dijous, 30 de setembre de 2010

Un dia del meu viatge (3) V. II

Els ruixats recents han omplert el terra de bassals. El samló circula per damunt clots tapats per l’aigua. Com que és impossible endevinar-ne la fondària, de vegades la roda s’enfonsa ben endins d’un sot. Anar assegut al tricicle és gairebé com muntar un toro mecànic. Aquestes sacsejades deuen ser equivalents a alguns exercicis gimnàstics. Cal considerar-les bones, ni que et deixin rebregat? Penso que sí, ja se sap que la Gimnàstica és una de les deesses més venerades del nostre temps espuri i de llautó. El que vingui de la deessa forçosament ha de ser bo. A patir cruixint-me, doncs, si ha de servir per millorar-me la salut.
En un revolt, es presenta la portalada que dóna pas al temple. Creuar-lo és endinsar-se en un fangar. Déu n’hi do la potència que llueix la màquina d’aspecte tan raquític. La màquina i l’habilitat del conductor, sens dubte fet a aquesta mena d’inclemències. Com passa sovint en zones de pagès, al recinte del santuari hi ha una escola. És una escola d’ensenyament primari; veig un munt de canalla menuda jugant. Ara mateix deu ser l’hora del pati. Sota un porxo hi ha uns adults asseguts. Homes i dones. Segurament són mestres. Seuen davant una taula llarga plena d’uns papers que es miren de pressa. Exàmens dels alumnes? L’espetec del motor del samló els fa alçar el cap. Veuen arribar un blanc a cavall d’una moto de tres rodes. Baden mirant-me. Les criatures aturen els jocs. S’atancen corrents. Veure de prop l’inesperat nouvingut és una festa. Sóc el centre d’atenció de tothom. Ai, la meva vanitat, com s'infla. Abans d’haver pogut baixar ja tinc un mestre davant meu. “Hola, benvingut!”, és el primer que diu. “Què t’ha portat aquí?”. “Veure les pintures de l’ubosót”. “Fet”, diu el mestre tot somrient.
Mentre espero que l’home vagi a buscar la clau parlo amb la canalla. Nens i nenes dolçament vergonyosos. Aquella mena de vergonya, barrejada amb timidesa, tan pròpia de la mainada. Els agrada ser els protagonistes. S’ho passen bé responent el què els demano. Quants anys tens, com et dius, t’agrada venir a escola? Revolades de nens que s’atancen. Tots volen dir la seva. Arriba el mestre amb la clau. Amb un seguici d’infants a l’entorn ens plantem a la porta que accedeix a l'estança on s’ordenen, mediten i preguen els monjos.
Es bada la porta, el mestre em convida a entrar. El xivarri s’apaga. La foscor de la sala mata el renou de fora. No se sent res, o almenys m’ho sembla. Passant simplement un llindar ingresso a un altre món. De moment, un món que resta a les fosques. Un món silent. Per descobrir. Què hi trobaré? Pintures, per descomptat, això ja ho sé. Però els murals de les parets són solament l’embolcall; un embolcall bonic, de no se sap encara el què. Amb els llums que s’obren es revela sobtadament el contingut. Com Alícia que cau al forat, així, de sobte, passo del fang i el guirigall a un univers enlluernador. Fulgent. Or i daurats, vermells, porpres i grocs. Legions de cavalls voladors, nimfes del cel i apsares nues honoren la imatge d’un buda d'expressió severa encimbellada a l’altar. El cos del buda sedent el ressegueix una aurèola també daurada. Una sinuosa sanefa emplomada que culmina en forma de punxa de llança. Darrere, pintat al mur, Erawan, l’elefant blanc de quatre caps. Majestàtic, Erawan sosté a l’esquena el palau que simbolitza el karma, l’estança de la vida completa, ja sense començament ni final. Unicorns al trot en boscos de fades, aus homínides, déus micos brandant serpents i el mar de turbulències on s’ofeguen els damnats. Enemics del buda intentant abatre’l amb armes llancívoles, espases i molt odi als rostres crispats. Esforços banals. Buda és el senyor, el camí de la veritat imbatible.
Enlluernat, m’assec a la catifa de terra. Vermella, com el color de fons de les parets on suren les pintures. A poc a poc, els dibuixos es desprenen dels murs. Es corporitzen. Comencen a moure’s al so d’una música a penes perceptible. Dansen a l’entorn del buda. Veig imatges ballant acompassades, amb parsimònia. Pulcrement. Sóc dins una gegantina bombonera dolcíssima. Espai vaporós, sense solidesa on agafar-se. Harmonia fàtua. (CONTINUARÀ)

dilluns, 27 de setembre de 2010

La imatge expressa el sentiment generalitzat al país després dels traumàtics fets esdevinguts a Bangkok el passat mes de maig. Exceptuant incidents puntuals, com ara esporàdiques explosions de petites bombes a Bangkok, la situació està sota el control de l'exèrcit i el govern. Però el problema de fons no està resolt. Imatge publicada a la revista quinzenal tailandesa Red Power. La supervivència d’aquesta revista, com algunes altres del mateix signe polític, està seriosament amenaçada. El passat 9 de setembre, l’editor de Red Power va haver de suspendre la seva participació en un simposi sobre el futur dels media tailandesos, a Lad Phrao -nord de Bangkok-, avisat que policies de paisà s’hi presentarien amb la missió de detenir-lo.

divendres, 24 de setembre de 2010

Vehicles

Curiosos murals al Wat Tha Sung. Pintats per l’artista tailandès Phra In, el 1928. Cotxes i caricatures de persones amb trets occidentals, ubicades no en una ciutat tailandesa sinó a Varanasi, a l’Índia. El temple és a la riba occidental del riu Sakae Krang. Uthai Thani. Tailàndia Central.

Caiguda en desgràcia

Fragment de pintures murals al Wat Chon Thara Singhe, a Tak Bai. Província de Narathiwat, al sud conflictiu de Tailàndia. Van ser pintats a finals del segle XIX. En un moment àlgid de l’imperialisme, els murals d’aquest temple van ser una manera de dir als britànics, en aquell moment a la veïna Malàisia jugant a traçar línies frontereres, que aquella zona pertanyia exclusivament a Siam.

dijous, 23 de setembre de 2010

Un dia del meu viatge (2)

Malgrat que les pintures murals són velles i estan abandonades, els colors es mantenen vius. És una delícia fotografiar-les. Ni que els mosquits emprenyin i la sentor de ratpenats empesti l’aire. Alguna cosa hi ha en aquests àmbits que transcendeix la física. Hi sura una mena d’energia que encomana força. Sempre que surto d’un santuari, després d’unes hores fotografiant murals, em sento vigoritzat. El cos lleuger i l’anima contenta. Rejovenit, amb unes ganes immenses de viure. Dec anar als temples, doncs, a prendre medicina. Una medicina eficaç i gratuïta, sense el llast de nocius efectes secundaris.
Paro el trípode a l’altra banda de la carretera, a uns metres de la portalada d’accés al temple. S’acosta una moto. Penso que deu ser un home xafarder, li deu cridar l’atenció veure un estranger fent fotografies amb una càmera plantada sobre uns tres peus. S’atura i observa. Quan veu que plego veles se m’adreça. Em saluda i em demana on vaig. M’invita a pujar a la moto. En pocs minuts som al Wat Mai Chantaram. El motorista m’hi ha portat de manera absolutament desinteressada. No paro de topar-me amb gent amable.
Al Wat Mai Chantaram hi ha tragí. Celebren un funeral. Dins un pavelló veig un rengle de monjos asseguts damunt una tarima. Entonen salmòdies pel difunt. La caixa blanca amb el cadàver és sobre un cadafalc. Els familiars seuen en cadires. En acabar les salmòdies incineraran el mort al forn del monestir. Al portal d’una dependència del temple hi ha dos monjos parlant. M’hi acosto. Els demano permís per veure les parets pintades d’un dels pavellons. De seguida em diuen que sí, satisfets que un foraster s’interessi per les seves coses. Un dels monjos demana que el segueixi. Es gira i fa un xiulet. Al moment apareix un ocell volant. Fa unes quantes giravoltes a l’entorn del monjo. S’atura a la seva espatlla esquerra. El monjo alça el braç. L’ocell fa un saltiró i es planta al capdamunt de la mà estesa. De seguida reprèn el vol. Ara va a posar-se al cim d’una palmera del pati. Del capdamunt de la palmera emprèn un vol raude cap a terra. Vola ras, gairebé frega les lloses. Es posa sobre un dels peus del monjo. Ni que el bonze camini l’ocell no es mou.
Arribem al pavelló que he demanat per veure. La porta d’accés és tancada. Però a dins hi ha algú. El monjo pica un parell de vegades la porta. Al cap d’una estona la fulla es bada. Apareix un novici ensonyat. Sens dubte dormia dins el pavelló. Em sap greu haver-li destorbat el son. Un cop sóc dins, el monjo de l’ocell se’n va. El novici ensonyat es queda amb mi. És una sala nua. Conté una sola imatge. Un buda jacent. Les quatre parets són decorades amb motius florals. Flors, més flors, sanefes de flors, poms de flors. Garlandes de flors. A la paret del buda, a més de flors, a una banda i altra hi ha espessor d’arbres. Branques invisibles, tofes de fulles. De seguida acabo. Fotogràficament parlant, tanta florida no dóna per a gaire.
El vell del samló s’està fumant un cigarret. Li pregunto si em pot portar a la propera destinació. A uns 9 quilòmetres de distància. Demana una quantitat tan ridícula que ni goso regatejar. Deixo que acabi de fumar-se el cigar. Pujo al vehicle i m’acomodo. El samló, vehicle de tres rodes, va motoritzat. En entrar a la carretera s’atura a posar un euro de benzina. Deixem la carretera general de seguida. Ens endinsem per un camí rural. Travessem arrossars amb parsimònia, illes d’arbredes, bosquets esparsos de bambús. Plomalls de canyes vinclant-se amb elegància. Basses de lotus. Flors enormes badades dreçant-se dins l’aigua dels estanys. Els lotus de color rosa sel’s mengen; però els blancs, no. Les flors blanques de lotus són per a ofrenar als temples. Quan els lotus encara són ponzelles, abans que esclatin, en fan manats. Ajunten tres barretes d’encens amb ponzelles de lotus blancs i es postren davant una imatge de buda. Demanen favors: sort, aliments, salut, diners i amors. Una manera d’entendre el món. La seva manera de ser-hi i viure’l. (CONTINUARÀ)

dimarts, 14 de setembre de 2010

13/09/10: Un dia del meu viatge (1) [V. II]

Aterrat a Tailàndia després de passar una intensa temporada a Bali. Content d’haver sobreviscut a una experiència de connotacions vampíriques. Bali és un gresol de màgia negra. Terra d’àngels i dimonis. Superada la fosca, de nou la llum. Després de l’abducció em sento lleuger, ple d’energia. Gràcies, balian, per la neteja!
A Bangkok hi poso solament dos dies. El temps just per ordenar petites coses. De bon matí, minibús a Kanchanaburi. Un altre vehicle em porta a Sangkhlaburi. Sangkhlaburi és un lloc remot, clos entre selves i frondoses muntanyes. Fa frontera amb Birmània. Un pont de fusta de gairebé un quilòmetre salva un vessant en la confluència de tres rius. Pagoda piramidal daurada emergint de la jungla. La coronen sis quilos d’or. Fulgeix de nit. Natura esplendent. Molta pluja. Llamps i trons, aiguats infinits damunt un àmbit permanentment humit. Terra de gent mon, karen i altres ètnies fugitives del règim opressor birmà. Les autoritats tailandeses els toleren, fins i tot escolaritzen els nens (en tai, és clar!), però a penes els concedeixen drets. Viuen en una mena de llimbs, confiant que un dia els arribarà la llibertat definitiva. El fat dels pobles oprimits. Sort en tenen de l’esperança. Ni que l’ànima del somni sigui a penes un alè.
De Sangkhlaburi passo a Uthai Thani en una sola jornada. Amb transport públic, com sempre. Una marató per a no oblidar. Podria escriure la meitat d’un llibre d’aquesta experiència. Moltes coses a fer: viatjar, escriure, editar imatges i llegir més. El temps, que no es dilata. Al contrari, més aviat s’aprima. Vivim entre excessos de superficialitat i massa soroll que ens destorba.
13 de setembre de 2010. Uthai Thani. Em desperto que encara és fosc. De dins la mosquitera vaig veient l’esclat de l’alba. Esporàdics refilets d’ocells, parrupejos de tórtores. Plou. M’alço. Augmento la velocitat del ventilador. M’afaito i em dutxo. Surto al carrer amb el trípode en bandolera i la bossa amb objectius, la càmera petita i bateries de recanvi a l’esquena. La Nikon penjant a l’espatlla dreta. La pluja minva a mesura que s’alça el dia. Per esmorzar menjo una sopa d’arròs amb gambes. Grossos crustacis, poc gustosos, dels rius que voregen Uthai Thani, el Sakè Krang i el Chao Praià.
Demano a una dona asseguda en un quiosc on podria trobar una taximoto que em portés al Wat Amaratwari, el primer temple que em disposo a visitar. Un client m’escolta. Em convida a pujar a la seva motoreta. Així és com arribo al monestir. Moltíssimes gràcies, senyor. Els monjos han acabat les matines. Ja han esmorzat. Ara descansen. Un bonze vellet, amb ulleres, escardalenc com un pal d’escombra, renta uns hàbits sota una aixeta. El saludo i li comento el què m’ha dut al temple. No està per orgues. Assenyala un punt inconcret, que hi vagi. M’envia al pati del santuari, completament buit. Sé que els murals que m’interessen són en un dels pavellons. Però, en quin? Dubto entre un parell. Cap més monjo a la vista. Retrobo el mateix monjo i insisteixo. Ara es defineix. Respon que la clau de l’ubosót on hi ha els murals, la té un monjo que ara és fora. Típica resposta evasiva. La conec. Per no dir que no els dóna la gana d’obrir-te el pavelló, menteixen. No mentir és un dels preceptes que han d’observar els monjos budistes. O potser tenen butlla, per mentir a l’infidel? Com els musulmans: fotre a qui no és del rengle no solament és correcte sinó que, a més, aporta beneficis. L’infidel és l’altre, la cara fosca de la lluna, el reflexe nostre que no ens agrada.
Trec profit de l’avantatge de ser estranger. Fer veure que a penes entenc el que em diu em permet insistir, fins fer-me pesat, sobre el meu interès pels murals. Li demano que em porti al pavelló on són. És el més petit de tots. Em planto davant la porta d’entrada. Ves per on, el cadenat és obert, amb la clau posada al pany. No em miro el monjo per no avergonyir-lo. L’home prem la gruixuda porta de fusta de dues fulles. La fulla dreta costa badar-la. Està trabada. L’empenyem fins que cedeix. El monjo vell entra en primer lloc. El segueixo.
L’ubosót d’un monestir és la part més sagrada del santuari. El lloc on se celebren les ordenacions i on els bonzes preguen en pali. Amb el temps, pot ser que un ubosót caigui en desús perquè n’han alçat un altre. Sovint, els millors murals són pintats a les parets dels ubosót. Aquest és un ubosót que ja no s’utilitza. Se’ls deuria fer petit. Ara fa de quarto de mals endreços. Entre d’altres andròmines, observo un parell de xilòfons, un televisor i un aparell radiofònic que deu tenir, almenys, 50 anys. També hi ha una tauleta de despatx i fins i tot arxius per guardar factures. De ser gairebé sempre tancat, la humitat s’ha apoderat del petit pavelló. Humitat que provoca una gran sentor de resclosit. La totalitat de les pintures de la meitat en avall de les parets s’han esvanit. En canvi, les que resten de mitja paret en amunt es conserven prou bé. Per sort, al sostre no hi ha filtracions d’aigua quan plou. El que sí que hi ha són ratpenats. Nien entre el cel ras i la teulada. La bafarada que produeixen els excrements és espantosa. L’altar està intacte. Imatges arrenglerades de buda. A terra, a l’entorn de l’altar, hi ha una dotzena llarga de galledes grogues contenint ofrenes pels monjos. Embolicades amb paper de celofana. Encara estan per destapar. Probablement hi són des del començament del Kao Pansà, ara fa cosa de dos mesos. Els monjos d’aquest monestir deuen ser rics.
Les condicions d’abandonament, humitat i penombra constants afavoreixen la proliferació de mosquits. En envair el seu àmbit es revolten. Voleien a bandades. Sento el seu bronzir a prop de les orelles. La temença al dengue es dispara. Aquest territori en va ple. Per sort, vaig amb pantalons llargs i porto els mitjons posats. Però el fibló d’aquestes bèsties és tan esmolat que quan piquen són capaços de travessar la roba. Confiem que Buda ens protegeixi. Ara el monjo deixa de ser esquerp per esdevenir un gran conversador. No para de parlar. Vaig assentint a tot el què diu mentre desparo el trípode. També procuro mantenir la nuvolada de mosquits a ratlla. Cops de mà a l’aire, com aquell que espanta mosques. (CONTINUARÀ)