En els darrers quatre o cinc anys sempre que sóc a Chiang Mai m’hostatjo al mateix lloc. És un hotel especialitzat en llogar habitacions per temporades. Estades de com a mínim un mes. Els preus que ofereixen són realment assequibles. Per això bona part de les habitacions les ocupen estudiants tailandesos. Però, tot s’ha de dir, són nois i noies fills de famílies que s’ho poden permetre. La majoria d’estudiants tais no poden pagar el doble del que costen les residències dissenyades especialment per a ells. Som poquíssims estrangers els que posem en aquest lloc. Per netedat, comoditat i conveniència -i preu, per descomptat- és un privilegi poder-s’hi estar.
El segon dia de ser a l’hotel entro a l’habitació a mitja tarda. Així que tanco la porta em sobta un so potent que surt de no sé on. És una veu humana que parla molt fort. S’expressa en una llengua que no identifico. Em quedo astorat. D’on surt, aquest soroll? Se m’acut que potser del televisor. Està desconnectat. La veu emana de la meva cambra. Psicofonies? No, no crec en fantasmes, tot i que segons els tais el seu país n’és ple. Esbrino que el so provè d’un altaveu. Ara ho tinc clar. Un altaveu funcionant a tot volum ubicat a l’habitació veïna. La meva intenció era obrir el portàtil per llegir la premsa. Amb aquest terrabastall és impossible. Baixo a recepció i els ho explico. Responen que com que no és de nit no poden fer-hi res. Doncs va, muntem un sarau en cada habitació en hores diürnes.
–El meu veí, qui és?
–Un polonès.
Ja és estrany trobar-te un polonès a Tailàndia, però en aquest lloc encara ho és més. Em vénen al cap les magnífiques pel·lícules Faraon i L'home de marbre. Francament, no concebo un polonès cridaner. Torno a l’habitació. Al cap de potser un quart d’hora s’acaba el xafarranxo. La pau. Ara sí, ja puc llegir amb tranquil·litat.
L’endemà, de camí a l’habitació, el polonès m’atura. Porto uns quants paquets que pesen. Ni disculpes ni res, no em permet ni tan sols entrar a l’habitació a deixar-los. Es mostra ofès pel fet d’haver comunicat el xivarri als de l’hotel. A qui ho havia de dir, doncs? A la policia? El què has de fer és no fer-ne més, de soroll. Es justifica. M’explica que es comunica amb el seu país telefònicament a través del portàtil. –“Fes servir auriculars”. –“No puc, fan molta calor”, respon el galtes. Em fa passar a la seva habitació per ensenyar-me el parell d’altaveus: –“Mira, que petits que són”. Sí, petits però ben parits. L’habitació del polonès fa por. Desordenada, caòtica. Gairebé un femer. S’esplaia. El noi deu sentir-se sol. Diu que estar content d’haver trobat aquest hotel. Realment barat, assegura. Doncs, escolta, si és tant al teu abast encén l’aire condicionat, així no patiràs calor i podràs posar-te els auriculars. –“No, el comptador va molt de pressa”. En efecte, el ganxo d’aquests llocs és oferir un preu baix, però el consum elèctric -entre altres serveis- no hi va inclòs. Es paga a part. –“Mira, noi, quan vulguis trucar la nòvia vés al locutori. Així no emprenyaràs els veïns i no ens alentiràs la connexió a la xarxa, ja prou precària”.
Diàriament continua parlant per telèfon. Almenys dues vegades. Llargues converses. Sense auriculars, és clar. I la veu de la xicota enyorada a través dels altaveus. De vegades s’esplaien cridant. Parlar de gorra amb la nòvia el col·loca. Els veïns que es fotin. També em castiga tenint la porta de la seva cambra oberta tot el dia. La pudor de tigre tomba. Haver-hi de passar per davant és una infàmia. Un miserable empastifant Tailàndia.
QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR
El segon dia de ser a l’hotel entro a l’habitació a mitja tarda. Així que tanco la porta em sobta un so potent que surt de no sé on. És una veu humana que parla molt fort. S’expressa en una llengua que no identifico. Em quedo astorat. D’on surt, aquest soroll? Se m’acut que potser del televisor. Està desconnectat. La veu emana de la meva cambra. Psicofonies? No, no crec en fantasmes, tot i que segons els tais el seu país n’és ple. Esbrino que el so provè d’un altaveu. Ara ho tinc clar. Un altaveu funcionant a tot volum ubicat a l’habitació veïna. La meva intenció era obrir el portàtil per llegir la premsa. Amb aquest terrabastall és impossible. Baixo a recepció i els ho explico. Responen que com que no és de nit no poden fer-hi res. Doncs va, muntem un sarau en cada habitació en hores diürnes.
–El meu veí, qui és?
–Un polonès.
Ja és estrany trobar-te un polonès a Tailàndia, però en aquest lloc encara ho és més. Em vénen al cap les magnífiques pel·lícules Faraon i L'home de marbre. Francament, no concebo un polonès cridaner. Torno a l’habitació. Al cap de potser un quart d’hora s’acaba el xafarranxo. La pau. Ara sí, ja puc llegir amb tranquil·litat.
L’endemà, de camí a l’habitació, el polonès m’atura. Porto uns quants paquets que pesen. Ni disculpes ni res, no em permet ni tan sols entrar a l’habitació a deixar-los. Es mostra ofès pel fet d’haver comunicat el xivarri als de l’hotel. A qui ho havia de dir, doncs? A la policia? El què has de fer és no fer-ne més, de soroll. Es justifica. M’explica que es comunica amb el seu país telefònicament a través del portàtil. –“Fes servir auriculars”. –“No puc, fan molta calor”, respon el galtes. Em fa passar a la seva habitació per ensenyar-me el parell d’altaveus: –“Mira, que petits que són”. Sí, petits però ben parits. L’habitació del polonès fa por. Desordenada, caòtica. Gairebé un femer. S’esplaia. El noi deu sentir-se sol. Diu que estar content d’haver trobat aquest hotel. Realment barat, assegura. Doncs, escolta, si és tant al teu abast encén l’aire condicionat, així no patiràs calor i podràs posar-te els auriculars. –“No, el comptador va molt de pressa”. En efecte, el ganxo d’aquests llocs és oferir un preu baix, però el consum elèctric -entre altres serveis- no hi va inclòs. Es paga a part. –“Mira, noi, quan vulguis trucar la nòvia vés al locutori. Així no emprenyaràs els veïns i no ens alentiràs la connexió a la xarxa, ja prou precària”.
Diàriament continua parlant per telèfon. Almenys dues vegades. Llargues converses. Sense auriculars, és clar. I la veu de la xicota enyorada a través dels altaveus. De vegades s’esplaien cridant. Parlar de gorra amb la nòvia el col·loca. Els veïns que es fotin. També em castiga tenint la porta de la seva cambra oberta tot el dia. La pudor de tigre tomba. Haver-hi de passar per davant és una infàmia. Un miserable empastifant Tailàndia.
QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada