte. Malgrat el so deficient he cregut que penjar el vídeo valia la pena; entre d'altres coses, per veure la capacitat dels tais per divertir-se i fruir de les festes. Cal dir que el vídeo abasta una cançó sencera rodada d'una tirada. Una sola seqüència feta a pols que no ha requerit cap mena de muntage. A pèl del començament al final: tal com raja.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=LwujT0tSiTE

Young Thai Singers & Dancers

Les actuacions musicals del vídeo estan gravades a Siam, un dels barris amb més pedigrí de Bangkok. Van celebrar-se en una carpa immensa alçada a la plaça que separa els centres comercials Siam Paragon i Siam Center. Sota la carpa hi ha grans pantalles de televisió per poder visionar els partits durant el Mundial de Futbol de Sud-Àfrica, l’estiu de 2010. Mentre no hi havia futbol, s’oferien actuacions musicals per entretenir els espectadors. Actuaven cantants tailandesos d’una certa popularitat. Potser perquè són molt joves arrosseguen una colla de fans adolescents. Els artistes ballen i canten al so de música enllaunada, modalitat habitual a Tailàndia.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=18YVNuSaGWw

Bangkok Street Nightlife

Phetchaburi Soi 10 és un carreró rectilini, d’uns tres-cents metres de llargada per uns nou d’amplada, esbiaixat per alguns passatges estretíssims que s’internen entre els habitatges. Socs orientals que recorden vagament els de les ciutats àrabs. La vida aquí és oberta, però també discreta. La majoria dels establiments del soi no han canviat en dècades. Les vores del soi estan envaïdes de restaurants amb rodes que ofereixen menjar calent, entrepans variats, amanides i una gran varietat d’insectes fregits. Un petit mercat té parades obertes en la intersecció de dos trok. El vídeo és una passejada nocturna pel soi. Ens fixem en les parades que serveixen tota mena de menjars i també en les parades de fruita. Fins i tot treiem el nas a una farmàcia xinesa. Al final del vídeo veiem les seqüències d’uns veïns jugant al mak ruk, la variant tailandesa dels escacs. Els homes són a la vorera, en la intersecció del soi 10 Phetchaburi amb la transitada avinguda homònima.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=04GZfUA02R8

diumenge, 20 de febrer de 2011

Filipines. Immersió a l’ull d’un volcà

Em preparo per iniciar un viatge a les mateixes entranyes de Coron. Un viatge per al qual m’haig de mentalitzar, perquè d’ordinari no en té res. Es tracta de baixar al més profund del llac Cayangan, dins el qual es diu que hi habita un pop gegant capaç de convertir en pedra els desventurats mortals que tenen la gosadia de mirar-se’l. Almenys això és el que conten els tagbànua, els natius i únics pobladors de l’illa encara inexplorada.
Una nit contacto amb en Bobby, un instructor de submarinisme que viu de fa temps al poble també anomenat Coron, però ubicat a l’illa veïna de Busuanga. M’assegura que molt poques persones han tingut el coratge de baixar al fons del llac. En Bobby i el seu germà Philip són els únics que gosen. No ho fan gaire, i hi porten només qui els ve de gust i s’hi atreveix.
Sobre les roques de la riba del llac fem una darrera revisió dels aparells. Havent comprovat que tot funciona bé, ja equipats amb la botella d’aire, les ulleres, els ploms i les aletes, ens fiquem d’esquena a l’aigua. Per estalviar oxigen nedem per la superfície fins al centre del llac, a uns 200 metres de la riba.
Com aquell que s’acomiada ben bé no sap de què, però té la sensació estranya que ho ha de fer, em miro amb els ulls ben oberts el que podria ser el meu darrer paisatge. Bressolat per l’aigua temperada del llac, acompanyat pels sons del xipolleig dels meus peus i els cants d’ocells procedents d’algun lloc arrecerat de les jungles que m’envolten, la meva ment s’amoroseix. No puc, com fan les arrels selvàtiques que s’aferren a les roques, subjectar-me en cap objecte sòlid. Sóc a mercè de l’element que em fa de coixí però que pot esdevenir, amb la mateixa mansuetud, la meva tomba.
Arribem al punt on iniciarem la immersió. Al moment de posar-me les ulleres veig una papallona volant arran de l’aigua. Com pot haver-hi un ésser tan delicat en un àmbit que la naturalesa ha fet tan feréstec? La vida efímera contra milions d’anys de solidesa.
Alhora que amb el dit polze apunta avall, en Bobby exclama: “Baixada a l’infern!”, el mateix senyal que feia el Cèsar quan ordenava l’execució d’un gladiador a l’arena. Iniciem el descens fermament agafats de bracet. Fins als 15 metres de profunditat l’aigua és diàfana com el cristall. Als 16, la temperatura puja sobtadament. L’aigua canvia de textura. Ja no és tan clara, ni tan sols és transparent. Sembla com si entrés en un procés de solidificació. Com més i més descendim, més augmenta la densitat de l’aigua. Ens envolten les boires d’un núvol espès, cada vegada més lletós. La respiració es va accelerant i el cor batega més de pressa. Les bombolles d’aire són l’únic concret que puc veure a través de les ulleres. Alço els ulls vers la superfície. La massa d’aparença cotonosa esdevé obscura, es tanca damunt nostre com la boca d’un monstre abissal. Sóm a 27 metres de profunditat. La temperatura segueix pujant. Arriba el moment que es fa quasi insuportable. La foscor augmenta. Passem del blanc pur a un emboirat marró; després, a la negror absoluta. Serem presoners de la tinta que llança el pop per protegir el seu territori?
En Bobby encén la llanterna. El feix de llum, ni que sigui dèbil, em tranquil·litza. La pudor de sofre que percebo de fa estona s’incrementa sobtadament en arribar a la base del llac. El profundímetre indica que som a 40 metres. El sòl és compost d’una matèria fangosa, extraordinàriament fina. Ensorro una mà en la massa gelatinosa; ni uns guants de seda no haurien acaronat millor els meus dits.
En ascendir no m’assereno fins que la boira blanca no es bada per sobre els nostres caps. Un cop alliberats de la presó lletosa ens estabilitzem a 16 metres. Feta la descompressió, prosseguim cap a la vora occidental del llac. La línia tèrmica que dibuixa l’aigua, un horitzó submergit, és perfectament visible. Si la sobrepasso sento una incòmoda fredor; mantenir-se per davall és bastant més confortable.
Bancs de minúsculs peixos ens encerclen, s’aturen si ens aturem: gairebé es deixen tocar. Veig llagostins i crancs, i una mena de barb, d’uns 15 centímetres de llargada, que neda arran del llot. Musclos de la mida de l’ungla d’un dit petit creixen arraïmats per la superfície angulosa de les pedres. El darrer tram de la immersió és com un viatge oníric per un planeta imaginari. Som argonautes solcant un fons sembrat de masses pètries de línies molt precises. Podrien ser menhirs o dards petrificats caiguts de l’univers, o encantades catedrals, o llances de titans... Tant se val, són l’èxtasi després de l’agonia.

dissabte, 19 de febrer de 2011

"Wall of Death" (Vídeo de JM a YouTube)

Aquest “Mur de la Mort” (Wall of Death) és a Bangkok. Consisteix en una tanca circular d’uns 5 metres d’altura per uns 7 de diàmetre. La tanca són taulons de fusta units sòlidament l’un amb l’altre. Per la superfície circulen a gran velocitat motocicletes en posició horitzontal desafiant la llei de la gravetat. A les imatges veiem dos dels motoristes corrent esperitats amb els seus vehicles. El primer és una dona. Una dona més aviat menuda però d’un coratge enorme. Després de donar unes quantes voltes amb la motocicleta per les parets completament verticals, un dels espectadors li ofereix un bitllet de 20 baht (poc menys de 0,50 €) sostingut amb una mà. Malgrat que el bitllet és al capdamunt del pou de fusta, la dona motorista s’enfila agosaradament fins gairebé el límit de la murada amb la moto. Al tercer o quart intent aconsegueix fer-se amb el bitllet. A continuació veiem un altre motorista corrent com un diable per les parets del pou. Aquest és un espectacle que fa pujar l’adrenalina a tothom, tant als espectadors com als motoristes. La trepidant cançó de la banda sonora és Plook Jai Surah Pah, inclosa a "Begins", àlbum d'una de les bandes de rock amb més seguidors de Tailàndia, els Big Ass.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=ztBAajquFpM

divendres, 18 de febrer de 2011

Sri Lanka 1978 ශ්රී ලංකා (Vídeo de JM a YouTube)

Amb aquest document destapo el sarró de les pel·lícules filmades amb una càmera de Super 8mm fa un munt d'anys. Vaig gravar "Sri Lanka" durant un viatge per l'illa homònima, el 1978. Anava amb un petit grup d'amics que ens havíem conegut l'any anterior, durant un viatge per l'Índia del nord i el Nepal. La cinta va ser rodada amb una càmera Nizo Braun de Super 8 mm i pel·lícula Agfa, a 24 imatges per segon. Vaig sonoritzar-la amb comentaris i música de fons un cop acabat el muntatge. En la versió digitalitzada que presento s'ha eliminat el so original, de qualitat molt deficient, i s'hi ha afegit una nova banda sonora. La peça de música clàssica índia que escoltem es diu Raga Jhinjhoti, composta i interpretada pel flautista Rajendra Prasanna. La qualitat de la imatge és pobríssima. Poc definida, més aviat desenfocada. Atribuïble a la pròpia cinta però, sobretot, a una transferència al suport digital feta amb poca cura. Malgrat haver estat processada per un laboratori professional, suposadament especialitzat, les carències són notables. Procuraré que la transferència de futures cintes tant o més antigues que "Sri Lanka", es faci dedicant-hi més atenció.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=_esljSB9T_A

dimecres, 16 de febrer de 2011

Foraster a casa. Trucada al mòbil

Sant Boi de Llobregat, 16 de febrer de 2011
Rebo una trucada al mòbil. Una dona parlant en castellà. Demana, amb educació, si puc atendre-la per fer-me unes preguntes. Sobre telefonia mòbil, concreta. Responc que no disposo de temps per respondre. Diu que no m’entén. Contesto el mateix, però parlant més a poc a poc. Continua sense entendre’m. Deixa anar que si no vull respondre en castellà. És clar que no. Si com es diu a Espanya el català és una llengua espanyola, com és que els espanyols no la parlen ni l’entenen?

dimarts, 15 de febrer de 2011

Una fira tailandesa (Vídeo de JM a YouTube)

Els tailandesos són propensos a la diversió, els agrada el lleure. Una de les activitats que més estimen són les fires. Munten fires en espais amplis, als afores de les urbs o al cor de les ciutats, com en aquest cas. La fira que veiem està emplaçada al costat occidental del gran estadi de Bangkok o Estadi Nacional, conegut amb el nom de Suphachalasai. L'Estadi Nacional és al districte Pathum Wan, un dels nuclis comercials més dinàmics de Bangkok. Les fires són oportunitats que s'aprofiten per passar-ho bé. Una fira és un microcosmos on hi ha tot allò que agrada als tailandesos. Infinitat de parades amb una enorme varietat de menjar, botiguetes de roba, tatuadors, joguines, ninots de peluix i petits estris pràctics per a la llar, entre d'altres amenitats. Abundància de begudes fresques i alcohol. De vegades, la venda de cervesa, whisky i altres esperits estan prohibits a les fires. En aquesta fira, per exemple, l'alcohol hi està vetat. Les imatges són un passeig per algunes de les parades i atraccions de la fira. De primer veiem el tir de pilota contra unes noies assegudes en un banc damunt un dipòsit ple d'aigua. El joc consisteix en anar llençant pilotes fins encertar el cor metàl·lic vermell que dispara el mecanisme que fa caure la noia a l'aigua. Als nostres ulls pot semblar un entreteniment rude i de mal gust. Els tais, però, deuen opinar el contrari. "La noia a l'aigua" és una atracció popular que es pot veure en bastantes fires arreu del país. Seguidament veiem un trenet corrent sobre uns carrils, tot un clàssic, i cavallets giratoris impulsats per un simple ventilador elèctric. Enginy i imaginació d'uns firaires que busquen la simplicitat i l'estalvi. Si un ventilador és capaç de fer girar els cavallets, per què haurien de complicar-se la vida i rascar-se la butxaca instal·lant-hi un motor? El ventilador no contamina l'aire, consumeix un mínim d'energia i és extraordinàriament econòmic.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=85CXC2t-hxI

dilluns, 14 de febrer de 2011

B-Boy Pitlok (Vídeo de JM a YouTube)

Cada dia al vespre els b-boy de Phitsanulok (Pitlok) es reuneixen al mateix lloc per practicar. El seu punt de trobada és a la riba esquerra del riu que travessa la ciutat de dalt a baix, el riu Nan. Sota uns arbres alts i frondosos posen un parell de planxes de conglomerat que els serveixen d’escenari. Ballant sobre la fusta s’embruten menys i, sobretot, és més difícil fer-se mal o lesionar-se. Però el més important de tot és l’equip de música. Normalment, connecten un parell de potents altaveus a un telèfon mòbil de darrera generació. Els b-boy són nois joves. El més petit és el b-boy I'Zax, una criatura de només 6 anys. La majoria són adolescents. En tot cas, cap dels b-boy de Pitlok no supera de gaire els 20 anys. Com que són tan contorsionistes com ballarins, per practicar aquest ball (o hauríem de dir-ne esport?) és imprescindible ser jove i tenir un cos elàstic. Els b-boy són una colla d’amics amb la pràctica del ball com a principal nexe d’unió. Però també els uneixen altres interessos propis de l’edat. La majoria són estudiants. Al vespre es presenten a l’assaig muntats en les seves motos, sovint acompanyats de les respectives novietes. Noies que rarament comparteixen el tipus de ball que practiquen els seus xicots. Mentre ells assagen, les noies es limiten a plantar-se en un lloc discret i a observar-los en silenci. N’hi ha ben poques que s’atreveixin a ballar com ells. Al petit nombre de noies que s’hi dediquen hauríem d’anomenar-les b-girl?

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=3vpFSXcnyh4&hd=1

diumenge, 13 de febrer de 2011

Aeròbic de vesprada (Vídeo de JM a YouTube)

Cada vesprada, persones devotes de la vida saludable i el ritme trepidant es reuneixen en aquest punt del carrer de la Salut per practicar aeròbic. La concentració es fa a una cinquantena de metres del pont Naresuan, a la riba oriental del riu Nan. Som a Phitsanulok, una agradabilíssima ciutat al nord de Tailàndia. El Nan flueix de nord a sud partint la urbs en dues meitats. Al seu pas per la població el corrent es contorsiona com una serp, s'allargassa dibuixant múltiples meandres. A la banda meridional del pont encara romanen algunes estructures de fusta flotants. Però ja no són cases familiars com temps enrere. Ara mateix, sobre l'aigua del riu però ancorats a la riba, hi ha un parell de bars restaurants, una discoteca i un saló de massatge. Les autoritats municipals fa anys que van abolir els habitatges familiars sobre el riu per considerar-los insalubres. La vida tradicional va perdent-se a Tailàndia, potser a un ritme tan accelerat com el dels gimnastes del vídeo. Els coratjosos esportistes fan aeròbic a quatre passes del riu. Aquesta és una zona que sempre és plena de gent practicant esport. N'hi ha que fan fúting corrent amunt i avall d'un passeig exclusiu per a vianants gairebé arran de l'aigua, a un tir de pedra d'on veiem els gimnastes. Quan els de l'aeròbic acaben la frenètica sessió diària omplen l'espai una legió de joves amb patins de rodes. Després, cau la nit i el silenci retorna al passeig. Un silenci trencat solament per les piuladisses de legions d'ocells ajocant-se a les tofes dels arbres.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=xKv41RmAOCw

dissabte, 5 de febrer de 2011

Manualitats sota la pluja (Vídeo de JM a YouTube)

En una nit de pluja a Lopburi, havent sopat al restaurant Hoe, retorno a l’hotel passant pel carrer Na Sanprakan. Malgrat la intensitat del ruixat hi ha el rengle habitual de restaurants portàtils aturats davant el 7-Eleven, establiment obert les 24 hores del dia. A peu o amb moto, la gent s’atança als restaurantets amb rodes a comprar bols de menjar calent. A la porta del 7-Eleven hi ha un home assegut a terra fent treballs manuals. Gravo les seqüències reproduïdes en aquest vídeo. L’habilitat de l’home és inqüestionable. No puc evitar comprar uns quants dels treballs que fa. Peces magnífiques, la majoria reproduccions d'insectes, com es pot veure a les imatges, i també rams de flors. La cançó del vídeo és interpretada per la banda musical probablement més popular i famosa de Tailàndia: Carabao. La peça es diu “Racha Ngen Pon”, cançó número 10 del doble àlbum “Bunthug Karn Sadang Sod Concert Num Bao - Sao Parn”. Dos CD contenint la gravació d’un concert en directe de la banda. El concert també està editat en DVD per Warner Music (Thailand). Una producció de l’any 2006 -2549, any tailandès.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=UCU80tCRzfA

dijous, 3 de febrer de 2011

Revolta a Egipte. Els gossos de Mubàrak

Canilles de gossos rabiosos procedents de les casernes policials han sortit sense morrió al carrer. Armats amb bastons, pals, i fins i tot pistoles, s’han llençat furiosos sobre dues preses: els egipcis que reclamen un canvi radical de règim i els que són a la plaça per explicar-ho al món. Van a totes. Cap mirament. A eliminar les veus i els cors que s’alcen contra el sàtrapa tirà, fer-los callar. Terroritzar-los perquè abandonin la plaça Tahrir i els carrers del Caire. Han aconseguit, almenys en part, silenciar internet, els telèfons i les xarxes socials. Requisen càmeres, maltracten periodistes estrangers, els peguen, els insulten, els roben i humilien. Sobretot les dones. Disparen contra ells. L’objectiu és fer-los fora del país. Foragitar testimonis. Mentrestant, el gripau i la seva conhort de cucs coven al cau el que pretenen que sigui el desenllaç. Quan els sembli que no queden veus i ni una sola càmera enemiga al Caire, el manament que espera l’exèrcit entrarà a les casernes. Acer sobre l’asfalt, bales i sang. Flors esclafades, un somni avortat. Tant de bo sigui un deliri, però els elements hi són; les ganes, també. I què vindrà, després?

Mak ruk, el joc d'escacs tailandès (Vídeo de JM a YouTube)

Acabant de visitar les pintures murals del Wat Khangkhao o temple dels Ratpenats, agafo un songtéo (furgoneta pública amb dos bancs encarats a la caixa del vehicle) i baixo a peu fins al Wat Lai, als afores de la població de Tha Khlong. Després, continuo uns 300 metres en direcció al sud. M’aturo on hi ha un porxo arran de carretera amb uns nois jugant a mak ruk, una variant tailandesa dels escacs. Segons llegeixo a la Wikipedia el mak ruk es remunta al segle VI, probablement derivat del “chaturanga”, un joc indi semblant als escacs que coneixem nosaltres. El mak ruk és popular tant a Tailàndia com a Cambodja. En ambdós països és, de llarg, més conegut que els escacs. Hi ha uns dos milions de tais que juguen al mak ruk; en canvi, solament uns 5000 tailandesos saben jugar als escacs. Segons l’antic campió mundial d’escacs Vladimir Kramnik, el mak ruk és un joc que demana encara més enginy i estratègia. Passo una bona estona contemplant el joc dels nois. Ja es veu que el tauler és ben senzill. Les fitxes són molt rudimentàries, fins i tot hi ha una torre que s’aguanta amb una goma elàstica. També, substituïnt les fitxes, utilitzen almenys un parell de xapes d’una de les cerveses més populars de Tailàndia, la Chang. Els nois estan concentrats en el joc. És evident que s’ho passen molt bé. Transcorren els minuts i no apareix cap vehicle que pugui retornar-me a Lopburi. Un dels joves s’ofereix a dur-me amb motocicleta aproximadament a un quilòmetre carretera amunt, lloc on m’assegura que hi ha una parada de songtéo. Accepto agraït l'oferiment. En arribar a la parada el jove rebutja els diners que vull donar-li. M'espero una bona estona sense que tampoc aparegui cap songtéo. Finalment, llogo una moto perquè em porti a Lopburi. En cosa de mitja hora hi arribo.

Enllaç al vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=7blnNVE8bM0

dimecres, 2 de febrer de 2011

Revolta a Egipte. Tigres de paper?

A Egipte ha pres un foc les flames del qual no se sap on aniran. D’aquí a poc veurem cap on les porta el vent. Les guspires d’aquest foc són l’esperança de milions d’egipcis. Flames que esclaten per cremar l'ahir, però també per obrir pas a una vida de progrés, amb drets i llibertat. Milions de ciutadans han estat sotmesos durant dècades a una dictadura fèrria. La gent surt al carrer i s’esbrava, crida i s’exalta enmig dels tancs. Armes que els pares ensenyen joiosos als seus fills. Seran tigres de paper? Victòria dels cors sobre el metall? Porositat sentimental contra l’acer? Passada l’exaltació restaran deixalles. Els derelictes del què un dia s’explicarà que va ser un somni? O es guanyarà el futur? El teló acaba d’alçar-se. Actors i figurants, apuntadors i titellaires comencen la funció.