BLOC ACTUALMENT EN ACTIU:

http://jaumemestres.cat/

Pregar, menjar i jugar. La vida dolça dels balinesos

Si no hi hagués representada la part mundana de la vida les cerimònies religioses balineses no serien completes. La religió, mirall de l’existència, ha de reflectir tots els aspectes. Per un poble místic i devot com el balinès aquest vessant és fonamental. Durant les freqüents visites als temples comunitaris, en els períodes de celebracions rellevants, endemés del recolliment i l’oració, els balinesos dediquen una part de les llargues estades als santuaris a l’oci i al menjar. Convenientment apartada del nucli on es desenvolupa la litúrgia i les danses rituals, hi ha l’àrea destinada al lleure. En aquest cas la trobem a la base de la torrentera que voreja el Pura Dalem Agung, el temple ubicat al frondós Bosc dels Micos, al sud d’Ubud. Els petits restaurants populars són a banda i banda del caminet que ressegueix el torrent. També hi ha les zones exclusives de joc, on homes i nens es diverteixen jugant-se els quartos amb jocs d’atzar i també en lluites de pollastres de brega. Les dones s’han de conformar a mirar-s’ho d’un tros lluny. El joc i el menjar són plaers que gairebé sempre van junts en la vida dels balinesos. O la pregària, el menjar i el joc. Impossible destriar-los. La vida dolça dels balinesos.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=WSt_D6r-U8c

Kebyar Trompong

I Made Putra Wijaya balla la dansa tradicional Kebyar Trompong al temple Pura Dalem Agung, de Padangtegal, al sud d’Ubud. El temple és al cor del petit Bosc dels Micos, Alas Bojog en balinès, popularment conegut com Monkey Forest. I Made Putra Wijaya és un excel·lent ballarí i músic de gamelan (especialitzat en els timbals) fill de Peliatan, avui en dia un barri annexionat a Ubud. En Made (Ade) ha viatjat diverses vegades a l’estranger per ballar dansa tradicional balinesa. Ha actuat en països com Holanda, Vietnam, Alemanya i Dinamarca. Solament els millors ballarins són capaços de ballar la dansa Kebyar Trompong. Va ser creada durant la dècada de 1920 per ser interpretada pel considerat millor ballarí de la història balinesa, el mític Mario (pronunciat Mària). L’intèrpret de Kebyar Trompong fa a la vegada de ballarí i músic. En alguns moments el ballarí interpreta solos amb els gongs de bronze d’un instrument de gamelan. El fet de ballar sempre ajupit fa que la dansa sigui realment complicada, apta solament per als millors. L’orquestra femenina de gamelan que acompanya el ballarí és del vilatge de Peliatan. Web amb més informació del ballarí I Made Putra Wijaya: http://www.balitaksu.com/ade.

I Made Putra Wijaya dances Kebyar Trompong in the premises of Pura Dalem Agung, a temple located in Padangtegal, at the southern most tip of Ubud. The temple is in the heart of the small Monkey Forest (Alas Bojog, in Balinese language). Made Putra Wijaya is an excellent dancer and Gamelan musician from Peliatan, a village at the eastern side of Ubud, in the district of Gianyar. Made (Ade) has travelled abroad several times for playing Balinese traditional dances. He’s been in Holland, Vietnam, Germany and Denmark. Kebyar Trompong is not an easy dance. Only well trained artists can do it. The dance was created in the 1920s to be performed by the mytical Balinese dancer Mario. In a Kebyar Trompong dance a male dancer is also a musician, playing solos on a gamelan gong with the rest of the orchestra. The dancer twirls his drumsticks while playing the gongs of a gamelan instrument. The ladies Gamelan Orchestra comes from the village of Peliatan.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=Bn8voNzznf0

Thai Star Molam Singer หมอลำ

Assistim a un genuí concert de “molam”, en el marc d'una fira popular ubicada al costat de l'Estadi Nacional de Bangkok. En un escenari desmuntable actuen cantants i ballarines. Canten en directe, amb una petita orquestra que els acompanya. La cantant de les imatges és una de tantes artistes molt estimades pels tais. Una artista rodada que domina completament l'escena. Va rebent roses mentre actua i dóna la mà a pletòrics admiradors entusiastes. Llàstima de l’aberrant qualitat del so, el volum dels immensos altaveus era excessiu pel poc sofisticat sistema sonor de la meva càmera fotogràfica compacte. Malgrat el so deficient he cregut que penjar el vídeo valia la pena; entre d'altres coses, per veure la capacitat dels tais per divertir-se i fruir de les festes. Cal dir que el vídeo abasta una cançó sencera rodada d'una tirada. Una sola seqüència feta a pols que no ha requerit cap mena de muntage. A pèl del començament al final: tal com raja.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=LwujT0tSiTE

Young Thai Singers & Dancers

Les actuacions musicals del vídeo estan gravades a Siam, un dels barris amb més pedigrí de Bangkok. Van celebrar-se en una carpa immensa alçada a la plaça que separa els centres comercials Siam Paragon i Siam Center. Sota la carpa hi ha grans pantalles de televisió per poder visionar els partits durant el Mundial de Futbol de Sud-Àfrica, l’estiu de 2010. Mentre no hi havia futbol, s’oferien actuacions musicals per entretenir els espectadors. Actuaven cantants tailandesos d’una certa popularitat. Potser perquè són molt joves arrosseguen una colla de fans adolescents. Els artistes ballen i canten al so de música enllaunada, modalitat habitual a Tailàndia.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=18YVNuSaGWw

Bangkok Street Nightlife

Phetchaburi Soi 10 és un carreró rectilini, d’uns tres-cents metres de llargada per uns nou d’amplada, esbiaixat per alguns passatges estretíssims que s’internen entre els habitatges. Socs orientals que recorden vagament els de les ciutats àrabs. La vida aquí és oberta, però també discreta. La majoria dels establiments del soi no han canviat en dècades. Les vores del soi estan envaïdes de restaurants amb rodes que ofereixen menjar calent, entrepans variats, amanides i una gran varietat d’insectes fregits. Un petit mercat té parades obertes en la intersecció de dos trok. El vídeo és una passejada nocturna pel soi. Ens fixem en les parades que serveixen tota mena de menjars i també en les parades de fruita. Fins i tot treiem el nas a una farmàcia xinesa. Al final del vídeo veiem les seqüències d’uns veïns jugant al mak ruk, la variant tailandesa dels escacs. Els homes són a la vorera, en la intersecció del soi 10 Phetchaburi amb la transitada avinguda homònima.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=04GZfUA02R8

Filipines. Immersió a l’ull d’un volcà

Em preparo per iniciar un viatge a les mateixes entranyes de Coron. Un viatge per al qual m’haig de mentalitzar, perquè d’ordinari no en té res. Es tracta de baixar al més profund del llac Cayangan, dins el qual es diu que hi habita un pop gegant capaç de convertir en pedra els desventurats mortals que tenen la gosadia de mirar-se’l. Almenys això és el que conten els tagbànua, els natius i únics pobladors de l’illa encara inexplorada.
Una nit contacto amb en Bobby, un instructor de submarinisme que viu de fa temps al poble també anomenat Coron, però ubicat a l’illa veïna de Busuanga. M’assegura que molt poques persones han tingut el coratge de baixar al fons del llac. En Bobby i el seu germà Philip són els únics que gosen. No ho fan gaire, i hi porten només qui els ve de gust i s’hi atreveix.
Sobre les roques de la riba del llac fem una darrera revisió dels aparells. Havent comprovat que tot funciona bé, ja equipats amb la botella d’aire, les ulleres, els ploms i les aletes, ens fiquem d’esquena a l’aigua. Per estalviar oxigen nedem per la superfície fins al centre del llac, a uns 200 metres de la riba.
Com aquell que s’acomiada ben bé no sap de què, però té la sensació estranya que ho ha de fer, em miro amb els ulls ben oberts el que podria ser el meu darrer paisatge. Bressolat per l’aigua temperada del llac, acompanyat pels sons del xipolleig dels meus peus i els cants d’ocells procedents d’algun lloc arrecerat de les jungles que m’envolten, la meva ment s’amoroseix. No puc, com fan les arrels selvàtiques que s’aferren a les roques, subjectar-me en cap objecte sòlid. Sóc a mercè de l’element que em fa de coixí però que pot esdevenir, amb la mateixa mansuetud, la meva tomba.
Arribem al punt on iniciarem la immersió. Al moment de posar-me les ulleres veig una papallona volant arran de l’aigua. Com pot haver-hi un ésser tan delicat en un àmbit que la naturalesa ha fet tan feréstec? La vida efímera contra milions d’anys de solidesa.
Alhora que amb el dit polze apunta avall, en Bobby exclama: “Baixada a l’infern!”, el mateix senyal que feia el Cèsar quan ordenava l’execució d’un gladiador a l’arena. Iniciem el descens fermament agafats de bracet. Fins als 15 metres de profunditat l’aigua és diàfana com el cristall. Als 16, la temperatura puja sobtadament. L’aigua canvia de textura. Ja no és tan clara, ni tan sols és transparent. Sembla com si entrés en un procés de solidificació. Com més i més descendim, més augmenta la densitat de l’aigua. Ens envolten les boires d’un núvol espès, cada vegada més lletós. La respiració es va accelerant i el cor batega més de pressa. Les bombolles d’aire són l’únic concret que puc veure a través de les ulleres. Alço els ulls vers la superfície. La massa d’aparença cotonosa esdevé obscura, es tanca damunt nostre com la boca d’un monstre abissal. Sóm a 27 metres de profunditat. La temperatura segueix pujant. Arriba el moment que es fa quasi insuportable. La foscor augmenta. Passem del blanc pur a un emboirat marró; després, a la negror absoluta. Serem presoners de la tinta que llança el pop per protegir el seu territori?
En Bobby encén la llanterna. El feix de llum, ni que sigui dèbil, em tranquil·litza. La pudor de sofre que percebo de fa estona s’incrementa sobtadament en arribar a la base del llac. El profundímetre indica que som a 40 metres. El sòl és compost d’una matèria fangosa, extraordinàriament fina. Ensorro una mà en la massa gelatinosa; ni uns guants de seda no haurien acaronat millor els meus dits.
En ascendir no m’assereno fins que la boira blanca no es bada per sobre els nostres caps. Un cop alliberats de la presó lletosa ens estabilitzem a 16 metres. Feta la descompressió, prosseguim cap a la vora occidental del llac. La línia tèrmica que dibuixa l’aigua, un horitzó submergit, és perfectament visible. Si la sobrepasso sento una incòmoda fredor; mantenir-se per davall és bastant més confortable.
Bancs de minúsculs peixos ens encerclen, s’aturen si ens aturem: gairebé es deixen tocar. Veig llagostins i crancs, i una mena de barb, d’uns 15 centímetres de llargada, que neda arran del llot. Musclos de la mida de l’ungla d’un dit petit creixen arraïmats per la superfície angulosa de les pedres. El darrer tram de la immersió és com un viatge oníric per un planeta imaginari. Som argonautes solcant un fons sembrat de masses pètries de línies molt precises. Podrien ser menhirs o dards petrificats caiguts de l’univers, o encantades catedrals, o llances de titans... Tant se val, són l’èxtasi després de l’agonia.

"Wall of Death" (Vídeo de JM a YouTube)

Aquest “Mur de la Mort” (Wall of Death) és a Bangkok. Consisteix en una tanca circular d’uns 5 metres d’altura per uns 7 de diàmetre. La tanca són taulons de fusta units sòlidament l’un amb l’altre. Per la superfície circulen a gran velocitat motocicletes en posició horitzontal desafiant la llei de la gravetat. A les imatges veiem dos dels motoristes corrent esperitats amb els seus vehicles. El primer és una dona. Una dona més aviat menuda però d’un coratge enorme. Després de donar unes quantes voltes amb la motocicleta per les parets completament verticals, un dels espectadors li ofereix un bitllet de 20 baht (poc menys de 0,50 €) sostingut amb una mà. Malgrat que el bitllet és al capdamunt del pou de fusta, la dona motorista s’enfila agosaradament fins gairebé el límit de la murada amb la moto. Al tercer o quart intent aconsegueix fer-se amb el bitllet. A continuació veiem un altre motorista corrent com un diable per les parets del pou. Aquest és un espectacle que fa pujar l’adrenalina a tothom, tant als espectadors com als motoristes. La trepidant cançó de la banda sonora és Plook Jai Surah Pah, inclosa a "Begins", àlbum d'una de les bandes de rock amb més seguidors de Tailàndia, els Big Ass.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=ztBAajquFpM

Sri Lanka 1978 ශ්රී ලංකා (Vídeo de JM a YouTube)

Amb aquest document destapo el sarró de les pel·lícules filmades amb una càmera de Super 8mm fa un munt d'anys. Vaig gravar "Sri Lanka" durant un viatge per l'illa homònima, el 1978. Anava amb un petit grup d'amics que ens havíem conegut l'any anterior, durant un viatge per l'Índia del nord i el Nepal. La cinta va ser rodada amb una càmera Nizo Braun de Super 8 mm i pel·lícula Agfa, a 24 imatges per segon. Vaig sonoritzar-la amb comentaris i música de fons un cop acabat el muntatge. En la versió digitalitzada que presento s'ha eliminat el so original, de qualitat molt deficient, i s'hi ha afegit una nova banda sonora. La peça de música clàssica índia que escoltem es diu Raga Jhinjhoti, composta i interpretada pel flautista Rajendra Prasanna. La qualitat de la imatge és pobríssima. Poc definida, més aviat desenfocada. Atribuïble a la pròpia cinta però, sobretot, a una transferència al suport digital feta amb poca cura. Malgrat haver estat processada per un laboratori professional, suposadament especialitzat, les carències són notables. Procuraré que la transferència de futures cintes tant o més antigues que "Sri Lanka", es faci dedicant-hi més atenció.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=_esljSB9T_A

Foraster a casa. Trucada al mòbil

Sant Boi de Llobregat, 16 de febrer de 2011

Rebo una trucada al mòbil. Una dona parlant en castellà. Demana, amb educació, si puc atendre-la per fer-me unes preguntes. Sobre telefonia mòbil, concreta. Responc que no disposo de temps per respondre. Diu que no m’entén. Contesto el mateix, però parlant més a poc a poc. Continua sense entendre’m. Deixa anar que si no vull respondre en castellà. És clar que no. Si com es diu a Espanya el català és una llengua espanyola, com és que els espanyols no la parlen ni l’entenen?

Una fira tailandesa (Vídeo de JM a YouTube)

Els tailandesos són propensos a la diversió, els agrada el lleure. Una de les activitats que més estimen són les fires. Munten fires en espais amplis, als afores de les urbs o al cor de les ciutats, com en aquest cas. La fira que veiem està emplaçada al costat occidental del gran estadi de Bangkok o Estadi Nacional, conegut amb el nom de Suphachalasai. L'Estadi Nacional és al districte Pathum Wan, un dels nuclis comercials més dinàmics de Bangkok. Les fires són oportunitats que s'aprofiten per passar-ho bé. Una fira és un microcosmos on hi ha tot allò que agrada als tailandesos. Infinitat de parades amb una enorme varietat de menjar, botiguetes de roba, tatuadors, joguines, ninots de peluix i petits estris pràctics per a la llar, entre d'altres amenitats. Abundància de begudes fresques i alcohol. De vegades, la venda de cervesa, whisky i altres esperits estan prohibits a les fires. En aquesta fira, per exemple, l'alcohol hi està vetat. Les imatges són un passeig per algunes de les parades i atraccions de la fira. De primer veiem el tir de pilota contra unes noies assegudes en un banc damunt un dipòsit ple d'aigua. El joc consisteix en anar llençant pilotes fins encertar el cor metàl·lic vermell que dispara el mecanisme que fa caure la noia a l'aigua. Als nostres ulls pot semblar un entreteniment rude i de mal gust. Els tais, però, deuen opinar el contrari. "La noia a l'aigua" és una atracció popular que es pot veure en bastantes fires arreu del país. Seguidament veiem un trenet corrent sobre uns carrils, tot un clàssic, i cavallets giratoris impulsats per un simple ventilador elèctric. Enginy i imaginació d'uns firaires que busquen la simplicitat i l'estalvi. Si un ventilador és capaç de fer girar els cavallets, per què haurien de complicar-se la vida i rascar-se la butxaca instal·lant-hi un motor? El ventilador no contamina l'aire, consumeix un mínim d'energia i és extraordinàriament econòmic.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=85CXC2t-hxI

B-Boy Pitlok (Vídeo de JM a YouTube)

Cada dia al vespre els b-boy de Phitsanulok (Pitlok) es reuneixen al mateix lloc per practicar. El seu punt de trobada és a la riba esquerra del riu que travessa la ciutat de dalt a baix, el riu Nan. Sota uns arbres alts i frondosos posen un parell de planxes de conglomerat que els serveixen d’escenari. Ballant sobre la fusta s’embruten menys i, sobretot, és més difícil fer-se mal o lesionar-se. Però el més important de tot és l’equip de música. Normalment, connecten un parell de potents altaveus a un telèfon mòbil de darrera generació. Els b-boy són nois joves. El més petit és el b-boy I'Zax, una criatura de només 6 anys. La majoria són adolescents. En tot cas, cap dels b-boy de Pitlok no supera de gaire els 20 anys. Com que són tan contorsionistes com ballarins, per practicar aquest ball (o hauríem de dir-ne esport?) és imprescindible ser jove i tenir un cos elàstic. Els b-boy són una colla d’amics amb la pràctica del ball com a principal nexe d’unió. Però també els uneixen altres interessos propis de l’edat. La majoria són estudiants. Al vespre es presenten a l’assaig muntats en les seves motos, sovint acompanyats de les respectives novietes. Noies que rarament comparteixen el tipus de ball que practiquen els seus xicots. Mentre ells assagen, les noies es limiten a plantar-se en un lloc discret i a observar-los en silenci. N’hi ha ben poques que s’atreveixin a ballar com ells. Al petit nombre de noies que s’hi dediquen hauríem d’anomenar-les b-girl?

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=3vpFSXcnyh4&hd=1

Aeròbic de vesprada (Vídeo de JM a YouTube)

Cada vesprada, persones devotes de la vida saludable i el ritme trepidant es reuneixen en aquest punt del carrer de la Salut per practicar aeròbic. La concentració es fa a una cinquantena de metres del pont Naresuan, a la riba oriental del riu Nan. Som a Phitsanulok, una agradabilíssima ciutat al nord de Tailàndia. El Nan flueix de nord a sud partint la urbs en dues meitats. Al seu pas per la població el corrent es contorsiona com una serp, s'allargassa dibuixant múltiples meandres. A la banda meridional del pont encara romanen algunes estructures de fusta flotants. Però ja no són cases familiars com temps enrere. Ara mateix, sobre l'aigua del riu però ancorats a la riba, hi ha un parell de bars restaurants, una discoteca i un saló de massatge. Les autoritats municipals fa anys que van abolir els habitatges familiars sobre el riu per considerar-los insalubres. La vida tradicional va perdent-se a Tailàndia, potser a un ritme tan accelerat com el dels gimnastes del vídeo. Els coratjosos esportistes fan aeròbic a quatre passes del riu. Aquesta és una zona que sempre és plena de gent practicant esport. N'hi ha que fan fúting corrent amunt i avall d'un passeig exclusiu per a vianants gairebé arran de l'aigua, a un tir de pedra d'on veiem els gimnastes. Quan els de l'aeròbic acaben la frenètica sessió diària omplen l'espai una legió de joves amb patins de rodes. Després, cau la nit i el silenci retorna al passeig. Un silenci trencat solament per les piuladisses de legions d'ocells ajocant-se a les tofes dels arbres.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=xKv41RmAOCw

Manualitats sota la pluja (Vídeo de JM a YouTube)

En una nit de pluja a Lopburi, havent sopat al restaurant Hoe, retorno a l’hotel passant pel carrer Na Sanprakan. Malgrat la intensitat del ruixat hi ha el rengle habitual de restaurants portàtils aturats davant el 7-Eleven, establiment obert les 24 hores del dia. A peu o amb moto, la gent s’atança als restaurantets amb rodes a comprar bols de menjar calent. A la porta del 7-Eleven hi ha un home assegut a terra fent treballs manuals. Gravo les seqüències reproduïdes en aquest vídeo. L’habilitat de l’home és inqüestionable. No puc evitar comprar uns quants dels treballs que fa. Peces magnífiques, la majoria reproduccions d'insectes, com es pot veure a les imatges, i també rams de flors. La cançó del vídeo és interpretada per la banda musical probablement més popular i famosa de Tailàndia: Carabao. La peça es diu “Racha Ngen Pon”, cançó número 10 del doble àlbum “Bunthug Karn Sadang Sod Concert Num Bao - Sao Parn”. Dos CD contenint la gravació d’un concert en directe de la banda. El concert també està editat en DVD per Warner Music (Thailand). Una producció de l’any 2006 -2549, any tailandès.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=UCU80tCRzfA

Revolta a Egipte. Els gossos de Mubàrak

Canilles de gossos rabiosos procedents de les casernes policials han sortit sense morrió al carrer. Armats amb bastons, pals, i fins i tot pistoles, s’han llençat furiosos sobre dues preses: els egipcis que reclamen un canvi radical de règim i els que són a la plaça per explicar-ho al món. Van a totes. Cap mirament. A eliminar les veus i els cors que s’alcen contra el sàtrapa tirà, fer-los callar. Terroritzar-los perquè abandonin la plaça Tahrir i els carrers del Caire. Han aconseguit, almenys en part, silenciar internet, els telèfons i les xarxes socials. Requisen càmeres, maltracten periodistes estrangers, els peguen, els insulten, els roben i humilien. Sobretot les dones. Disparen contra ells. L’objectiu és fer-los fora del país. Foragitar testimonis. Mentrestant, el gripau i la seva conhort de cucs coven al cau el que pretenen que sigui el desenllaç. Quan els sembli que no queden veus i ni una sola càmera enemiga al Caire, el manament que espera l’exèrcit entrarà a les casernes. Acer sobre l’asfalt, bales i sang. Flors esclafades, un somni avortat. Tant de bo sigui un deliri, però els elements hi són; les ganes, també. I què vindrà, després?

Mak ruk, el joc d'escacs tailandès (Vídeo de JM a YouTube)

Acabant de visitar les pintures murals del Wat Khangkhao o temple dels Ratpenats, agafo un songtéo (furgoneta pública amb dos bancs encarats a la caixa del vehicle) i baixo a peu fins al Wat Lai, als afores de la població de Tha Khlong. Després, continuo uns 300 metres en direcció al sud. M’aturo on hi ha un porxo arran de carretera amb uns nois jugant a mak ruk, una variant tailandesa dels escacs. Segons llegeixo a la Wikipedia el mak ruk es remunta al segle VI, probablement derivat del “chaturanga”, un joc indi semblant als escacs que coneixem nosaltres. El mak ruk és popular tant a Tailàndia com a Cambodja. En ambdós països és, de llarg, més conegut que els escacs. Hi ha uns dos milions de tais que juguen al mak ruk; en canvi, solament uns 5000 tailandesos saben jugar als escacs. Segons l’antic campió mundial d’escacs Vladimir Kramnik, el mak ruk és un joc que demana encara més enginy i estratègia. Passo una bona estona contemplant el joc dels nois. Ja es veu que el tauler és ben senzill. Les fitxes són molt rudimentàries, fins i tot hi ha una torre que s’aguanta amb una goma elàstica. També, substituïnt les fitxes, utilitzen almenys un parell de xapes d’una de les cerveses més populars de Tailàndia, la Chang. Els nois estan concentrats en el joc. És evident que s’ho passen molt bé. Transcorren els minuts i no apareix cap vehicle que pugui retornar-me a Lopburi. Un dels joves s’ofereix a dur-me amb motocicleta aproximadament a un quilòmetre carretera amunt, lloc on m’assegura que hi ha una parada de songtéo. Accepto agraït l'oferiment. En arribar a la parada el jove rebutja els diners que vull donar-li. M'espero una bona estona sense que tampoc aparegui cap songtéo. Finalment, llogo una moto perquè em porti a Lopburi. En cosa de mitja hora hi arribo.

Enllaç al vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=7blnNVE8bM0

Revolta a Egipte. Tigres de paper?

A Egipte ha pres un foc les flames del qual no se sap on aniran. D’aquí a poc veurem cap on les porta el vent. Les guspires d’aquest foc són l’esperança de milions d’egipcis. Flames que esclaten per cremar l'ahir, però també per obrir pas a una vida de progrés, amb drets i llibertat. Milions de ciutadans han estat sotmesos durant dècades a una dictadura fèrria. La gent surt al carrer i s’esbrava, crida i s’exalta enmig dels tancs. Armes que els pares ensenyen joiosos als seus fills. Seran tigres de paper? Victòria dels cors sobre el metall? Porositat sentimental contra l’acer? Passada l’exaltació restaran deixalles. Els derelictes del què un dia s’explicarà que va ser un somni? O es guanyarà el futur? El teló acaba d’alçar-se. Actors i figurants, apuntadors i titellaires comencen la funció.

Esperant el sopar (Vídeo de JM a YouTube)

Assegut al restaurant, tot esperant el sopar, em distrec gravant l’ambient i la clientela. Durant el dia el Hoe roman tancat, solament obre els vespres. Està especialitzat, doncs, en servir sopars. El Hoe és un local popular i acreditat que porta molts anys funcionant. La relació entre el menjar que s’hi dóna i el preu és òptima. Malgrat ser un restaurant de solvència reconeguda gairebé mai no hi veig estrangers sopant-hi. Deu ser que els turistes que visiten Lopburi, la ciutat dels micos, s’estimen més fer els àpats en restaurants que serveixen plats europeïtzats. Ells s’ho perden. Al Hoe la sopa de gambes amb bolets, llet de coco i curri (tom yam kung) excel·leix. Els plats que demano aquest vespre són per sucar-hi pa: pollastre amb gingebre i cebes tendres, complementat amb verduretes d’aigua servides amb all picat i salsa d’ostres.

Un vell restaurant de fusta (Vídeo de JM a YouTube)

A Tailàndia queden pocs restaurants enterament de fusta com el que veiem a les imatges. El pis de sobre el restaurant és un hotel. Un hotel, per cert, no gaire recomanable. Tant el restaurant com l’hotel es diuen Mueang Thong. L’edifici de fusta es troba a la ciutat de Nakon Ratchasima o Korat, com l’anomena tothom. És ubicat al centre, molt a prop del monument a l’heroïna local Tao Suranari, coneguda popularment com Ya Mó. A l’hora que vaig gravar les imatges -poc després de les 9 de la nit- al restaurant ja no hi havia clientela. L’animació la trobem de dia. De fet, l’establiment serveix menjars fins a mitja tarda. Aquest és un costum arrelat entre els restaurants populars tailandesos. N’hi ha que estan especialitzats en obrir de primera hora del matí fins el migdia, mentre d’altres obren de la tarda al vespre. En algunes ciutats escampades pel territori -fins i tot en alguns barris del Bangkok menys cosmopolita- encara queden carrers sencers amb cases de fusta. Rengleres de cases d’un o dos pisos a tot estirar. Als baixos sol haver-hi un petit negoci familiar obert de moltes generacions enllà. El ritme de desaparició d’aquestes cases, però, és veloç. Al lloc on eren acostumen a alçar-hi edificis moderns sense personalitat ni encant. Molts propietaris de cases de fusta les venen sense donar importància a la pèrdua d’aquestes joies del passat. Ni tan sols les autoritats municipals semblen parar atenció a la desaparició del patrimoni col·lectiu. A hores d’ara, el negoci de la construcció continua puixant a Tailàndia. D’altra banda, sí que hi ha algunes poblacions que valoren les antigues cases de fusta i miren de conservar-les. Ara mateix em ve al pensament Uthai Thani, una capital provincial de la Tailàndia central entestada a preservar un parell de carrers amb cases de fusta. Els dissabtes destinen els carrers exclusivament a la circulació de vianants. Cap soroll de motors, solament la remor natural de les persones, converteix el passeig entre les cases de fusta en un plaer. Músics joves, estudiants d’escoles que toquen música tradicional amb instruments propis del país, i paradetes on es venen productes artesans, contribueixen a l’agradable sensació d’haver-nos immergit a la Tailàndia de fa un segle.

Foraster a casa. El barber i el fred

Sant Boi de Llobregat, 25 de gener de 2011
Vaig a tallar-me els cabells en una barberia no gaire lluny de casa. És mitja tarda. A la barberia no hi ha clients. El barber em convida a seure a la butaca on farà la feina. Comenta el fred que fa. De què s’ha de parlar, sinó, en una barberia? Oitant que fa fred, responc. De fet, el barber diu que hace frío, servidor que fa fred. No és cap problema, ens entenem perfectament. Expresso com voldria que em tallés els cabells: ni curts ni llargs, res d’especial. El barber agafa la màquina i comença. I vinga el frío que hace i el fred que fa. De cop, engega: “Aquí se habla en castellano!”. De no portar el cap mig pelat m’alçaria i marxaria. No marxo de la barberia, però m’alço i em planto davant el barber. Dic que parlo en català perquè és la meva llengua i som a Catalunya. Me’l quedo mirant seriós. No dic res més. El barber no replica. M’assec i prossegueix la feina. Quan acaba demano quant és, pago i marxo. El barber és un magrebí que fa més de 4 anys que viu a Sant Boi. El meu poble, el meu país.

Foraster a casa. Llengües

Sant Boi de Llobregat, 23 de gener de 2011
Gran alegria que YouTube ja sigui en català. Quin goig veure el meu canal parlant la meva llengua. Esperava amb impaciència la notícia. Fins ara al meu ordinador tenia YouTube configurat en anglès, com els programes o altres serveis que no són en català. Posats a triar una llengua forastera m’estimo més l’anglès que el castellà. Almenys, l’anglès, contràriament a la llengua espanyola, per a mi no és una llengua invasiva, símbol d’opressió i imposició. L’anglès és la lingua franca amb la qual parlo bàsicament quan volto pel món. Però no és la que utilitzo habitualment. Sempre provo d’expressar-me en les llengües que es parlen als territoris que visito, ni que de vegades siguin parles molt minoritàries. Si em moc per Tailàndia, per exemple, intento comunicar-me en tai pel centre del país, en la parla d’Isan quan viatjo pel nord-est i, en ngua, quan corro per les terres del nord. El mateix faig en tantes illes d’Indonèsia; també a les Filipines. Un hàbit que poso en pràctica de tota la vida i absolutament a tot arreu per on viatjo. Intentant expressar-me en les llengües que es parlen en cada lloc hi ha una entesa mútua i més fonda amb els natius. I els respecto en un grau major, a ells i la seva cultura. Probablement, la llengua és el que més ens estimem. La llengua és l’articulació de les idees, l’ànima o el concepte d’una comunitat de parlants. La seva visió del món, la manera d’entendre’l i ser-hi.

El Bulaalan

El Bulaalan és una serralada als peus de la qual jeu Sidi Ifni, poble encotillat entre el massís i el mar. Una cadena aspra que protegeix la població de la calor i els vents xafogosos provinents del desert. Agafo un carrer costerut que mor als dipòsits d’aigua municipals. Camps a través enfilo muntanya amunt. No hi ha un sol arbre, al Bulaalan, només matolls llenyosos i pedrots encatifats de preciosos líquens mil·lennaris i de molsa. La cima del Bulaalan és més aviat plana, envaïda de coscolls i colònies de plantes carnoses. Són cactus baixos apinyats en manyocs, com coixins d’espines. Des del cim, entre llevant i migjorn, s’albira un paisatge de presagis saharians. Al fons de l’escenografia buida, entre la terra erma i la ratlla confusa del cel, s’endevinen espirals d’arena girant dins violentes torbonades.
Al vessant occidental del Bulaalan, dominant la població de Sidi Ifni, hi ha un dibuix de proporcions gegantines fet amb pedres pintades de color blanc. En grafia àrab, al davall d’una gran estrella de cinc puntes, hi ha escrites les paraules “déu, pàtria i rei”. Es tracta que tothom tingui present els tres grans pilars, corcats o no, on se sosté la monarquia alauita marroquina. A sota mateix del rètol s’arrengleren una filera de quarters i barracots enrunats que havien estat de l’exèrcit espanyol, incloent-hi el post dels legionaris. Qui ho diria que en altres temps aquelles runes van ser santuari de la més fèrria disciplina militar! A l’extrem meridional de les casernes, ara enderrocades, cada diumenge se celebra un soc; entre altres moltes coses s’hi poden comprar penis de tauró i sabates velles, però no a parells sinó a pes. L’antic aeroport, construït també pels espanyols, és just al davant. Avui l’aeroport no és res més que una immensa superfície plana abandonada. Males herbes i malesa s’han apoderat de les pistes i els hangars. Herbotes que es mengen fins i tot l’asfalt, el descomposen. La pasta del quitrà s’esberla, s’esmicola i acaba per desaparèixer. En l’espai desolat pasturen ases i ramats de cabres.
La vida transcorre amb molta calma a Sidi Ifni. Durant el dia la població roman dins les cases o als negocis. Els carrers només s’animen en fer-se fosc. A partir de quarts de set corrues de gent transiten per davant la filera dels cafès del mercat, prossegueixen per la plaça Hassan Segon i enfilen en direcció a La Barandilla.
La Barandilla és un passeig a vora mar. Una balustrada de pedra, que ve de l’època colonial, ressegueix un espadat que cau en vertical damunt la platja. La pena és que bona part d’aquesta llarguíssima barana està feta malbé; sobretot al capdavall, en el lloc on per salvar el desnivell es va construir una escalinata que va a parar just al davant de la singular baluerna en forma de vaixell que fou seu, en època espanyola, del comandament de la marina. Com tantes altres coses a Sidi Ifni, aquesta embarcació mastodòntica de pedra i de ciment també s’està esfondrant sense que ningú hi posi remei.

Foraster a casa. Anna Bolena i el Barça

Sant Boi de Llobregat, 19 de gener de 2011
Avui juga el Barça contra el Betis, un equip de Segona. Ni que sigui líder del grup no deixa de ser un equip de Segona Divisió. Juguen a Sevilla, al camp del Betis. Quan el Betis va venir al Camp Nou, el resultat va ser 5 a 0 a favor del Barça. TV3 emet la pel·lícula L’habitació del pànic. Decideixo veure-la. És una pel·lícula que encara no he vist i que em fa certa gràcia. Potser perquè la protagonitza Jodie Foster. Comença la pel·li. Així que apareixen els malfactors que intenten entrar a la casa començo a angoixar-me. Mare i filla, de 8 anys, soles, a mercè d’uns lladres. Pot passar de tot i res de bo. Aquests ingredients són un bombó pels guionistes, ho tenen relativament fàcil espantar i angoixar els espectadors. Desconnecto. Opto per mirar el capítol 10è de la segona temporada de la sèrie The Tudors. El darrer capítol que tinc a casa. Em falten veure les dues temporades restants, la tercera i la quarta. A Espanya, els devedés de les dues darreres temporades encara no s’han comercialitzat. Dimarts van dir-me a l’Fnac de la plaça Catalunya que la tercera temporada no apareixerà fins l’any vinent. A Estats Units estan editades i disponibles les quatre temporades. D’aquí que dimarts mateix a la nit vagi decidir comprar els devedés que em falten a Amazon. A esperar que arribin. Miro el darrer episodi, com deia. El que porto vist de la sèrie, del començament fins ara, em sembla d’un altíssim nivell. The Tudors és una sèrie acurada, d'extremada qualitat. Ara recordo el comentari que va fer-me M. C.: “He vist alguns capítols, el vestuari és molt maco; l’ambientació també”. Això és cert, però entristeix que una professora d’Història assenyali aquestes qualitats -i no d’altres més substancioses- com el més remarcable. Al capítol que miraré avui veuré l’execució d’Anna Bolena. És un capítol brillant. El tempo i la tensió creixent són duts amb un domini perfecte. Les interpretacions i la realització ratllen l’excel·lència. És una obra feta amb rigor. Em fa feliç poder gaudir de tant talent. En aquest capítol presenten la reina-esposa, avorrida per Enric VIII, gairebé com una santa. Anna Bolena no ho era en absolut, de santa. Ni tan sols devota. Potser tots ens tornem pietosos quan ens veiem l’ombra de la mort a sobre. Ara m’hauré d’esperar que arribin la resta de capítols d’Amèrica per completar la sèrie. Acabat l’episodi encenc la ràdio. El Barça ha perdut per 3 a 1 contra el Betis. Els locutors fan mans i mànigues per justificar-ho. Pot justificar-se la derrota del “millor equip del món” davant un equip de Segona Divisió de la lliga espanyola?

Imagine Peace (Vídeo de JM a YouTube)

En aquesta ocasió, el vídeo és el breu reportatge d'una exposició conceptual sobre els luctuosos incidents ocorreguts a Bangkok de març a maig de 2010. He escollit "Imagine" de banda sonora perquè em sembla una peça adequada. Si "Imagine" pinta una utopia, l'esperit de l'exposició en porta una altra d'inherent: la reconciliació d'un país dividit en dos bàndols, probablement irreconciliables per sempre. Almenys mentre l'estructura social tailandesa no emergeixi de l'Edat Mitjana.
Del mes de març fins la segona meitat de maig de 2010, Tailàndia va viure un dels pitjors períodes de la seva història recent. Els Camises Vermelles van envair el centre de Bangkok clamant justícia social i la dimissió del primer ministre imposat, Abhisit Vejjajiva. Gairebé la totalitat dels Camises Vermelles procedeixen de zones rurals, del nord-est i nord del país. Van encadenar-se molts esclats de violència durant les 10 setmanes que va durar la revolta. Una guerra urbana contra l’status quo dominant. Finalment, els tancs de l’exèrcit van esclafar els manifestants i les seves il·lusions de canvi el 19 de maig. Acer contra els somnis dels pobres. Les revoltes van deixar 89 persones mortes i uns 1400 ferits. Uns quants dels edificis més emblemàtics i luxosos del centre comercial de Bangkok van ser incendiats. L’exposició "Imagine Peace”, que veiem a les imatges del vídeo, va inaugurar-se pocs mesos després dels fets al Bangkok Art and Culture Centre, un flamant centre cultural ubicat al bell mig del lloc on varen produïr-se els incidents. L’exposició va ser patrocinada des del govern, amb la voluntat de segellar ferides i passar pàgina als actes luctuosos. D'aparent bona voluntat molta, però les ganes des del poder de promoure un canvi real són més aviat escasses.

La felicitat dels tais (Vídeo de JM a YouTube)

Cap el mes de juliol, amb l’arribada dels monsons, comença la pasqua budista o Khao Pansà, com en diuen els tais. Durant tres mesos els monjos a penes sortiran dels monestirs. És una època propícia pels joves que volen ordenar-se, també per pregar i meditar en el recer dels temples. L’inici del Khao Pansà se celebra a la ciutat de Nakon Ratchasima, o Korat, amb processons d’espectaculars carrosses de cera. Les imatges de cera representen personatges de la mitologia budista i hinduista: déus, reis i criatures celestes. A la nit, famílies i colles d'amics es dirigeixen al parc on són filmades les seqüències per relaxar-se. Miren cinema a l’aire lliure, en aquest cas una una pel·lícula de muai tai, la lluita tradicional tailandesa, sopen i xerren. Bons moments per una societat abocada al plaer de viure. Bevent, menjant i mirant cinema se'ls veu plenament feliços.

Cinema a l'aire lliure (Vídeo de JM a YouTube)

Al vídeo podem veure un cinema a l'aire lliure instal·lat en un parc públic de Saraburi, ciutat de la Tailàndia central. Les projeccions van fer-se durant les celebracions per commemorar el centenari del traspàs de l’estimat rei tailandès Rama V, conegut popularment com Chulalongkorn. És inevitable rememorar les sessions nocturnes al meu poble, Sant Boi de Llobregat, d’ara fa uns 50 anys. A la placeta de Les Eres, al capdamunt del carrer La Plana, uns firaires muntaven un cinema ambulant a l’aire lliure. Passaven pel·lícules populars, cinema d’acció -sovint de les anomanades d’indis- i ràncies espanyolades de l’època. Els assistents ens portàvem la cadira de casa. Pagàvem una modesta entrada i gaudíem d’una nit de cinema a la fresca.

Sidi Ifni

A les envistes de l’antiga caserna del cos de tiradors la carretera s’enfonsa fins a la llera d’un riu sec, o ouadi, com en diuen aquí. Malgrat la boira puc veure petites feixes conreades i, al fons de tot, d’esquena al mar, l’ermita blanca amb porxades on està enterrat Sidi Alí Ifni, el sant musulmà al qual reten homenatge cada divendres a la tarda dotzenes de dones cobertes de dalt a baix amb gasosos vestits multicolors. Els vidres de l’autobús estan entelats pel baf dels passatgers i, per la banda de fora, esquitxats per la pluja. Plugim hivernal i boira atlàntica m’acullen en un lloc que jo m’havia imaginat eternament sec i lluminós.
Em refereixo a Sidi Ifni, l’antic enclavament espanyol abandonat a cuita-corrents el 1969. Avui el poble viu en la letargia i el record. Als més grans de cinquanta anys se’ls il·luminen els ulls quan rememoren els temps que Sidi Ifni, o Santa Cruz de Mar Pequeña, era la província número 51 de les Espanyes. En Mohamed ara en té cinquanta-un, d’anys. És un dibuixant vocacional que s’autoproclama gandul per naturalesa. La seva indolència el fa estar hores i més hores assegut davant la taula del mateix cafè de sempre. A tota hora porta sota el braç un bloc farcit de dibuixos surrealistes, producte de desitjos i somnis escapçats. Confessa que només és feliç quan recorda l’època en què Sidi Ifni era una plaça espanyola. En parlar-ne el rostre se li endolceix i es torna infant. Quan desgrana històries d’aquella època la mirada sembla que se li’n va cap a un pou ple de joguines. La melangia el pren i s’hi agombola complagut. Les seves paraules saturades de tendresa dibuixen un món que és quasi un paradís, un univers particular que ell i altres nois van viure amb plenitud. Em conta que per Nadal es feien farts de fer bossa cantant “beben y beben y vuelven a beber” a les portes de les cases dels espanyols, i no oblida com fulgia la ciutat en aquells temps: recorda els seus edificis, els cinemes, el Twist Club de la plaça Espanya...
Avui Sidi Ifni s’enfonsa en l’abandonament. Es comprèn que en recuperar el petit territori les autoritats marroquines volguessin netejar les petges dels colonitzadors, però en la seva obstinació es van excedir. Van fer malbé una mica massa. Van posar molt interès a esborrar les velles traces, però gens d’afany per mantenir la qualitat de vida que s’hi fruïa durant el domini colonial. La població autòctona d’això se’n dol. S’explica que els nous governants canviessin immediatament els noms de carrers i places, i que volguessin donar una fesomia diferent a alguns dels edificis públics. Però no s’entén que en nom de la renovació o del canvi els malbaratessin amb evidents patafis. Tal és el cas de l’oficina de correus, per exemple. La gent amb seny encara no s’explica per què van demolir les dues torres que la identificaven. Al parell de palauets d’estil colonial a l’entorn de la plaça Hassan Segon, ahir plaça d’Espanya, d’alguna manera també els han manllevat el seu aire original. No han manipulat la seva estructura, o ben poc, però en repintar-los del crema s’ha passat al blanc amb profusió de sanefes i finestres totes blaves; ja no són el que eren. No és que aquesta nova imatge estigui malament, però no deixa de ser irònic, tal com diu el barber filoespanyol Hassan Aznag, que per desnaturalitzar els palaus del seu passat poc agradós els hagin repintat amb el que ell anomena els colors dels jueus, referint-se al blanc i al blau de la bandera israeliana. A l’església catòlica, també situada a prop de la plaça i del mateix estil que els palauets, li han mantingut el color original, però van tapiar la monumental creu de la façana. Després van adequar l’església per ubicar-hi la seu del jutjat municipal. M’expliquen una anècdota de quan van desmantellar l’església. Sembla que no sabien què fer de la pica baptismal. Van optar per treure-la de l’edifici i deixar-la a la paret posterior de l’antiga pagadoria, una altra de les construccions notables de la plaça. Per aquelles coses de la vida resulta que la paret on la van abandonar és el mur on els veïns tenien el costum d’anar a orinar. Fins el dia que algú no va saber veure en aquell objecte estrany algun valor o utilitat pràctica, la malaguanyada pica va haver de suportar en lloc d’aigua beneïda les miccions irreverents de mitja població.
En desentendre’s Espanya de Sidi Ifni l’edifici de la pagadoria va esdevenir el consulat. A la vista de com es conserva cal creure que està abandonat i que ningú no en té cura. L’immoble cau per vell i deixadesa. A la façana principal, l’arrogant àguila feixista abraça l’escut del jou i de les fletxes. Però l’ocellot no ha percebut que li han caigut les plomes. Tampoc no s’ha adonat que senyoreja cloquejant com una lloca per un corral de pols i enderrocs.