Diari de viatge. Bali i Catalunya (II)

Gairebé la totalitat de l’arxipèlag indonesi manifesta hostilitat amb Bali. Indonèsia és refractària a les peculiaritats de l’illa. La riquesa i vigor de la cultura balinesa irriten els indonesis. També els desagrada que Bali sigui la primera destinació turística del país, que sigui una illa admirada arreu del món i estimada. Malgrat el rebuig a Bali, legions de persones provinents de Java, de Sulawesi, de Lombok, de Sumatra i de tants altres indrets, s’hi desplacen per a viure-hi. Emigren a Bali atrets pels diners que hi deixa el turisme. Són a Bali per arreplegar engrunes de la riquesa occidental. Immigrants desheretats, desarrelats i desubicats. Emigrats a Bali per simple supervivència. Com que de Bali no els importa res més enllà dels diners que en puguin treure, no respecten l’illa. L’embruten amb la seva ignorància destructiva. No s’esforcen a parlar la seva llengua ni participen de la seva cultura. Actuen com el què són: invasors. Immigrants imbuïts d’esperit colonitzador i ànsies de conquesta.
La majoria d’indonesis són musulmans. Bona part de la població balinesa és hinduista. L’hinduisme que procedent de l’Índia fa segles va penetrar a l’arxipèlag, s’ha anat esllanguint en benefici de l’islamisme. Expulsat gairebé en la seva totalitat de Java, el darrer reducte hinduista resta a Bali.
Conversant amb un metge balinès m’assabento que imams indonesis menyspreen públicament la fe balinesa. Prediquen que és una falsa religió perquè Déu no l’ha inspirat. Aquesta és la idea estesa entre els musulmans d’Indonèsia. Per a la majoria musulmana, doncs, els balinesos hinduistes són pagans infidels, pecadors a perpetuïtat. Eliminar-los de la faç de Bali no seria un crim; ans el contrari, seria gihad. Al·là al-akbar!
Encara més que la idiosincràsia cultural, la intolerància religiosa atia el foc de l’odi. Ataca l’essència, la textura íntima de qui sent i pensa d’altra manera. Quan les creences es qüestionen en nom d’unes altres pretesament autèntiques que, a més, intenten imposar-se, s’encén un regueró de pólvora. L’explosió depèn solament de la llargada de la metxa.
Un Bali identitàriament fort cou, fa nosa, tant al govern de Jakarta com a la immensa majoria de població de l’arxipèlag. És una espina que en certa manera voldrien eliminar perquè molesta. Però el govern treu cabassos de diners, de Bali. El turisme hi aporta una grandíssima riquesa. El drama és que gairebé la totalitat del cabal originat a Bali se’n va directament a les arques de Java. Pocs d’aquests diners retornen a Bali.
Els grans hotels de Bali pertanyen a cadenes internacionals. Són concessions controlades directament pel govern o per cronies. Les millors parcel·les de Bali són propietat de famílies de Jakarta. En diverses ocasions, propietaris balinesos de terrenys considerats òptims per a la construcció d’hotels de luxe, han patit abusos de totpoderosos compradors javanesos. Balinesos que s’oposaven a ser extorquits o a l’espoli han estat enfonsats o assassinats. A Bali s’hi lliura una guerra soterrada endegada per gent molt influent que actua amb completa impunitat. No cal dir que els magnats javanesos persegueixen la riquesa material de Bali, de cap manera no els interessa la religió ni la cultura. Saben, però, que sense les seves peculiaritats, Bali seria una illa tan eixorca com Sumbawa, per exemple. D’aquí que parin cura a no desmantellar la gallina dels ous d’or. S’esmercen a respectar-ne solament l’aparença. En aquest cas, el turisme és un bon aliat de Bali. Sense el turisme, avui Bali ja seria una illa completament diluïda i islamitzada. El somni del govern de Jakarta seria fer de Bali una mena de gran parc temàtic on tot hi fos postís. Aquí el turisme també seria un bon aliat; però ara no a favor de Bali, sinó dels qui volen destruïr-lo. Ho veurem en la propera crònica.

Diari de viatge. Bali i Catalunya (I)

Catalunya és una nació ocupada. Bali, també. Bali comença a ofegar-se per l’arribada d’immigrants provinents d’illes veïnes, sobretot javanesos. Catalunya fa temps que rep immigrants d’altres països, la majoria procedents d’Espanya. Els darrers anys, la immigració a Catalunya s’ha diversificat. Les onades de colons espanyols han minvat mentre han crescut els immigrants originaris del Magrib, de Sud-amèrica i d’Europa de l’Est.
Bali és una illa sotmesa al poder d’un estat opressor. El govern unionista de Jakarta no fa altra cosa amb Bali sinó intentar disminuir la seva cultura, eliminar els trets genuïns que caracteritzen l’illa -com ara la seva llengua- i espoliar-la econòmicament. Exactament el mateix que fa Espanya amb Catalunya. Els dos països -Bali i Catalunya- estan colonitzats per estats que volen eliminar-los. L’objectiu d’ambdós estats és diluir la particular idiosincràsia d’aquests països petits, però que necessiten pel què en treuen, fins a anul·lar-los. Aconseguir portar-los, a través de l’assimilació política, econòmica i cultural, al límit de l’extinció. Que no passin de ser cultures residuals, amb un cert interès folklòric. I encara.
Fa anys, el govern indonesi va tenir la idea brillant d’endegar el projecte anomenat Transmigrasi. Amb el pretext que algunes de les illes de l’estat-arxipèlag estaven superpoblades, Jakarta va estimular gent d’illes amb altíssima densitat demogràfica a desplaçar-se a d’altres menys poblades.
Però, més enllà de les migracions massives, l’objectiu de Jakarta era fer una mena de neteja ètnica. Esborrar tant com fos possible les diferents cultures i parlars diversos d’Indonèsia. El govern pretenia que l’arxipèlag de les 17000 illes s’identifiqués solament amb una sola llengua i una sola identitat. En realitat, però, la identitat indonèsia és una ficció bastida en fonaments de cartó pedra.
L’enviament massiu de colons sobre el puzle insular va fer forat. Res no hi ha millor per a un govern que la uniformització del territori que controla. El govern indonesi gairebé se n’ha sortit. Però ha topat i continua topant amb resistències puntuals. Resistències tossudes com ara la d’Irian Jaya, la part nord-occidental de l’illa de Nova Guinea, ocupada per Indonèsia. De vegades hi ha hagut conflictes sagnants, a Irian Jaya, no cal dir que motivats per agressions colonials. Els natius papús es rebelen contra els colons però, almenys de moment, el govern de Jakarta, amb la col·laboració òbvia del seu poderós exèrcit, se’n va sortint.
Bali és un tema més delicat per Jakarta. La fama de l’illa, el reconeixement internacional de la seva cultura, el gran nombre de visitants que rep anualment, posen les coses un pèl més complicades al granític govern javanès. Però amb més o menys subtilitat, Jakarta fa la seva. De mica en mica, el govern indonesi va diluint Bali. No ho fa amb tàctiques tan barroeres com les que utilitza a Irian Jaya, però són pràctiques igualment efectives. Com és natural, Jakarta dicta lleis que beneficien els seus interessos. Com també ho fa Espanya, amb una constitució feta a mida que nega la llibertat de nacions alienes a l’espanyola que malden per sobreviure sota la seva capa. Nacions petites dins el mateix estat, oprimides i ocupades per Espanya; com la nació balinesa, també maltractada i espoliada per l’estat indonesi. (Continuarà)

Diari de viatge. L'aiguat

L’altre dia al vespre, abans de sortir al carrer, vaig adonar-me que començava a ploure. La Ya, més amable que mai d’ençà que és mare, va oferir-me un paraigua. Caminava per la vorera sota el paraigua en direcció a algun lloc on poder sopar. A penes havia fet un centenar de metres quan la pluja va augmentar d’intensitat. En un moment, l’aigua va començar a caure a portadores. Vaig correr a refugiar-me sota la protecció d’un tendal muntat davant les obres d’un nou hotel en construcció. A recer del tendal hi havia un munt de paletes. Quan va començar el xàfec els paletes eren a punt de pujar a la caixa oberta de la furgoneta que els havia de du als dormitoris col·lectius. La prudència va aconsellar esperar que el ruixat minvés. Però en lloc de minorar cada vegada plovia amb més delit. Un llamp escruixidor va ser el preludi d’un diluvi. El tro que va seguir va provocar un gran terrabastall. Deuria ser el senyal que els àngels esperaven per obrir de bat a bat les comportes d’on s’emmagatzema la totalitat d’aigua del cel. De seguida vaig pensar en els pagesos i en les pregàries que han fet aquestes darreres setmanes per demanar la pluja que necessiten per plantar l’arròs. De massa sequera a massa aigua sobtada. Per la pagesia els excessos sempre són nocius.
En qüestió de minuts l’aigua va amagar completament l’asfalt i les voreres de l’avinguda Rama I, en ple centre comercial de Bangkok. Els cotxes i les motocicletes que circulaven pel carrer van començar a bloquejar-se. Solament els autobusos podien avançar. Havien de driblar els vehicles aturats i les motos abandonades. Els conductors dels autobusos apretaven a fons l’accelerador per privar que l’aigua negués els motors entrant a través del tub d’escapament. Per sort, el tendal estava en una posició relativament elevada, damunt un munt de material de les obres.
Tanta aigua caiguda en pocs minuts va foragitar tota mena de cuques dels seus caus i les rates de les clavagueres. En un moment, l’espai que ocupàvem va ser envaït per un núvol de grossos escarabats. Emergien de forats entre la runa, com esperits desfermats. Eren cuques d’aquestes fastigoses, de les que s’alimenten de detritus i bèsties mortes. Les que de vegades apareixen pel terra dels vàters o les cuines. Com que el vol d’aquestes cuques és més aviat curt, davant la impossibilitat de posar-se en terra ferma s’adherien als nostres cossos, buscaven punts elevats per evitar ser arrosegades per l’aiguat. Vaig fer-me un fart d’espulsar-me escarabats del cap, del clatell, dels braços, dels camals dels pantalons, fins i tot en vaig haver de treure de les butxaques. Un fàstic de veres. L’espectacle de les rates nedant neguitoses per l’aigua turbulenta va ser una altra de les amenitats que ens procurava la tempesta. Moltes de les rates moririen ofegades, que ja està bé; el mal seria l’estesa de rates inflades com globus escampades per terra, quan el nivell de l’aigua baixés. Si és que arribava a baixar algun dia, perquè res no indicava que aquell diluvi havia d’acabar-se. Com que el reducte de terra ferma que tocava per persona es reduïa de pressa vaig decidir abandonar el tendal. Amb tanta aigua que queia el paraigua no em servia de res. Fent-lo servir de bastó, per evitar els clots d’una vorera irregular i mal pavimentada, vaig aventurar-me a cel obert. Ni ficar-me sota el salt d’unes cascades m’hauria negat tan de pressa. Caminant per la voravia invisible l’aigua m’arribava a mitja cama. Havia d’esquivar els tuk tuk que els conductors anaven estacionant travessers damunt la vorera per mantenir-los tan elevats com fos possible. El sobrexeïment de les clavegueres tornava l’aigua fètida i fosca.
A l’habitació em va tocar fer bugada. Pantalons, mitjons i vambes ben ensabonats, almenys per llevar-ne la pudor. Acabant de rentar va començar a minvar la tromba diluvial. Vaig posar-me a escriure al portàtil amb la remor de fons de la pluja. Al cap d’una hora una altra remor va fer-se present. Els raücs de les granotes. Em sorprenia que al nucli d’una metròpoli habitada per més de 10 milions de persones se sentissin desenes de milers de granotes raucant. Entre tant formigó i asfalt també viuen les granotes. Batracis tot terreny. Arran dels klong que encara queden a Bangkok -el klong Saen Sèb és a 300 metres de la meva finestra- n’hi deuen haver moltes colònies. A mitjanit, de vora les aigües putrefactes del canal, budell pudent badat en plena urbs, emergien -a batzegades- cors persistents de felicíssimes granotes.

Sang i roses a Bangkok

Estat actual del cinema Siam després de l’incendi provocat del passat 19 de maig. Fotografia nocturna feta sense flaix ni trípode, i sense a penes llum. L’accés al recinte tancat està prohibit. Per poder fer la imatge he hagut d’entrar-hi aprofitant que era de nit, al moment que uns homes obrien la porta de la tanca per recollir uns sacs. Plaça Siam, Bangkok.

L’edifici on hi havia el centre comercial Central World després de l’incendi provocat del passat 19 de maig. Ploenchit, Bangkok.

Arribo a Bangkok al capdavall d’un viatge llarguíssim. Eficiència suïssa a l’avió, agradables hostesses helvètiques repartint somriures i amabilitat a cabassos. En un món tan poc donat al bon tracte, la simpatia és un do preuat per escàs. Entro cansat a l’hotel, durant el vol no he dormit gens. Males jugades del passat han deixat petja: fa uns quants anys vaig viure unes espantoses turbulències volant de nit pel cel d’Albània a bord d’un avió de British Airways.
A Bangkok vaig per feina. A l’hotel hi sóc just per deixar l’equipatge i fer una dutxa ràpida. Canvi de roba i al carrer. El temps s’arronsa cada dia que passa. S’ha d’aprofitar la saba de les hores.
Visito els escenaris de les recents batalles campals i algun dels edificis cremats. Els incendis impressionen més del què pensava. Havia de fer molt efecte veure monstres de vidre i formigó envoltats de flames.
Entro al Wat Pathum Wanaram. En aquest temple va esdevenir-se una de les pitjors mostres de la violència que va ensangonar el centre comercial de Bangkok el passat 19 de maig. Van refugiar-s’hi centenars de camises vermelles confiant que s’hi trobarien segurs. Eren homes i dones -també criatures- que participaven en les accions contra el govern sorgit del darrer cop d’estat. Quan al matí d’aquell dia els tancs de l’exèrcit van derrocar les barricades, molts dels manifestants van fugir precipitadament d’on eren acampats. Van dirigir-se al temple per proximitat i perquè havia estat declarat zona segura.
Soldats d’elit, tiradors experts, van apostar-se en l’estructura de formigó paral·lela al temple, que s’alça uns 15 metres sobre el nivell del terra. Per la plataforma hi circula el tren aeri que connecta els llocs més cèntrics de Bangkok. Des del punt on hi havia els soldats es divisa a la perfecció la totalitat del Wat Pathum Wanaram, encaixonat entre dos grans centres comercials, el Siam Paragon i el Central World. El Central World és un dels 36 edificis que van ser incendiats aquell mateix dia. Cap a les sis de la tarda, els tiradors van apuntar els fusells directament als refugiats i començaren a disparar, talment com si cacessin conills. A sang freda, un tir al blanc implacable contra gent indefensa. Almenys van matar sis persones, però en van ferir moltes més. No se sap exactament quantes persones van caure perquè en els moments de confusió un escamot militar va presentar-se de sobte al pati del temple. Segons els testimonis van endur-se cadàvers i malferits. El nombre exacte de vides humanes perdudes el 19 de maig al Wat Pathum Wanaram, probablement no se sabrà mai.
Avui al temple s’hi concentra un gran nombre de persones. Són fidels budistes que oficialment hi acudeixen per fer ofrenes als monjos. D’ofrenes en fan, per descomptat, però en realitat han anat al temple per parlar del que va succeir la data nefasta. Al moment dels esdeveniments molts dels presents es trobaven refugiats al santuari. Veig un vell ferit de bala en un peu. El cap dels guardes de seguretat dóna amplíssimes explicacions dels incidents. Els detalla fil per randa. És prou valent, no s’estar de blasmar l’exèrcit. Escolten el guarda una munió de periodistes tailandesos. Sentir els fets que narra amb tanta sang freda fa posar la pell de gallina.
Veig centenars de roses vermelles i garlandes de llessamí als llocs on van caure les víctimes. La gent envolta els túmuls de flors, prega i vessa llàgrimes en silenci. Unes dones em mostren fotografies dels caiguts. Imatges crues de cossos acabats d’abatre. Vides segades, palidesa als rostres inerts, ulls oberts on s’hi endevina el pànic, pell i roba amarades de sang. La gent parla, intercanvia experiències. Es comporten, però estan furiosos. Els tais saben contenir-se, però el que acaben de viure els sobrepassa.
M’ensenyen un setmanari que publica a portada sencera una fotografia reveladora. Es veuen a la perfecció tres soldats a les vies del tren elevat disparant contra el temple. El que sobta és que, segons m’asseguren, aquesta fotografia l’hagin passada a la redacció de la revista membres del cos de policia. L’aparent incongruència no ho és perquè se sap que l’omnipotent exèrcit tai i el no menys poderós estament policial no s’avenen. Es fan la guitza i es qüestionen sempre que poden.
Lluny d’haver-se resolt, el conflicte s’ha atiat de mala manera amb els darrers incidents. Sospito que el que ha passat és solament el prolegòmen d’una violència que quan torni a desfermar-se serà encara més sagnant.
La solució passa pel diàleg de veres entre les parts oposades. Massa arrogància d’una banda i excessiva frustració de l’altra per entendre’s. Els qui ara manen no estan disposats a convocar noves eleccions. Saben que les tornarien a perdre, com sempre les han perdut els darrers anys. No volen deixar escapar el poder usurpat amb argúcies. Els grocs no cediran, els vermells tampoc. La societat tai està realment dividida. La classe mitjana emergent de Bangkok és groga gairebé en la seva totalitat. Els poders fàctics també, no cal dir-ho. La població rural i urbana de les províncies del nord i nord-est del país és majoritàriament vermella.
És qüestió de temps que el conflicte irresolt, de moment soterrat, torni a emergir. Veurem més violència en el següent capítol que s’acosta. Tothom sap que les hostilitats desembocaran en un final imprevisible.

Tancs a Bangkok

Benvolgut Martí.
Ahir vaig anar a dormir tardíssim arxivant i editant. Fins a les 8 d’aquest matí no he tornat a seure davant l’ordinador. El primer email que obro és el teu. De seguida he entrat a la BBC. M’he esborronat en veure els tancs pels carrers de Bangkok.
Això és el començament d’una catàstrofe encara pitjor que fins ara. De cap manera no és la solució, al contrari. L’esclafada brutal, la humiliació, donarà pas a les guerrilles. Tailàndia ja no serà aquell país alegre i segur que tants hem conegut. Els militars, orquestrats per les elits financeres i el govern han trencat la joguina. No han sabut donar una solució pacífica al clam popular de mig país. L’escletxa s’ha fet tant ample que probablement no cicatritzarà mai més.
En els meu viatges per Tailàndia em moc molt pel nord-est, feu dels camises vermelles, els pagesos pobres, gresol dels partidaris del defenestrat Thaksin.
Em relaciono bàsicament amb adeptes de l’exprimer ministre, doncs. Són multitud al nord-est, i també a Chiang Mai (on va néixer Thaksin) i a la resta de províncies del nord, però no a Bangkok. Bangkok és un altre món. Bangkok és el territori dels camises grogues. Els grocs no són majoria a Bangkok, però són influents: vaques sagrades del món polític i financer. Les elits educades. El poder, vaja.
Pena pels pobres desgraciats acabats d’esclafar i humiliar. Manipulats, sens dubte. Armats de bona fe clamant justícia.
Una abraçada.
Jaume

ADN del PSC-PSOE

Rebo el correu d’una persona indignada. Enfadada pel contingut de La qüestió nacional. El dilema socialista. Assegura que no és cert que el PSC sigui el PSOE.
El PSC és un partit diferent, certament, però l’ànima que el domina és la del partit espanyol. Veie-m’ho. El PSC va néixer el 1978 de la fusió de tres partits socialistes, un dels quals la federació catalana del PSOE. La inequívoca empremta del PSOE, doncs, és inherent al PSC des de l’origen.
Durant les més de tres dècades d’història del PSC, els vincles mantinguts amb el PSOE han estat estretíssims. Començant per les sigles del partit mare que sempre han anat plegades amb les del partit fundat a Catalunya. Quan ha convingut, però, el PSC les ha camuflat jugant amb tota mena de possibilitats estètiques per disminuïr-les. Empetitint-les o emmascarant-les. En segons quins períodes, fins i tot han aconseguit fer-les invisibles del tot. Però que les sigles no es vegin no vol dir que no hi siguin.
En el transcurs de la seva trajectòria, els nexes amb el PSOE han fluctuat segons les circumstàncies. De molt íntims, a discrepants. Sovint, discrepàncies escèniques calculades i interessades. Depenent de la cúpula dirigent de torn, el nivell d’espanyolitat del PSC s’ha manifestat amb més o menys intensitat. És cert que el PSC ha passat per èpoques d’un catalanisme remarcable. Ni que mai els seus plantejaments nacionals sobrepassessin la tebior. Un catalanisme formal, de lluïment, prou ambigu per no molestar el sector més espanyolista del partit ni el Gran Germà amb seu a Ferraz. Des dels orígens, mostrant aquesta ambigüitat calculada, atreu un aiguabarreig de militants i simpatitzants. Gent del país d’ideologia esquerranosa i una bona massa d’immigrants peninsulars. D’entre els esquerrans, fins i tot ha captat militants de partits extremistes com el PTE (Partido de los Trabajadores de España). Un il·lustre exmilitant d’aquest partit maoista és el senyor Montilla Aguilera, exministre d’Indústria del govern espanyol, a hores d’ara secretari general del PSC i molt honorable president de la Generalitat de Catalunya.
La força aglutinadora del PSC admet a les mateixes files immigrants espanyols amb autèntica vocació d’integrar-se a Catalunya i d’altres convençuts de l’espanyolitat del país que els acull. A l’olla hi bull de tot. Entre altres espècimens, catalanistes moderats i espanyolistes.
Una pregunta.
Si el PSC és un partit independent, perquè els seus 25 diputats al Congrés espanyol no formen un grup propi? Per què s’alineen sempre -sempre- amb el PSOE a l’hora de votar, ni que sovint els seus companys al Parlament català hagin votat en sentit contrari el mateix que ells aproven a Madrid?
Una reflexió.
Un partit gran, de la importància del PSOE, renunciaria a no tenir presència a Catalunya de no sentir-s’hi ben representat?
Un exercici.
Anem de visita a la web oficial del PSOE. Entrem a la secció Sedes. Ens surt un gran mapa d’Espanya. Posem el ratolí sobre Catalunya i cliquem. Apareix la seu catalana. I quina és aquesta seu del PSOE a Catalunya? El PSC, naturalment.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

ELS VIATGES DE JAUME MESTRES A YOUTUBE

Ascensió als volcans Bromo i Semeru

Camí al cim del Gunung Penanjakan vaig travessar la immensa caldera del Tengger amb motocicleta. Eren pels volts de les dues de la matinada. En aquelles hores, la caldera estava presa per una espessor de boira. Negra nit, invisibilitat completa. Circulava per damunt d’una sorra tan fina com l’arena del desert o d’una platja. Cendra volcànica. Els ensurts sovintejaven. El dubte de si anava pel camí correcte era constant. La llum de la moto era un manyoc lumínic rebotant contra una massa de punts blanquinosos ballant. Relliscades i caigudes. Alçar-me de nou i prosseguir amb la conducció. A cegues. Ni brúixola ni un objectiu visible. La depressió d’un volcà és un àmbit tèrbol, encara més anant a les palpentes. No sentia els esbufecs del Bromo pel soroll de la moto ni el veia per la boira, però sabia que llavors mateix escopia gas i fum. L’estava vorejant.
El volcà Bromo s’alça a 2329 metres d'altura. No és el més alt, però sí el volcà més conegut i visitat de Java. El Bromo és una meravella natural, però el rei dels volcans és el Semeru, a no molta distància a l’oest del Bromo. Cap altre supera el Semeru en bellesa, majestat ni altura. S'enfila fins a 3676 metres sobre el nivell del mar.
Tant el Bromo com el Semeru són estratovolcans que presenten una gran activitat. El Semeru es troba en estat d'agitació constant des de 1967. De llavors ençà, emet gasos i expulsa material sòlid en intervals de 10 a 15 minuts. En cada erupció, del cràter emergeixen sobtades columnes de fum. Fumarades que van del blanc immaculat al marró brut. En ser expulsats, les diferents textures de fums es recargolen com matèria orgànica, podrien ser budells constrenyent-se i dilatant-se durant el procés de digestió. Els volums de fum escalen l’aire centenars de metres sense pressa. Es repleguen contra el blau intens del cel, es clouen com mans de braços gegantins. Cauen o es fonen tan lents com han pujat. Parsimònia cansada.
L'ascensió al cim del Semeru va ser memorable. La gran inclinació del con del cràter i la llarguíssima tartera presenten dificultats àrdues de superar. Malgrat que conquerir el volcà no requereix una especial preparació més enllà d’unes bones condicions físiques, a causa de l’extrema duresa de la grimpada, algunes persones han mort durant l’intent per la inhalació de gasos verinosos. D’altres, han perdut la vida al cim degut a la mateixa circumstància. És imperatiu pujar pel vessant septentrional i estar a l'aguait del vent. No moure’s de la banda d'on bufa. Ascendir pel costat sud-oest és arriscar-se a ser arrossegat per fluïds de lava o ser víctima dels efectes nocius transportats pel fum, gasos mortífers empesos per un vent que bufega gairebé sempre del nord.
En oposició al Semeru, pujar al volcà Bromo és un passeig. Sempre i quan s’observin un mínim de precaucions, no presenta dificultats ni perill. Per facilitar l'ascensió a la corona del cràter, en el darrer tram -el més empinat- hi ha una escala de ciment. L'aproximació al cràter es pot fer a peu, amb vehicle motoritzat o a dalt de cavall. Un cop al cim, és bonic resseguir la corona pel caminet ben marcat. Des del sender distingim perfectament el fons del cràter gris blavós. L’ull del volcà. Sentim el xiular constant dels gasos emergents. Veiem el fum néixer de la terra.
El vídeo Tengger Caldera. Bromo & Semeru Volcanoes vaig començar a gravar-lo a l'alba des del cim del Gunung Penanjakan (2770 m). Veiem la caldera del Tengger coberta de boira i l’expulsió continuada de gasos i fumera del Mt. Bromo, en primer terme. També es poden apreciar algunes de les esporàdiques erupcions del volcà Semeru, emergent majestàtic al fons de les imatges.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

ELS VIATGES DE JAUME MESTRES A YOUTUBE