dijous, 30 de setembre de 2010

Un dia del meu viatge (3) V. II

Els ruixats recents han omplert el terra de bassals. El samló circula per damunt clots tapats per l’aigua. Com que és impossible endevinar-ne la fondària, de vegades la roda s’enfonsa ben endins d’un sot. Anar assegut al tricicle és gairebé com muntar un toro mecànic. Aquestes sacsejades deuen ser equivalents a alguns exercicis gimnàstics. Cal considerar-les bones, ni que et deixin rebregat? Penso que sí, ja se sap que la Gimnàstica és una de les deesses més venerades del nostre temps espuri i de llautó. El que vingui de la deessa forçosament ha de ser bo. A patir cruixint-me, doncs, si ha de servir per millorar-me la salut.
En un revolt, es presenta la portalada que dóna pas al temple. Creuar-lo és endinsar-se en un fangar. Déu n’hi do la potència que llueix la màquina d’aspecte tan raquític. La màquina i l’habilitat del conductor, sens dubte fet a aquesta mena d’inclemències. Com passa sovint en zones de pagès, al recinte del santuari hi ha una escola. És una escola d’ensenyament primari; veig un munt de canalla menuda jugant. Ara mateix deu ser l’hora del pati. Sota un porxo hi ha uns adults asseguts. Homes i dones. Segurament són mestres. Seuen davant una taula llarga plena d’uns papers que es miren de pressa. Exàmens dels alumnes? L’espetec del motor del samló els fa alçar el cap. Veuen arribar un blanc a cavall d’una moto de tres rodes. Baden mirant-me. Les criatures aturen els jocs. S’atancen corrents. Veure de prop l’inesperat nouvingut és una festa. Sóc el centre d’atenció de tothom. Ai, la meva vanitat, com s'infla. Abans d’haver pogut baixar ja tinc un mestre davant meu. “Hola, benvingut!”, és el primer que diu. “Què t’ha portat aquí?”. “Veure les pintures de l’ubosót”. “Fet”, diu el mestre tot somrient.
Mentre espero que l’home vagi a buscar la clau parlo amb la canalla. Nens i nenes dolçament vergonyosos. Aquella mena de vergonya, barrejada amb timidesa, tan pròpia de la mainada. Els agrada ser els protagonistes. S’ho passen bé responent el què els demano. Quants anys tens, com et dius, t’agrada venir a escola? Revolades de nens que s’atancen. Tots volen dir la seva. Arriba el mestre amb la clau. Amb un seguici d’infants a l’entorn ens plantem a la porta que accedeix a l'estança on s’ordenen, mediten i preguen els monjos.
Es bada la porta, el mestre em convida a entrar. El xivarri s’apaga. La foscor de la sala mata el renou de fora. No se sent res, o almenys m’ho sembla. Passant simplement un llindar ingresso a un altre món. De moment, un món que resta a les fosques. Un món silent. Per descobrir. Què hi trobaré? Pintures, per descomptat, això ja ho sé. Però els murals de les parets són solament l’embolcall; un embolcall bonic, de no se sap encara el què. Amb els llums que s’obren es revela sobtadament el contingut. Com Alícia que cau al forat, així, de sobte, passo del fang i el guirigall a un univers enlluernador. Fulgent. Or i daurats, vermells, porpres i grocs. Legions de cavalls voladors, nimfes del cel i apsares nues honoren la imatge d’un buda d'expressió severa encimbellada a l’altar. El cos del buda sedent el ressegueix una aurèola també daurada. Una sinuosa sanefa emplomada que culmina en forma de punxa de llança. Darrere, pintat al mur, Erawan, l’elefant blanc de quatre caps. Majestàtic, Erawan sosté a l’esquena el palau que simbolitza el karma, l’estança de la vida completa, ja sense començament ni final. Unicorns al trot en boscos de fades, aus homínides, déus micos brandant serpents i el mar de turbulències on s’ofeguen els damnats. Enemics del buda intentant abatre’l amb armes llancívoles, espases i molt odi als rostres crispats. Esforços banals. Buda és el senyor, el camí de la veritat imbatible.
Enlluernat, m’assec a la catifa de terra. Vermella, com el color de fons de les parets on suren les pintures. A poc a poc, els dibuixos es desprenen dels murs. Es corporitzen. Comencen a moure’s al so d’una música a penes perceptible. Dansen a l’entorn del buda. Veig imatges ballant acompassades, amb parsimònia. Pulcrement. Sóc dins una gegantina bombonera dolcíssima. Espai vaporós, sense solidesa on agafar-se. Harmonia fàtua. (CONTINUARÀ)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada