dijous, 29 d’octubre de 2009

“This is It”: Michael Jackson a Bangkok

Assisteixo al concert que se celebra a Bangkok en homenatge a Michael Jackson. Avui és la vigília de l’estrena mundial del documental sobre el darrer espectacle inèdit de l’artista, This is It. De fa dies que l’expectació és creixent. Des que va anunciar-se l’estrena cinematogràfica, els cinemes de la capital no han parat de vendre entrades.
Aquesta nit, la flor i nata de Bangkok es reuneix a l’entrada del Siam Paragon per assistir al concert. Els mitjans han fet un gran desplegament tècnic i logístic. Infinitat de reporters gràfics, càmeres de televisió, grues i fins i tot un parell de steadycam. L’ambient és glamurós. Personatges de totes les edats calcats a Michael Jackson desfilen entre el públic. Acaparen l’atenció dels fotògrafs. Flaixos de càmeres i entrevistes als famosos que assisteixen com a públic o que tenen prevista actuació. M’ubico al peu de l’escenari. El fons de la boca és una gran pantalla. Abans del concert, el tràiler de This is It passa una vegada i una altra. Entre seqüència i seqüència enormes titulars escombren la pantalla: This is Thai Tribute. En efecte, l’esperit tai fulgeix aquesta nit. Tailàndia amb l’ídol americà que no volia créixer. El geni càndid que volia la pell blanca. Els llops que volien menjar-se’l van mossegar, però finalment van fracassar. Cap menyspreu no pot contra el que sempre sura, la sensibilitat i l’art dels únics. Michael Jackson, l’estrany, el cérvol atemorit al bosc platejat per nits de lluna plena.
A l’escenari pugen imitadors del cantant. Hi ha estrelles que brillen. Però la constel·lació Jackson és massa amunt per ser abastada. Els millors són els que fan d’ells mateixos, emparats aquesta nit per la capa del geni. Se sent, és present. Sigui on sigui, Michael Jackson ara és feliç als braços del tais que l’amanyaguen. Als moments que baixa suren presència i màgia. Esclata la llavor de l’ídol, es fa la llum als cors. Tothom canta. A escena ara hi ha la plana major dels artistes tailandesos. Les millors i els millors cantants. Els més famosos. El públic xiscla, aclama el panteó dels ídols propis, però en vol més. Se sent la veu de Jackson. El seu discurs candorós, tòpic i de bona fe arriba als espectadors: els nens, el món és d’ells, salvem el planeta, amor universal. Un gran espetec musical clou les paraules del déu major. Les vint estrelles tais reunides a l’escenari canten a l’uníson Heal The World. Ara sí, Jackson és present. Veig ulls plorosos, llàgrimes que salten. Llavor de bona gent. Esclat de joia quan la cançó s’acaba. Histèria col·lectiva fins el moment que les estrelles abandonen l’escenari. Al hall del Siam Paragon concedeixen entrevistes als mitjans. Jo no estic acreditat, però també els gravo. Vídeos i fotografies. Gràcies per permetre’m ser-hi; ser aquí, amb vosaltres, viure al vostre meravellós país.

*Bangkok. Dimecres, 28 d’octubre. Vaig a la première de This is It. Visiono el documental en un gran cinema. Projecció en format digital. L’espectacle que Michael Jackson mai no va estrenar ara és al nostre abast. Rodó, impactant, impecable. Grandiosa qualitat d’imatge. So superlatiu. Jackson a voltes esquerdat, també sublim. A punt de fondre’s. This is It: això és el que hi ha. És molt; correu a veure’l.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Una mena de viatgers

Una tarda de fa quatre dies estava assegut davant les sala de fusta on fills i filles de Korat dansen i canten en homenatge a la seva heroïna local, Thao Suranari, popularment coneguda com Ya Mó. Parlava amb aquells homes i dones. M’explicaven el sentit de la seva feina i com fan guanyar mèrit a famílies i particulars que els encarreguen, a canvi d’uns diners, uns minuts de cant i dansa per honorar Ya Mó. Això passava a Korat, ja ho he dit, o Nakhon Ratchasima, que és el nom oficial de la ciutat.
Amb aquestes veig un home de raça blanca que s’acosta. Va directament al gra. Em demana si conec un lloc on acostumin a reunir-se els estrangers. Li indico el restaurant Potong, al xamfrà nord-occidental de la plaça. El Potong és un restaurant popular al costat de l’hotel que porta el mateix nom. Restaurant i hotel són ubicats al rovell de l’ou de Korat. Per entendren’s, el Potong seria l’equivalència al Zurich de Barcelona, per la seva situació immillorable entre la plaça de Catalunya i la Rambla.
El xicot -d’uns 28 anys- dibuixa una ganyota. No, sembla que ja ha estat al Potong i no és precisament aquest tipus de lloc el què busca. El Potong sempre és ple de tais, però també hi van passavolants estrangers i homes blancs residents a Korat o que hi fan estades llargues. Aquests homes responen a l’arquetipus de persona decadent que veus sovint en determinats llocs de Tailàndia. Individus madurs, generalment solitaris, asseguts davant una taula amb una ampolla gran de cervesa al davant. Ni que sigui ben d’hora al matí ja beuen cervesa. Buiden una ampolla rere l’altra, i anar tirant. Fa la sensació que viuen solament per vegetar: kêt, kè, txép, thai (néixer, envellir, emmalaltir i morir), que diuen els tais.
El jove que em demana informació és de Sidney. Seria l’estereotip perfecte d’aquesta mena de fauna genuïna que coneixem per “viatgers”. “Ohhh, un viatger!”. Sí, calça’t. No és un lloc tipus Potong el que busca aquest xicot. El Potong li sembla massa tai. El que en realitat busca és una mena de pub o restaurant occidentalitzat. Un local -amb aire condicionat, si pot ser-, que serveixin el mateix menjar que pot trobar a Austràlia i amb un ambient que s’hi acosti. Cervesa, per descomptat, i pantalla gegant on poder seguir els partits de futbol de la lliga anglesa i les darreres produccions de Hollywood. “Ho sento, jo no conec cap lloc així, en aquesta ciutat”. Seguidament, demana: “Què hi ha per veure, a Korat?”. “Umm... llocs d’interès turístic potser Korat no en té, però l’ambient que s’hi viu és genuïnament tai”. Arrufa el nas. Res, que no és això el què vol. Li suggereixo que podria visitar Phimai, el formidable temple khmer a uns 60 quilòmetres al nord-est de la ciutat. Tampoc. És definitiu, aquest noi ha vingut a Korat per tancar-se en un pub ple de farang (estrangers occidentals). Busca amb desesper aïllar-se de la realitat -d’allò que se suposa que l’ha motivat a fer el viatge! Vol un gueto on trobar altres “viatgers” com ell per parlar -això, sobretot- de viatges. Que si d’aquí quatre dies volo a Hanoi; Vietnam ja no és tan barat com abans; fa tres mesos que vaig sortir de casa; oh, jo ja fa 9 mesos que volto. Que si bitllets d’avió per aquí i llocs barats per allà. Circumval·lacions estèrils allunyades del nucli. De viatgers així n’hi ha un tou. Miralls d’un món caduc. Reflexes d’una opulència fràgil que s’enfonsa.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Fer el paperot

Pot una persona que no sap escriure exercir de polític professional? Els fets demostren que sí. Una bona rècula de polítics de primera fila i càrrecs municipals amb no menys responsabilitat, no saben escriure. No em refereixo solament a la incapacitat de part d’aquests respectables senyors i senyores de saber redactar amb un mínim de coherència qualsevol text, sinó a la seva depriment ortografia, escandalosa manca de vocabulari i sintaxi calcada del castellà. Els seus escrits no s’aguanten, fan figa, naufraguen a la segona paraula. No només no saben completar una casa, sinó que ni tan sols tenen capacitat per alçar parets correctament. Ignoren l'estructura de la llengua que parlen, sigui català o castellà.
Si una persona és distesa amb la llengua ho serà també en les seves responsabilitats quotidianes i polítiques. I en les seves relacions humanes, per descomptat. Diu molt de la qualitat personal aquesta deixadesa. És a través de la llengua que expressem la nostra idiosincràsia. Qui no té cura de l’essencial menys en tindrà a l’hora d’exercir els seus deures. Dels polítics que no saben escriure no me’n refio ni un pèl. És impossible que siguin persones honestes. Prou que se’n deuen adonar de la seva deficiència. No perceben que es retraten? Malgrat les cabrioles per enlluernar no cal gratar gaire per veure’ls el llautó de la seva rellevant ignorància. Aprofitats i oportunistes. Vividors. Algú que pretén enganyar-se enganya els altres. Si no se n’adonen és que estan malalts. Malalts o van amb mala fe.
L’expressió verbal i escrita és una radiografia fidel de les capacitats intel·lectuals de la persona. Als aspirants a càrrecs de responsabilitat sel’s hauria d’escanejar en aquest sentit. Hi ha qui suggereix que abans d’entrar al món de la política professional sel’s sotmeti -prova prioritària- a un dictat. En català, castellà i anglès. Qui el resolgui satisfactòriament se’l pot considerar. De fer errades, al carrer. A casa, a preparar-se. Pagarem el sou a gent qualificada i s’eliminaran molts impostors.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

dilluns, 12 d’octubre de 2009

12 d’Octubre. L’estanquera a Tailàndia

Ja se sap que quan demanes habitació en un hotel et registren. Per les teves dades coneixen la procedència. Ni que les dades que certifiquen el passaport que mostres al recepcionista siguin falses. Dic les dades, no el document. Les dades són falses perquè el passaport indica que sóc espanyol. I això no és cert. Com podria ser-ho, si sóc català? És que es pot ser carn i peix a la vegada? Els espanyols no solament són mestres en conquestes i saquejos, també en falsificar documentació imposada als ciutadans colonitzats.
Ara mateix sóc a Ubon Ratchathani. Ubon és un ciutat tailandesa situada a la riba esquerra del Mun, un riu majestuós tributari del Mekong. Ubon és una ciutat agradable. Fa de bon passejar. La gent és encantadora; el menjar, superb. Hi ha un temple amb uns murals de 200 anys que fan embadalir. I un altre temple -el Wat Jaeng- té un sim de fusta d’arquitectura laosiana que de seguida que el veus caus enamorat. El museu de la ciutat és fonamental per conèixer l’esvanida influència khmer en aquesta zona que avui pertany a Tailàndia. És un museu molt ben posat, ubicat a l’antic ajuntament, un edifici del segle passat amb el terra de fusta; deliciós, ni que per visitar-lo t’hagis de descalçar.
Al vespre del mateix dia de la meva arribada, tornant de sopar, em trobo l’amo de l’hotel on poso al portal de l’establiment. Em saluda somrient alhora que amb un dit apunta enlaire. Hi dirigeixo la mirada. A la façana veig penjada una bandera rojigualda. Vaja -penso- és la manera que té l’hotel d'homenatjar-me. Un detall bonic. I li ho vaig agrair amb un somriure. Realment agraït, ni que el pobre home, induït per la mentida escrita al passaport, hagués penjat una bandera equivocada. Al capdavall, el que compte és la voluntat de complaure.
En ficar-me al llit no em podia treure del pensament la imatge de la gallina negra abraçant amb les ales desplegades les quatre barres, el símbol del meu país. Probablement induït per la visió malastruga, aquella nit vaig dormir ben malament. Malsons i neguits. De cop se’m presentaven escamots d’espanyols assaltant amb canilles de gossos rabiosos els indis tairona, que en aquell segle XVII, el moment de la invasió, habitaven el que avui anomenem Ciudad Perdida, als contraforts de la Sierra Nevada de Santa Marta, a Colòmbia. La nit de cap d’any que vaig passar a les runes de Ciudad Perdida, ara fa 15 anys, em semblava sentir els esgarips d’horror dels kogui, els pobres indígenes que encara avui sembla que visquin en temença. Cada home blanc que veuen els deu semblar la reencarnació dels dimonis que van acabar, entre tantes d’altres, amb la seva civilització.
Avui, espanyols com els autors del genocidi numèricament més important de tota la història de la humanitat, sortiran pels carrers de la seva capital a passejar una cabra. Desfilaran davant d’unes autoritats que amb la seva presència beneiran la bèstia legionària i el que representa. Fiesta de la Raza, en deien. Celebració reciclada avui en Fiesta Nacional de España. Heu de saber, catòlics com sou, que el pecat no es redimeix fins que no es reconeix la culpa i es demana perdó, a Déu i als fills dels que vau eliminar.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

dijous, 8 d’octubre de 2009

El gran peix


7 d'octubre de 2009
El peix de la imatge és d'aigua dolça, encara que per les seves dimensions sembli impossible. Van pescar-lo abans d'ahir a la confuència del riu Mun amb al Mekong. Mentre dinava al restaurant Sahà-Posanà, a la riba dreta del riu Mun, a Phibun, la mestressa em va convidar a veure el moment que un treballador esquarterava el peix. Aconsellat per la cuinera vaig menjar-ne un filet. Cuinat amb gingebre i espècies. Aliment del cel a la meva boca. Poc sabia, mentre l'assaboria, que participava d'un delicte. M'ha arribat que la pesca d'aquest peix està totalment prohibida per tractar-se d'una espècie protegida.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Phibun Mangsahan (พิบูลมังสาหาร)





4 d'octubre de 2009.
Arribo a Phibun a primera hora del matí. Al pont per sobre el riu Mun hi ha una gentada abocada a les baranes. Miren la cursa de barques per celebrar l'Ók Pansà, la fi de la quaresma budista o Kaó Pansà. L'ambient a la riba dreta del Mun és embogit. Cada equip té els seus seguidors. Milers de decibels de música i alcohol a dojo. Festa pura raça, genuïnament tai.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR