L’altre dia al vespre, abans de sortir al carrer, vaig adonar-me que començava a ploure. La Ya, més amable que mai d’ençà que és mare, va oferir-me un paraigua. Caminava per la vorera sota el paraigua en direcció a algun lloc on poder sopar. A penes havia fet un centenar de metres quan la pluja va augmentar d’intensitat. En un moment, l’aigua va començar a caure a portadores. Vaig correr a refugiar-me sota la protecció d’un tendal muntat davant les obres d’un nou hotel en construcció. A recer del tendal hi havia un munt de paletes. Quan va començar el xàfec els paletes eren a punt de pujar a la caixa oberta de la furgoneta que els havia de du als dormitoris col·lectius. La prudència va aconsellar esperar que el ruixat minvés. Però en lloc de minorar cada vegada plovia amb més delit. Un llamp escruixidor va ser el preludi d’un diluvi. El tro que va seguir va provocar un gran terrabastall. Deuria ser el senyal que els àngels esperaven per obrir de bat a bat les comportes d’on s’emmagatzema la totalitat d’aigua del cel. De seguida vaig pensar en els pagesos i en les pregàries que han fet aquestes darreres setmanes per demanar la pluja que necessiten per plantar l’arròs. De massa sequera a massa aigua sobtada. Per la pagesia els excessos sempre són nocius.
En qüestió de minuts l’aigua va amagar completament l’asfalt i les voreres de l’avinguda Rama I, en ple centre comercial de Bangkok. Els cotxes i les motocicletes que circulaven pel carrer van començar a bloquejar-se. Solament els autobusos podien avançar. Havien de driblar els vehicles aturats i les motos abandonades. Els conductors dels autobusos apretaven a fons l’accelerador per privar que l’aigua negués els motors entrant a través del tub d’escapament. Per sort, el tendal estava en una posició relativament elevada, damunt un munt de material de les obres.
Tanta aigua caiguda en pocs minuts va foragitar tota mena de cuques dels seus caus i les rates de les clavagueres. En un moment, l’espai que ocupàvem va ser envaït per un núvol de grossos escarabats. Emergien de forats entre la runa, com esperits desfermats. Eren cuques d’aquestes fastigoses, de les que s’alimenten de detritus i bèsties mortes. Les que de vegades apareixen pel terra dels vàters o les cuines. Com que el vol d’aquestes cuques és més aviat curt, davant la impossibilitat de posar-se en terra ferma s’adherien als nostres cossos, buscaven punts elevats per evitar ser arrosegades per l’aiguat. Vaig fer-me un fart d’espulsar-me escarabats del cap, del clatell, dels braços, dels camals dels pantalons, fins i tot en vaig haver de treure de les butxaques. Un fàstic de veres. L’espectacle de les rates nedant neguitoses per l’aigua turbulenta va ser una altra de les amenitats que ens procurava la tempesta. Moltes de les rates moririen ofegades, que ja està bé; el mal seria l’estesa de rates inflades com globus escampades per terra, quan el nivell de l’aigua baixés. Si és que arribava a baixar algun dia, perquè res no indicava que aquell diluvi havia d’acabar-se. Com que el reducte de terra ferma que tocava per persona es reduïa de pressa vaig decidir abandonar el tendal. Amb tanta aigua que queia el paraigua no em servia de res. Fent-lo servir de bastó, per evitar els clots d’una vorera irregular i mal pavimentada, vaig aventurar-me a cel obert. Ni ficar-me sota el salt d’unes cascades m’hauria negat tan de pressa. Caminant per la voravia invisible l’aigua m’arribava a mitja cama. Havia d’esquivar els tuk tuk que els conductors anaven estacionant travessers damunt la vorera per mantenir-los tan elevats com fos possible. El sobrexeïment de les clavegueres tornava l’aigua fètida i fosca.
A l’habitació em va tocar fer bugada. Pantalons, mitjons i vambes ben ensabonats, almenys per llevar-ne la pudor. Acabant de rentar va començar a minvar la tromba diluvial. Vaig posar-me a escriure al portàtil amb la remor de fons de la pluja. Al cap d’una hora una altra remor va fer-se present. Els raücs de les granotes. Em sorprenia que al nucli d’una metròpoli habitada per més de 10 milions de persones se sentissin desenes de milers de granotes raucant. Entre tant formigó i asfalt també viuen les granotes. Batracis tot terreny. Arran dels klong que encara queden a Bangkok -el klong Saen Sèb és a 300 metres de la meva finestra- n’hi deuen haver moltes colònies. A mitjanit, de vora les aigües putrefactes del canal, budell pudent badat en plena urbs, emergien -a batzegades- cors persistents de felicíssimes granotes.
En qüestió de minuts l’aigua va amagar completament l’asfalt i les voreres de l’avinguda Rama I, en ple centre comercial de Bangkok. Els cotxes i les motocicletes que circulaven pel carrer van començar a bloquejar-se. Solament els autobusos podien avançar. Havien de driblar els vehicles aturats i les motos abandonades. Els conductors dels autobusos apretaven a fons l’accelerador per privar que l’aigua negués els motors entrant a través del tub d’escapament. Per sort, el tendal estava en una posició relativament elevada, damunt un munt de material de les obres.
Tanta aigua caiguda en pocs minuts va foragitar tota mena de cuques dels seus caus i les rates de les clavagueres. En un moment, l’espai que ocupàvem va ser envaït per un núvol de grossos escarabats. Emergien de forats entre la runa, com esperits desfermats. Eren cuques d’aquestes fastigoses, de les que s’alimenten de detritus i bèsties mortes. Les que de vegades apareixen pel terra dels vàters o les cuines. Com que el vol d’aquestes cuques és més aviat curt, davant la impossibilitat de posar-se en terra ferma s’adherien als nostres cossos, buscaven punts elevats per evitar ser arrosegades per l’aiguat. Vaig fer-me un fart d’espulsar-me escarabats del cap, del clatell, dels braços, dels camals dels pantalons, fins i tot en vaig haver de treure de les butxaques. Un fàstic de veres. L’espectacle de les rates nedant neguitoses per l’aigua turbulenta va ser una altra de les amenitats que ens procurava la tempesta. Moltes de les rates moririen ofegades, que ja està bé; el mal seria l’estesa de rates inflades com globus escampades per terra, quan el nivell de l’aigua baixés. Si és que arribava a baixar algun dia, perquè res no indicava que aquell diluvi havia d’acabar-se. Com que el reducte de terra ferma que tocava per persona es reduïa de pressa vaig decidir abandonar el tendal. Amb tanta aigua que queia el paraigua no em servia de res. Fent-lo servir de bastó, per evitar els clots d’una vorera irregular i mal pavimentada, vaig aventurar-me a cel obert. Ni ficar-me sota el salt d’unes cascades m’hauria negat tan de pressa. Caminant per la voravia invisible l’aigua m’arribava a mitja cama. Havia d’esquivar els tuk tuk que els conductors anaven estacionant travessers damunt la vorera per mantenir-los tan elevats com fos possible. El sobrexeïment de les clavegueres tornava l’aigua fètida i fosca.
A l’habitació em va tocar fer bugada. Pantalons, mitjons i vambes ben ensabonats, almenys per llevar-ne la pudor. Acabant de rentar va començar a minvar la tromba diluvial. Vaig posar-me a escriure al portàtil amb la remor de fons de la pluja. Al cap d’una hora una altra remor va fer-se present. Els raücs de les granotes. Em sorprenia que al nucli d’una metròpoli habitada per més de 10 milions de persones se sentissin desenes de milers de granotes raucant. Entre tant formigó i asfalt també viuen les granotes. Batracis tot terreny. Arran dels klong que encara queden a Bangkok -el klong Saen Sèb és a 300 metres de la meva finestra- n’hi deuen haver moltes colònies. A mitjanit, de vora les aigües putrefactes del canal, budell pudent badat en plena urbs, emergien -a batzegades- cors persistents de felicíssimes granotes.
És agradable tenir notícies teves. És una forma de viatjar amb tu.
ResponEliminaRep una cordial salutació
Que interessant
ResponElimina