Manualitats sota la pluja (Vídeo de JM a YouTube)

En una nit de pluja a Lopburi, havent sopat al restaurant Hoe, retorno a l’hotel passant pel carrer Na Sanprakan. Malgrat la intensitat del ruixat hi ha el rengle habitual de restaurants portàtils aturats davant el 7-Eleven, establiment obert les 24 hores del dia. A peu o amb moto, la gent s’atança als restaurantets amb rodes a comprar bols de menjar calent. A la porta del 7-Eleven hi ha un home assegut a terra fent treballs manuals. Gravo les seqüències reproduïdes en aquest vídeo. L’habilitat de l’home és inqüestionable. No puc evitar comprar uns quants dels treballs que fa. Peces magnífiques, la majoria reproduccions d'insectes, com es pot veure a les imatges, i també rams de flors. La cançó del vídeo és interpretada per la banda musical probablement més popular i famosa de Tailàndia: Carabao. La peça es diu “Racha Ngen Pon”, cançó número 10 del doble àlbum “Bunthug Karn Sadang Sod Concert Num Bao - Sao Parn”. Dos CD contenint la gravació d’un concert en directe de la banda. El concert també està editat en DVD per Warner Music (Thailand). Una producció de l’any 2006 -2549, any tailandès.

Enllaç del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=UCU80tCRzfA

Revolta a Egipte. Els gossos de Mubàrak

Canilles de gossos rabiosos procedents de les casernes policials han sortit sense morrió al carrer. Armats amb bastons, pals, i fins i tot pistoles, s’han llençat furiosos sobre dues preses: els egipcis que reclamen un canvi radical de règim i els que són a la plaça per explicar-ho al món. Van a totes. Cap mirament. A eliminar les veus i els cors que s’alcen contra el sàtrapa tirà, fer-los callar. Terroritzar-los perquè abandonin la plaça Tahrir i els carrers del Caire. Han aconseguit, almenys en part, silenciar internet, els telèfons i les xarxes socials. Requisen càmeres, maltracten periodistes estrangers, els peguen, els insulten, els roben i humilien. Sobretot les dones. Disparen contra ells. L’objectiu és fer-los fora del país. Foragitar testimonis. Mentrestant, el gripau i la seva conhort de cucs coven al cau el que pretenen que sigui el desenllaç. Quan els sembli que no queden veus i ni una sola càmera enemiga al Caire, el manament que espera l’exèrcit entrarà a les casernes. Acer sobre l’asfalt, bales i sang. Flors esclafades, un somni avortat. Tant de bo sigui un deliri, però els elements hi són; les ganes, també. I què vindrà, després?

Mak ruk, el joc d'escacs tailandès (Vídeo de JM a YouTube)

Acabant de visitar les pintures murals del Wat Khangkhao o temple dels Ratpenats, agafo un songtéo (furgoneta pública amb dos bancs encarats a la caixa del vehicle) i baixo a peu fins al Wat Lai, als afores de la població de Tha Khlong. Després, continuo uns 300 metres en direcció al sud. M’aturo on hi ha un porxo arran de carretera amb uns nois jugant a mak ruk, una variant tailandesa dels escacs. Segons llegeixo a la Wikipedia el mak ruk es remunta al segle VI, probablement derivat del “chaturanga”, un joc indi semblant als escacs que coneixem nosaltres. El mak ruk és popular tant a Tailàndia com a Cambodja. En ambdós països és, de llarg, més conegut que els escacs. Hi ha uns dos milions de tais que juguen al mak ruk; en canvi, solament uns 5000 tailandesos saben jugar als escacs. Segons l’antic campió mundial d’escacs Vladimir Kramnik, el mak ruk és un joc que demana encara més enginy i estratègia. Passo una bona estona contemplant el joc dels nois. Ja es veu que el tauler és ben senzill. Les fitxes són molt rudimentàries, fins i tot hi ha una torre que s’aguanta amb una goma elàstica. També, substituïnt les fitxes, utilitzen almenys un parell de xapes d’una de les cerveses més populars de Tailàndia, la Chang. Els nois estan concentrats en el joc. És evident que s’ho passen molt bé. Transcorren els minuts i no apareix cap vehicle que pugui retornar-me a Lopburi. Un dels joves s’ofereix a dur-me amb motocicleta aproximadament a un quilòmetre carretera amunt, lloc on m’assegura que hi ha una parada de songtéo. Accepto agraït l'oferiment. En arribar a la parada el jove rebutja els diners que vull donar-li. M'espero una bona estona sense que tampoc aparegui cap songtéo. Finalment, llogo una moto perquè em porti a Lopburi. En cosa de mitja hora hi arribo.

Enllaç al vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=7blnNVE8bM0

Revolta a Egipte. Tigres de paper?

A Egipte ha pres un foc les flames del qual no se sap on aniran. D’aquí a poc veurem cap on les porta el vent. Les guspires d’aquest foc són l’esperança de milions d’egipcis. Flames que esclaten per cremar l'ahir, però també per obrir pas a una vida de progrés, amb drets i llibertat. Milions de ciutadans han estat sotmesos durant dècades a una dictadura fèrria. La gent surt al carrer i s’esbrava, crida i s’exalta enmig dels tancs. Armes que els pares ensenyen joiosos als seus fills. Seran tigres de paper? Victòria dels cors sobre el metall? Porositat sentimental contra l’acer? Passada l’exaltació restaran deixalles. Els derelictes del què un dia s’explicarà que va ser un somni? O es guanyarà el futur? El teló acaba d’alçar-se. Actors i figurants, apuntadors i titellaires comencen la funció.

Esperant el sopar (Vídeo de JM a YouTube)

Assegut al restaurant, tot esperant el sopar, em distrec gravant l’ambient i la clientela. Durant el dia el Hoe roman tancat, solament obre els vespres. Està especialitzat, doncs, en servir sopars. El Hoe és un local popular i acreditat que porta molts anys funcionant. La relació entre el menjar que s’hi dóna i el preu és òptima. Malgrat ser un restaurant de solvència reconeguda gairebé mai no hi veig estrangers sopant-hi. Deu ser que els turistes que visiten Lopburi, la ciutat dels micos, s’estimen més fer els àpats en restaurants que serveixen plats europeïtzats. Ells s’ho perden. Al Hoe la sopa de gambes amb bolets, llet de coco i curri (tom yam kung) excel·leix. Els plats que demano aquest vespre són per sucar-hi pa: pollastre amb gingebre i cebes tendres, complementat amb verduretes d’aigua servides amb all picat i salsa d’ostres.

Un vell restaurant de fusta (Vídeo de JM a YouTube)

A Tailàndia queden pocs restaurants enterament de fusta com el que veiem a les imatges. El pis de sobre el restaurant és un hotel. Un hotel, per cert, no gaire recomanable. Tant el restaurant com l’hotel es diuen Mueang Thong. L’edifici de fusta es troba a la ciutat de Nakon Ratchasima o Korat, com l’anomena tothom. És ubicat al centre, molt a prop del monument a l’heroïna local Tao Suranari, coneguda popularment com Ya Mó. A l’hora que vaig gravar les imatges -poc després de les 9 de la nit- al restaurant ja no hi havia clientela. L’animació la trobem de dia. De fet, l’establiment serveix menjars fins a mitja tarda. Aquest és un costum arrelat entre els restaurants populars tailandesos. N’hi ha que estan especialitzats en obrir de primera hora del matí fins el migdia, mentre d’altres obren de la tarda al vespre. En algunes ciutats escampades pel territori -fins i tot en alguns barris del Bangkok menys cosmopolita- encara queden carrers sencers amb cases de fusta. Rengleres de cases d’un o dos pisos a tot estirar. Als baixos sol haver-hi un petit negoci familiar obert de moltes generacions enllà. El ritme de desaparició d’aquestes cases, però, és veloç. Al lloc on eren acostumen a alçar-hi edificis moderns sense personalitat ni encant. Molts propietaris de cases de fusta les venen sense donar importància a la pèrdua d’aquestes joies del passat. Ni tan sols les autoritats municipals semblen parar atenció a la desaparició del patrimoni col·lectiu. A hores d’ara, el negoci de la construcció continua puixant a Tailàndia. D’altra banda, sí que hi ha algunes poblacions que valoren les antigues cases de fusta i miren de conservar-les. Ara mateix em ve al pensament Uthai Thani, una capital provincial de la Tailàndia central entestada a preservar un parell de carrers amb cases de fusta. Els dissabtes destinen els carrers exclusivament a la circulació de vianants. Cap soroll de motors, solament la remor natural de les persones, converteix el passeig entre les cases de fusta en un plaer. Músics joves, estudiants d’escoles que toquen música tradicional amb instruments propis del país, i paradetes on es venen productes artesans, contribueixen a l’agradable sensació d’haver-nos immergit a la Tailàndia de fa un segle.

Foraster a casa. El barber i el fred

Sant Boi de Llobregat, 25 de gener de 2011
Vaig a tallar-me els cabells en una barberia no gaire lluny de casa. És mitja tarda. A la barberia no hi ha clients. El barber em convida a seure a la butaca on farà la feina. Comenta el fred que fa. De què s’ha de parlar, sinó, en una barberia? Oitant que fa fred, responc. De fet, el barber diu que hace frío, servidor que fa fred. No és cap problema, ens entenem perfectament. Expresso com voldria que em tallés els cabells: ni curts ni llargs, res d’especial. El barber agafa la màquina i comença. I vinga el frío que hace i el fred que fa. De cop, engega: “Aquí se habla en castellano!”. De no portar el cap mig pelat m’alçaria i marxaria. No marxo de la barberia, però m’alço i em planto davant el barber. Dic que parlo en català perquè és la meva llengua i som a Catalunya. Me’l quedo mirant seriós. No dic res més. El barber no replica. M’assec i prossegueix la feina. Quan acaba demano quant és, pago i marxo. El barber és un magrebí que fa més de 4 anys que viu a Sant Boi. El meu poble, el meu país.