Sang i roses a Bangkok

Estat actual del cinema Siam després de l’incendi provocat del passat 19 de maig. Fotografia nocturna feta sense flaix ni trípode, i sense a penes llum. L’accés al recinte tancat està prohibit. Per poder fer la imatge he hagut d’entrar-hi aprofitant que era de nit, al moment que uns homes obrien la porta de la tanca per recollir uns sacs. Plaça Siam, Bangkok.

L’edifici on hi havia el centre comercial Central World després de l’incendi provocat del passat 19 de maig. Ploenchit, Bangkok.

Arribo a Bangkok al capdavall d’un viatge llarguíssim. Eficiència suïssa a l’avió, agradables hostesses helvètiques repartint somriures i amabilitat a cabassos. En un món tan poc donat al bon tracte, la simpatia és un do preuat per escàs. Entro cansat a l’hotel, durant el vol no he dormit gens. Males jugades del passat han deixat petja: fa uns quants anys vaig viure unes espantoses turbulències volant de nit pel cel d’Albània a bord d’un avió de British Airways.
A Bangkok vaig per feina. A l’hotel hi sóc just per deixar l’equipatge i fer una dutxa ràpida. Canvi de roba i al carrer. El temps s’arronsa cada dia que passa. S’ha d’aprofitar la saba de les hores.
Visito els escenaris de les recents batalles campals i algun dels edificis cremats. Els incendis impressionen més del què pensava. Havia de fer molt efecte veure monstres de vidre i formigó envoltats de flames.
Entro al Wat Pathum Wanaram. En aquest temple va esdevenir-se una de les pitjors mostres de la violència que va ensangonar el centre comercial de Bangkok el passat 19 de maig. Van refugiar-s’hi centenars de camises vermelles confiant que s’hi trobarien segurs. Eren homes i dones -també criatures- que participaven en les accions contra el govern sorgit del darrer cop d’estat. Quan al matí d’aquell dia els tancs de l’exèrcit van derrocar les barricades, molts dels manifestants van fugir precipitadament d’on eren acampats. Van dirigir-se al temple per proximitat i perquè havia estat declarat zona segura.
Soldats d’elit, tiradors experts, van apostar-se en l’estructura de formigó paral·lela al temple, que s’alça uns 15 metres sobre el nivell del terra. Per la plataforma hi circula el tren aeri que connecta els llocs més cèntrics de Bangkok. Des del punt on hi havia els soldats es divisa a la perfecció la totalitat del Wat Pathum Wanaram, encaixonat entre dos grans centres comercials, el Siam Paragon i el Central World. El Central World és un dels 36 edificis que van ser incendiats aquell mateix dia. Cap a les sis de la tarda, els tiradors van apuntar els fusells directament als refugiats i començaren a disparar, talment com si cacessin conills. A sang freda, un tir al blanc implacable contra gent indefensa. Almenys van matar sis persones, però en van ferir moltes més. No se sap exactament quantes persones van caure perquè en els moments de confusió un escamot militar va presentar-se de sobte al pati del temple. Segons els testimonis van endur-se cadàvers i malferits. El nombre exacte de vides humanes perdudes el 19 de maig al Wat Pathum Wanaram, probablement no se sabrà mai.
Avui al temple s’hi concentra un gran nombre de persones. Són fidels budistes que oficialment hi acudeixen per fer ofrenes als monjos. D’ofrenes en fan, per descomptat, però en realitat han anat al temple per parlar del que va succeir la data nefasta. Al moment dels esdeveniments molts dels presents es trobaven refugiats al santuari. Veig un vell ferit de bala en un peu. El cap dels guardes de seguretat dóna amplíssimes explicacions dels incidents. Els detalla fil per randa. És prou valent, no s’estar de blasmar l’exèrcit. Escolten el guarda una munió de periodistes tailandesos. Sentir els fets que narra amb tanta sang freda fa posar la pell de gallina.
Veig centenars de roses vermelles i garlandes de llessamí als llocs on van caure les víctimes. La gent envolta els túmuls de flors, prega i vessa llàgrimes en silenci. Unes dones em mostren fotografies dels caiguts. Imatges crues de cossos acabats d’abatre. Vides segades, palidesa als rostres inerts, ulls oberts on s’hi endevina el pànic, pell i roba amarades de sang. La gent parla, intercanvia experiències. Es comporten, però estan furiosos. Els tais saben contenir-se, però el que acaben de viure els sobrepassa.
M’ensenyen un setmanari que publica a portada sencera una fotografia reveladora. Es veuen a la perfecció tres soldats a les vies del tren elevat disparant contra el temple. El que sobta és que, segons m’asseguren, aquesta fotografia l’hagin passada a la redacció de la revista membres del cos de policia. L’aparent incongruència no ho és perquè se sap que l’omnipotent exèrcit tai i el no menys poderós estament policial no s’avenen. Es fan la guitza i es qüestionen sempre que poden.
Lluny d’haver-se resolt, el conflicte s’ha atiat de mala manera amb els darrers incidents. Sospito que el que ha passat és solament el prolegòmen d’una violència que quan torni a desfermar-se serà encara més sagnant.
La solució passa pel diàleg de veres entre les parts oposades. Massa arrogància d’una banda i excessiva frustració de l’altra per entendre’s. Els qui ara manen no estan disposats a convocar noves eleccions. Saben que les tornarien a perdre, com sempre les han perdut els darrers anys. No volen deixar escapar el poder usurpat amb argúcies. Els grocs no cediran, els vermells tampoc. La societat tai està realment dividida. La classe mitjana emergent de Bangkok és groga gairebé en la seva totalitat. Els poders fàctics també, no cal dir-ho. La població rural i urbana de les províncies del nord i nord-est del país és majoritàriament vermella.
És qüestió de temps que el conflicte irresolt, de moment soterrat, torni a emergir. Veurem més violència en el següent capítol que s’acosta. Tothom sap que les hostilitats desembocaran en un final imprevisible.

Tancs a Bangkok

Benvolgut Martí.
Ahir vaig anar a dormir tardíssim arxivant i editant. Fins a les 8 d’aquest matí no he tornat a seure davant l’ordinador. El primer email que obro és el teu. De seguida he entrat a la BBC. M’he esborronat en veure els tancs pels carrers de Bangkok.
Això és el començament d’una catàstrofe encara pitjor que fins ara. De cap manera no és la solució, al contrari. L’esclafada brutal, la humiliació, donarà pas a les guerrilles. Tailàndia ja no serà aquell país alegre i segur que tants hem conegut. Els militars, orquestrats per les elits financeres i el govern han trencat la joguina. No han sabut donar una solució pacífica al clam popular de mig país. L’escletxa s’ha fet tant ample que probablement no cicatritzarà mai més.
En els meu viatges per Tailàndia em moc molt pel nord-est, feu dels camises vermelles, els pagesos pobres, gresol dels partidaris del defenestrat Thaksin.
Em relaciono bàsicament amb adeptes de l’exprimer ministre, doncs. Són multitud al nord-est, i també a Chiang Mai (on va néixer Thaksin) i a la resta de províncies del nord, però no a Bangkok. Bangkok és un altre món. Bangkok és el territori dels camises grogues. Els grocs no són majoria a Bangkok, però són influents: vaques sagrades del món polític i financer. Les elits educades. El poder, vaja.
Pena pels pobres desgraciats acabats d’esclafar i humiliar. Manipulats, sens dubte. Armats de bona fe clamant justícia.
Una abraçada.
Jaume

ADN del PSC-PSOE

Rebo el correu d’una persona indignada. Enfadada pel contingut de La qüestió nacional. El dilema socialista. Assegura que no és cert que el PSC sigui el PSOE.
El PSC és un partit diferent, certament, però l’ànima que el domina és la del partit espanyol. Veie-m’ho. El PSC va néixer el 1978 de la fusió de tres partits socialistes, un dels quals la federació catalana del PSOE. La inequívoca empremta del PSOE, doncs, és inherent al PSC des de l’origen.
Durant les més de tres dècades d’història del PSC, els vincles mantinguts amb el PSOE han estat estretíssims. Començant per les sigles del partit mare que sempre han anat plegades amb les del partit fundat a Catalunya. Quan ha convingut, però, el PSC les ha camuflat jugant amb tota mena de possibilitats estètiques per disminuïr-les. Empetitint-les o emmascarant-les. En segons quins períodes, fins i tot han aconseguit fer-les invisibles del tot. Però que les sigles no es vegin no vol dir que no hi siguin.
En el transcurs de la seva trajectòria, els nexes amb el PSOE han fluctuat segons les circumstàncies. De molt íntims, a discrepants. Sovint, discrepàncies escèniques calculades i interessades. Depenent de la cúpula dirigent de torn, el nivell d’espanyolitat del PSC s’ha manifestat amb més o menys intensitat. És cert que el PSC ha passat per èpoques d’un catalanisme remarcable. Ni que mai els seus plantejaments nacionals sobrepassessin la tebior. Un catalanisme formal, de lluïment, prou ambigu per no molestar el sector més espanyolista del partit ni el Gran Germà amb seu a Ferraz. Des dels orígens, mostrant aquesta ambigüitat calculada, atreu un aiguabarreig de militants i simpatitzants. Gent del país d’ideologia esquerranosa i una bona massa d’immigrants peninsulars. D’entre els esquerrans, fins i tot ha captat militants de partits extremistes com el PTE (Partido de los Trabajadores de España). Un il·lustre exmilitant d’aquest partit maoista és el senyor Montilla Aguilera, exministre d’Indústria del govern espanyol, a hores d’ara secretari general del PSC i molt honorable president de la Generalitat de Catalunya.
La força aglutinadora del PSC admet a les mateixes files immigrants espanyols amb autèntica vocació d’integrar-se a Catalunya i d’altres convençuts de l’espanyolitat del país que els acull. A l’olla hi bull de tot. Entre altres espècimens, catalanistes moderats i espanyolistes.
Una pregunta.
Si el PSC és un partit independent, perquè els seus 25 diputats al Congrés espanyol no formen un grup propi? Per què s’alineen sempre -sempre- amb el PSOE a l’hora de votar, ni que sovint els seus companys al Parlament català hagin votat en sentit contrari el mateix que ells aproven a Madrid?
Una reflexió.
Un partit gran, de la importància del PSOE, renunciaria a no tenir presència a Catalunya de no sentir-s’hi ben representat?
Un exercici.
Anem de visita a la web oficial del PSOE. Entrem a la secció Sedes. Ens surt un gran mapa d’Espanya. Posem el ratolí sobre Catalunya i cliquem. Apareix la seu catalana. I quina és aquesta seu del PSOE a Catalunya? El PSC, naturalment.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

ELS VIATGES DE JAUME MESTRES A YOUTUBE

Ascensió als volcans Bromo i Semeru

Camí al cim del Gunung Penanjakan vaig travessar la immensa caldera del Tengger amb motocicleta. Eren pels volts de les dues de la matinada. En aquelles hores, la caldera estava presa per una espessor de boira. Negra nit, invisibilitat completa. Circulava per damunt d’una sorra tan fina com l’arena del desert o d’una platja. Cendra volcànica. Els ensurts sovintejaven. El dubte de si anava pel camí correcte era constant. La llum de la moto era un manyoc lumínic rebotant contra una massa de punts blanquinosos ballant. Relliscades i caigudes. Alçar-me de nou i prosseguir amb la conducció. A cegues. Ni brúixola ni un objectiu visible. La depressió d’un volcà és un àmbit tèrbol, encara més anant a les palpentes. No sentia els esbufecs del Bromo pel soroll de la moto ni el veia per la boira, però sabia que llavors mateix escopia gas i fum. L’estava vorejant.
El volcà Bromo s’alça a 2329 metres d'altura. No és el més alt, però sí el volcà més conegut i visitat de Java. El Bromo és una meravella natural, però el rei dels volcans és el Semeru, a no molta distància a l’oest del Bromo. Cap altre supera el Semeru en bellesa, majestat ni altura. S'enfila fins a 3676 metres sobre el nivell del mar.
Tant el Bromo com el Semeru són estratovolcans que presenten una gran activitat. El Semeru es troba en estat d'agitació constant des de 1967. De llavors ençà, emet gasos i expulsa material sòlid en intervals de 10 a 15 minuts. En cada erupció, del cràter emergeixen sobtades columnes de fum. Fumarades que van del blanc immaculat al marró brut. En ser expulsats, les diferents textures de fums es recargolen com matèria orgànica, podrien ser budells constrenyent-se i dilatant-se durant el procés de digestió. Els volums de fum escalen l’aire centenars de metres sense pressa. Es repleguen contra el blau intens del cel, es clouen com mans de braços gegantins. Cauen o es fonen tan lents com han pujat. Parsimònia cansada.
L'ascensió al cim del Semeru va ser memorable. La gran inclinació del con del cràter i la llarguíssima tartera presenten dificultats àrdues de superar. Malgrat que conquerir el volcà no requereix una especial preparació més enllà d’unes bones condicions físiques, a causa de l’extrema duresa de la grimpada, algunes persones han mort durant l’intent per la inhalació de gasos verinosos. D’altres, han perdut la vida al cim degut a la mateixa circumstància. És imperatiu pujar pel vessant septentrional i estar a l'aguait del vent. No moure’s de la banda d'on bufa. Ascendir pel costat sud-oest és arriscar-se a ser arrossegat per fluïds de lava o ser víctima dels efectes nocius transportats pel fum, gasos mortífers empesos per un vent que bufega gairebé sempre del nord.
En oposició al Semeru, pujar al volcà Bromo és un passeig. Sempre i quan s’observin un mínim de precaucions, no presenta dificultats ni perill. Per facilitar l'ascensió a la corona del cràter, en el darrer tram -el més empinat- hi ha una escala de ciment. L'aproximació al cràter es pot fer a peu, amb vehicle motoritzat o a dalt de cavall. Un cop al cim, és bonic resseguir la corona pel caminet ben marcat. Des del sender distingim perfectament el fons del cràter gris blavós. L’ull del volcà. Sentim el xiular constant dels gasos emergents. Veiem el fum néixer de la terra.
El vídeo Tengger Caldera. Bromo & Semeru Volcanoes vaig començar a gravar-lo a l'alba des del cim del Gunung Penanjakan (2770 m). Veiem la caldera del Tengger coberta de boira i l’expulsió continuada de gasos i fumera del Mt. Bromo, en primer terme. També es poden apreciar algunes de les esporàdiques erupcions del volcà Semeru, emergent majestàtic al fons de les imatges.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

ELS VIATGES DE JAUME MESTRES A YOUTUBE

El barber i el Barça

Són les 8 del vespre quan entro a la barberia que hi ha al carrer on visc. El barber em saluda, ens coneixem de fa temps. Sawatdí krap!, diu l’home sense treure’s la mascareta vermella que li tapa la boca. Ara mateix talla els cabells a un individu gras, d’enorme cabellera i gran bigoti. Al pit porta penjats talismans, capelletes amb antigues imatges de budes tingudes per sagrades i poderoses. Segur que l’home creu que sense aquestes icones ja hauria perdut la vida o n’hi haurien passat encara de més grosses. Havent-me saludat, el barber fa saber a la clientela que sóc de Barcelona. Em miren. Un vellet alça la mà dreta i amb dos dits dibuixa la V de victòria. “El veig molt animat, a vostè”, li engego.
Saben que aquesta matinada (3/4 de tres, hora tailandesa) el Barça se les haurà contra el temut Inter de Milà, dirigit pel ferotge Mourinho. Els tais són uns grans afeccionats al futbol. La majoria, però, són seguidors d’equips anglesos. Coneixen la Premier League a la perfecció. Detecto que els clubs que concentren més fanàtics són el Manchester United (mèn iú, que diuen els tais), el Manchester City, l’Arsenal, el Chelsea i el Liverpool -pronuncien Àsenan, Txéssi, Lívepun. Per la resta d’equips europeus, els tais mostren un interès menor. Però això no treu que reconeixent el Barça com el millor equip europeu de la temporada passada li professin un gran respecte. Els agrada el Barça, m’adono de la simpatia que desperta el club quan de vegades surt a les converses que mantinc amb gent d’aquest país.
Esperant el meu torn i mentre el barber em talla els cabells, el Barça és l’estrella. Aficionats com són els tais al joc, em demanen pronòstics. Em mostren fulls d’apostes amb el nom d’equips europeus que juguen aquesta setmana. Tot escrit en tailandès, és clar. Si ho sé és perquè m’ho expliquen, que jo de llegir tai no en sé un borrall. La totalitat de la conversa es desenvolupa en tailandès. Pobre de mi, quantes vegades haig de demanar-los que posin el fre i que parlin ben a poc a poc. La passió que encén el futbol és universal.
El vellet em demana pel preu de les entrades. Quan els ho dic l’home posa el crit al cel. “Senyor -manifesta-, però si el que costa una entrada aquesta nit per veure el Barça és la mesada del meu nét!”. Un altre em demana pels preus dels seients VIP. “Mireu, jo no he estat mai a la llotja ni assegut als seients de luxe, però em consta perquè ho he llegit a la premsa que un crack del beisbol americà ha pagat 1800 euros per quatre seients VIP”. El que no els explico és que l’estrella veneçolana Carlos Guillén, dels Detroit Tigers, finalment no assistirà al partit del Barça dels seus somnis perquè ell i família van fugir escaldats de Barcelona després d’haver estat esquilats a la Sagrada Família per un hàbil carterista. Per què els hauria d’explicar penes que ens fan avergonyir i que, a més, no vénen gens a tomb.
Salta el que porta la llista de les apostes: “Amb les begudes i el menjar que donen als VIP, també hi va inclòs el whisky?”. I és que els tais no conceben la vida sense whisky. El whisky i la cervesa, les seves grans passions. Begudes que consumeixen en grans quantitats mentre s’esplaien veient els partits de la Premiere League i aquesta nit, no en tinc cap dubte, el Barça.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

ELS VIATGES DE JAUME MESTRES A YOUTUBE

La qüestió nacional. El dilema socialista

Els socialistes no tenen cap dilema nacional. Si alguna vegada ha semblat haver-n’hi era aparent. Bombolles de sabó, fantasies per distreure. La tria està feta. Espanya és el seu país, la seva pàtria. En aquest sentit, no hi ha dilema socialista. Però als socialistes que copen un poder omnímode a Catalunya, se’ls presenta un conflicte immens. Hauran d’acceptar que són adults. Ja no s’hi val a jugar i fer trampes. La infantesa entremaliada s’ha acabat. Hauran de treure’s la careta i mostrar el seu rostre espanyol, fins ara amagat a mitges. Sap greu per la gent que un dia va creure’s el discurs falsament catalanista dels socialistes -o van fer veure que se’l creien- i van entrar al partit per participar del seu projecte. Però no és qüestió de compadir-los, a aquesta gent. D’ingenus no en són. Polític i ingenu és un oxímoron. Si un dia es van creure el discurs, prou que ben aviat se’ls deuria revelar l’autèntica naturalesa del partit on van pujar. Van deixar-lo, en adonar-se’n? Si creien en Catalunya li han fet un mal servei. Treballar pels socialistes és treballar per Espanya. I treballant per Espanya és impossible beneficiar Catalunya.
Feu-vos grans, que ja toca, senyors que us dieu del PSC. Sigueu coherents i treieu la C del vostre logo. Poseu-hi sense complexes la E que us correspon i us defineix. La O no cal, també seria falsa. Proclameu la vostra autèntica naturalesa. Si els que ara talleu el bacallà no us afanyeu a pregonar-la, un cop d’estat propiciat per la vostra seu a Madrid us tombarà. No badeu o us trobareu la plana major de progres, ciutadans del món i multicultis nuets al carrer. De pèl a pèl. Però no, esteu massa enllaminits amb el poder. Un minut abans del cop abraçareu la E públicament, amb abrandada passió. És prou sabut que en astúcia i murrieria tampoc ningú us passa al davant.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR

ELS VIATGES DE JAUME MESTRES A YOUTUBE

El meu veí polonès

Relacionar-nos amb gent del país o forasters és una de les riqueses del viatge. Probablement la més gran. Però així com no tota la fruita és saborosa en la mateixa mesura, humanament també hi ha una gran diversitat de qualitats.

En els darrers quatre o cinc anys sempre que sóc a Chiang Mai m’hostatjo al mateix lloc. És un hotel especialitzat en llogar habitacions per temporades. Estades de com a mínim un mes. Els preus que ofereixen són realment assequibles. Per això bona part de les habitacions les ocupen estudiants tailandesos. Però, tot s’ha de dir, són nois i noies fills de famílies que s’ho poden permetre. La majoria d’estudiants tais no poden pagar el doble del que costen les residències dissenyades especialment per a ells. Som poquíssims estrangers els que posem en aquest lloc. Per netedat, comoditat i conveniència -i preu, per descomptat- és un privilegi poder-s’hi estar.
El segon dia de ser a l’hotel entro a l’habitació a mitja tarda. Així que tanco la porta em sobta un so potent que surt de no sé on. És una veu humana que parla molt fort. S’expressa en una llengua que no identifico. Em quedo astorat. D’on surt, aquest soroll? Se m’acut que potser del televisor. Està desconnectat. La veu emana de la meva cambra. Psicofonies? No, no crec en fantasmes, tot i que segons els tais el seu país n’és ple. Esbrino que el so provè d’un altaveu. Ara ho tinc clar. Un altaveu funcionant a tot volum ubicat a l’habitació veïna. La meva intenció era obrir el portàtil per llegir la premsa. Amb aquest terrabastall és impossible. Baixo a recepció i els ho explico. Responen que com que no és de nit no poden fer-hi res. Doncs va, muntem un sarau en cada habitació en hores diürnes.
–El meu veí, qui és?
–Un polonès.
Ja és estrany trobar-te un polonès a Tailàndia, però en aquest lloc encara ho és més. Em vénen al cap les magnífiques pel·lícules Faraon i L'home de marbre. Francament, no concebo un polonès cridaner. Torno a l’habitació. Al cap de potser un quart d’hora s’acaba el xafarranxo. La pau. Ara sí, ja puc llegir amb tranquil·litat.
L’endemà, de camí a l’habitació, el polonès m’atura. Porto uns quants paquets que pesen. Ni disculpes ni res, no em permet ni tan sols entrar a l’habitació a deixar-los. Es mostra ofès pel fet d’haver comunicat el xivarri als de l’hotel. A qui ho havia de dir, doncs? A la policia? El què has de fer és no fer-ne més, de soroll. Es justifica. M’explica que es comunica amb el seu país telefònicament a través del portàtil. –“Fes servir auriculars”. –“No puc, fan molta calor”, respon el galtes. Em fa passar a la seva habitació per ensenyar-me el parell d’altaveus: –“Mira, que petits que són”. Sí, petits però ben parits. L’habitació del polonès fa por. Desordenada, caòtica. Gairebé un femer. S’esplaia. El noi deu sentir-se sol. Diu que estar content d’haver trobat aquest hotel. Realment barat, assegura. Doncs, escolta, si és tant al teu abast encén l’aire condicionat, així no patiràs calor i podràs posar-te els auriculars. –“No, el comptador va molt de pressa”. En efecte, el ganxo d’aquests llocs és oferir un preu baix, però el consum elèctric -entre altres serveis- no hi va inclòs. Es paga a part. –“Mira, noi, quan vulguis trucar la nòvia vés al locutori. Així no emprenyaràs els veïns i no ens alentiràs la connexió a la xarxa, ja prou precària”.
Diàriament continua parlant per telèfon. Almenys dues vegades. Llargues converses. Sense auriculars, és clar. I la veu de la xicota enyorada a través dels altaveus. De vegades s’esplaien cridant. Parlar de gorra amb la nòvia el col·loca. Els veïns que es fotin. També em castiga tenint la porta de la seva cambra oberta tot el dia. La pudor de tigre tomba. Haver-hi de passar per davant és una infàmia. Un miserable empastifant Tailàndia.

QUADERN DE JAUME MESTRES AL BLOG DE VIATGES ALTAÏR