El Bulaalan és una serralada als peus de la qual jeu Sidi Ifni, poble encotillat entre el massís i el mar. Una cadena aspra que protegeix la població de la calor i els vents xafogosos provinents del desert. Agafo un carrer costerut que mor als dipòsits d’aigua municipals. Camps a través enfilo muntanya amunt. No hi ha un sol arbre, al Bulaalan, només matolls llenyosos i pedrots encatifats de preciosos líquens mil·lennaris i de molsa. La cima del Bulaalan és més aviat plana, envaïda de coscolls i colònies de plantes carnoses. Són cactus baixos apinyats en manyocs, com coixins d’espines. Des del cim, entre llevant i migjorn, s’albira un paisatge de presagis saharians. Al fons de l’escenografia buida, entre la terra erma i la ratlla confusa del cel, s’endevinen espirals d’arena girant dins violentes torbonades.
Al vessant occidental del Bulaalan, dominant la població de Sidi Ifni, hi ha un dibuix de proporcions gegantines fet amb pedres pintades de color blanc. En grafia àrab, al davall d’una gran estrella de cinc puntes, hi ha escrites les paraules “déu, pàtria i rei”. Es tracta que tothom tingui present els tres grans pilars, corcats o no, on se sosté la monarquia alauita marroquina. A sota mateix del rètol s’arrengleren una filera de quarters i barracots enrunats que havien estat de l’exèrcit espanyol, incloent-hi el post dels legionaris. Qui ho diria que en altres temps aquelles runes van ser santuari de la més fèrria disciplina militar! A l’extrem meridional de les casernes, ara enderrocades, cada diumenge se celebra un soc; entre altres moltes coses s’hi poden comprar penis de tauró i sabates velles, però no a parells sinó a pes. L’antic aeroport, construït també pels espanyols, és just al davant. Avui l’aeroport no és res més que una immensa superfície plana abandonada. Males herbes i malesa s’han apoderat de les pistes i els hangars. Herbotes que es mengen fins i tot l’asfalt, el descomposen. La pasta del quitrà s’esberla, s’esmicola i acaba per desaparèixer. En l’espai desolat pasturen ases i ramats de cabres.
La vida transcorre amb molta calma a Sidi Ifni. Durant el dia la població roman dins les cases o als negocis. Els carrers només s’animen en fer-se fosc. A partir de quarts de set corrues de gent transiten per davant la filera dels cafès del mercat, prossegueixen per la plaça Hassan Segon i enfilen en direcció a La Barandilla.
La Barandilla és un passeig a vora mar. Una balustrada de pedra, que ve de l’època colonial, ressegueix un espadat que cau en vertical damunt la platja. La pena és que bona part d’aquesta llarguíssima barana està feta malbé; sobretot al capdavall, en el lloc on per salvar el desnivell es va construir una escalinata que va a parar just al davant de la singular baluerna en forma de vaixell que fou seu, en època espanyola, del comandament de la marina. Com tantes altres coses a Sidi Ifni, aquesta embarcació mastodòntica de pedra i de ciment també s’està esfondrant sense que ningú hi posi remei.
Al vessant occidental del Bulaalan, dominant la població de Sidi Ifni, hi ha un dibuix de proporcions gegantines fet amb pedres pintades de color blanc. En grafia àrab, al davall d’una gran estrella de cinc puntes, hi ha escrites les paraules “déu, pàtria i rei”. Es tracta que tothom tingui present els tres grans pilars, corcats o no, on se sosté la monarquia alauita marroquina. A sota mateix del rètol s’arrengleren una filera de quarters i barracots enrunats que havien estat de l’exèrcit espanyol, incloent-hi el post dels legionaris. Qui ho diria que en altres temps aquelles runes van ser santuari de la més fèrria disciplina militar! A l’extrem meridional de les casernes, ara enderrocades, cada diumenge se celebra un soc; entre altres moltes coses s’hi poden comprar penis de tauró i sabates velles, però no a parells sinó a pes. L’antic aeroport, construït també pels espanyols, és just al davant. Avui l’aeroport no és res més que una immensa superfície plana abandonada. Males herbes i malesa s’han apoderat de les pistes i els hangars. Herbotes que es mengen fins i tot l’asfalt, el descomposen. La pasta del quitrà s’esberla, s’esmicola i acaba per desaparèixer. En l’espai desolat pasturen ases i ramats de cabres.
La vida transcorre amb molta calma a Sidi Ifni. Durant el dia la població roman dins les cases o als negocis. Els carrers només s’animen en fer-se fosc. A partir de quarts de set corrues de gent transiten per davant la filera dels cafès del mercat, prossegueixen per la plaça Hassan Segon i enfilen en direcció a La Barandilla.
La Barandilla és un passeig a vora mar. Una balustrada de pedra, que ve de l’època colonial, ressegueix un espadat que cau en vertical damunt la platja. La pena és que bona part d’aquesta llarguíssima barana està feta malbé; sobretot al capdavall, en el lloc on per salvar el desnivell es va construir una escalinata que va a parar just al davant de la singular baluerna en forma de vaixell que fou seu, en època espanyola, del comandament de la marina. Com tantes altres coses a Sidi Ifni, aquesta embarcació mastodòntica de pedra i de ciment també s’està esfondrant sense que ningú hi posi remei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada