Una tarda de fa quatre dies estava assegut davant les sala de fusta on fills i filles de Korat dansen i canten en homenatge a la seva heroïna local, Thao Suranari, popularment coneguda com Ya Mó. Parlava amb aquells homes i dones. M’explicaven el sentit de la seva feina i com fan guanyar mèrit a famílies i particulars que els encarreguen, a canvi d’uns diners, uns minuts de cant i dansa per honorar Ya Mó. Això passava a Korat, ja ho he dit, o Nakhon Ratchasima, que és el nom oficial de la ciutat.
Amb aquestes veig un home de raça blanca que s’acosta. Va directament al gra. Em demana si conec un lloc on acostumin a reunir-se els estrangers. Li indico el restaurant Potong, al xamfrà nord-occidental de la plaça. El Potong és un restaurant popular al costat de l’hotel que porta el mateix nom. Restaurant i hotel són ubicats al rovell de l’ou de Korat. Per entendren’s, el Potong seria l’equivalència al Zurich de Barcelona, per la seva situació immillorable entre la plaça de Catalunya i la Rambla.
El xicot -d’uns 28 anys- dibuixa una ganyota. No, sembla que ja ha estat al Potong i no és precisament aquest tipus de lloc el què busca. El Potong sempre és ple de tais, però també hi van passavolants estrangers i homes blancs residents a Korat o que hi fan estades llargues. Aquests homes responen a l’arquetipus de persona decadent que veus sovint en determinats llocs de Tailàndia. Individus madurs, generalment solitaris, asseguts davant una taula amb una ampolla gran de cervesa al davant. Ni que sigui ben d’hora al matí ja beuen cervesa. Buiden una ampolla rere l’altra, i anar tirant. Fa la sensació que viuen solament per vegetar: kêt, kè, txép, thai (néixer, envellir, emmalaltir i morir), que diuen els tais.
El jove que em demana informació és de Sidney. Seria l’estereotip perfecte d’aquesta mena de fauna genuïna que coneixem per “viatgers”. “Ohhh, un viatger!”. Sí, calça’t. No és un lloc tipus Potong el que busca aquest xicot. El Potong li sembla massa tai. El que en realitat busca és una mena de pub o restaurant occidentalitzat. Un local -amb aire condicionat, si pot ser-, que serveixin el mateix menjar que pot trobar a Austràlia i amb un ambient que s’hi acosti. Cervesa, per descomptat, i pantalla gegant on poder seguir els partits de futbol de la lliga anglesa i les darreres produccions de Hollywood. “Ho sento, jo no conec cap lloc així, en aquesta ciutat”. Seguidament, demana: “Què hi ha per veure, a Korat?”. “Umm... llocs d’interès turístic potser Korat no en té, però l’ambient que s’hi viu és genuïnament tai”. Arrufa el nas. Res, que no és això el què vol. Li suggereixo que podria visitar Phimai, el formidable temple khmer a uns 60 quilòmetres al nord-est de la ciutat. Tampoc. És definitiu, aquest noi ha vingut a Korat per tancar-se en un pub ple de farang (estrangers occidentals). Busca amb desesper aïllar-se de la realitat -d’allò que se suposa que l’ha motivat a fer el viatge! Vol un gueto on trobar altres “viatgers” com ell per parlar -això, sobretot- de viatges. Que si d’aquí quatre dies volo a Hanoi; Vietnam ja no és tan barat com abans; fa tres mesos que vaig sortir de casa; oh, jo ja fa 9 mesos que volto. Que si bitllets d’avió per aquí i llocs barats per allà. Circumval·lacions estèrils allunyades del nucli. De viatgers així n’hi ha un tou. Miralls d’un món caduc. Reflexes d’una opulència fràgil que s’enfonsa.
QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR
Amb aquestes veig un home de raça blanca que s’acosta. Va directament al gra. Em demana si conec un lloc on acostumin a reunir-se els estrangers. Li indico el restaurant Potong, al xamfrà nord-occidental de la plaça. El Potong és un restaurant popular al costat de l’hotel que porta el mateix nom. Restaurant i hotel són ubicats al rovell de l’ou de Korat. Per entendren’s, el Potong seria l’equivalència al Zurich de Barcelona, per la seva situació immillorable entre la plaça de Catalunya i la Rambla.
El xicot -d’uns 28 anys- dibuixa una ganyota. No, sembla que ja ha estat al Potong i no és precisament aquest tipus de lloc el què busca. El Potong sempre és ple de tais, però també hi van passavolants estrangers i homes blancs residents a Korat o que hi fan estades llargues. Aquests homes responen a l’arquetipus de persona decadent que veus sovint en determinats llocs de Tailàndia. Individus madurs, generalment solitaris, asseguts davant una taula amb una ampolla gran de cervesa al davant. Ni que sigui ben d’hora al matí ja beuen cervesa. Buiden una ampolla rere l’altra, i anar tirant. Fa la sensació que viuen solament per vegetar: kêt, kè, txép, thai (néixer, envellir, emmalaltir i morir), que diuen els tais.
El jove que em demana informació és de Sidney. Seria l’estereotip perfecte d’aquesta mena de fauna genuïna que coneixem per “viatgers”. “Ohhh, un viatger!”. Sí, calça’t. No és un lloc tipus Potong el que busca aquest xicot. El Potong li sembla massa tai. El que en realitat busca és una mena de pub o restaurant occidentalitzat. Un local -amb aire condicionat, si pot ser-, que serveixin el mateix menjar que pot trobar a Austràlia i amb un ambient que s’hi acosti. Cervesa, per descomptat, i pantalla gegant on poder seguir els partits de futbol de la lliga anglesa i les darreres produccions de Hollywood. “Ho sento, jo no conec cap lloc així, en aquesta ciutat”. Seguidament, demana: “Què hi ha per veure, a Korat?”. “Umm... llocs d’interès turístic potser Korat no en té, però l’ambient que s’hi viu és genuïnament tai”. Arrufa el nas. Res, que no és això el què vol. Li suggereixo que podria visitar Phimai, el formidable temple khmer a uns 60 quilòmetres al nord-est de la ciutat. Tampoc. És definitiu, aquest noi ha vingut a Korat per tancar-se en un pub ple de farang (estrangers occidentals). Busca amb desesper aïllar-se de la realitat -d’allò que se suposa que l’ha motivat a fer el viatge! Vol un gueto on trobar altres “viatgers” com ell per parlar -això, sobretot- de viatges. Que si d’aquí quatre dies volo a Hanoi; Vietnam ja no és tan barat com abans; fa tres mesos que vaig sortir de casa; oh, jo ja fa 9 mesos que volto. Que si bitllets d’avió per aquí i llocs barats per allà. Circumval·lacions estèrils allunyades del nucli. De viatgers així n’hi ha un tou. Miralls d’un món caduc. Reflexes d’una opulència fràgil que s’enfonsa.
QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada