Malgrat que les pintures murals són velles i estan abandonades, els colors es mantenen vius. És una delícia fotografiar-les. Ni que els mosquits emprenyin i la sentor de ratpenats empesti l’aire. Alguna cosa hi ha en aquests àmbits que transcendeix la física. Hi sura una mena d’energia que encomana força. Sempre que surto d’un santuari, després d’unes hores fotografiant murals, em sento vigoritzat. El cos lleuger i l’anima contenta. Rejovenit, amb unes ganes immenses de viure. Dec anar als temples, doncs, a prendre medicina. Una medicina eficaç i gratuïta, sense el llast de nocius efectes secundaris.
Paro el trípode a l’altra banda de la carretera, a uns metres de la portalada d’accés al temple. S’acosta una moto. Penso que deu ser un home xafarder, li deu cridar l’atenció veure un estranger fent fotografies amb una càmera plantada sobre uns tres peus. S’atura i observa. Quan veu que plego veles se m’adreça. Em saluda i em demana on vaig. M’invita a pujar a la moto. En pocs minuts som al Wat Mai Chantaram. El motorista m’hi ha portat de manera absolutament desinteressada. No paro de topar-me amb gent amable.
Al Wat Mai Chantaram hi ha tragí. Celebren un funeral. Dins un pavelló veig un rengle de monjos asseguts damunt una tarima. Entonen salmòdies pel difunt. La caixa blanca amb el cadàver és sobre un cadafalc. Els familiars seuen en cadires. En acabar les salmòdies incineraran el mort al forn del monestir. Al portal d’una dependència del temple hi ha dos monjos parlant. M’hi acosto. Els demano permís per veure les parets pintades d’un dels pavellons. De seguida em diuen que sí, satisfets que un foraster s’interessi per les seves coses. Un dels monjos demana que el segueixi. Es gira i fa un xiulet. Al moment apareix un ocell volant. Fa unes quantes giravoltes a l’entorn del monjo. S’atura a la seva espatlla esquerra. El monjo alça el braç. L’ocell fa un saltiró i es planta al capdamunt de la mà estesa. De seguida reprèn el vol. Ara va a posar-se al cim d’una palmera del pati. Del capdamunt de la palmera emprèn un vol raude cap a terra. Vola ras, gairebé frega les lloses. Es posa sobre un dels peus del monjo. Ni que el bonze camini l’ocell no es mou.
Arribem al pavelló que he demanat per veure. La porta d’accés és tancada. Però a dins hi ha algú. El monjo pica un parell de vegades la porta. Al cap d’una estona la fulla es bada. Apareix un novici ensonyat. Sens dubte dormia dins el pavelló. Em sap greu haver-li destorbat el son. Un cop sóc dins, el monjo de l’ocell se’n va. El novici ensonyat es queda amb mi. És una sala nua. Conté una sola imatge. Un buda jacent. Les quatre parets són decorades amb motius florals. Flors, més flors, sanefes de flors, poms de flors. Garlandes de flors. A la paret del buda, a més de flors, a una banda i altra hi ha espessor d’arbres. Branques invisibles, tofes de fulles. De seguida acabo. Fotogràficament parlant, tanta florida no dóna per a gaire.
El vell del samló s’està fumant un cigarret. Li pregunto si em pot portar a la propera destinació. A uns 9 quilòmetres de distància. Demana una quantitat tan ridícula que ni goso regatejar. Deixo que acabi de fumar-se el cigar. Pujo al vehicle i m’acomodo. El samló, vehicle de tres rodes, va motoritzat. En entrar a la carretera s’atura a posar un euro de benzina. Deixem la carretera general de seguida. Ens endinsem per un camí rural. Travessem arrossars amb parsimònia, illes d’arbredes, bosquets esparsos de bambús. Plomalls de canyes vinclant-se amb elegància. Basses de lotus. Flors enormes badades dreçant-se dins l’aigua dels estanys. Els lotus de color rosa sel’s mengen; però els blancs, no. Les flors blanques de lotus són per a ofrenar als temples. Quan els lotus encara són ponzelles, abans que esclatin, en fan manats. Ajunten tres barretes d’encens amb ponzelles de lotus blancs i es postren davant una imatge de buda. Demanen favors: sort, aliments, salut, diners i amors. Una manera d’entendre el món. La seva manera de ser-hi i viure’l. (CONTINUARÀ)
Paro el trípode a l’altra banda de la carretera, a uns metres de la portalada d’accés al temple. S’acosta una moto. Penso que deu ser un home xafarder, li deu cridar l’atenció veure un estranger fent fotografies amb una càmera plantada sobre uns tres peus. S’atura i observa. Quan veu que plego veles se m’adreça. Em saluda i em demana on vaig. M’invita a pujar a la moto. En pocs minuts som al Wat Mai Chantaram. El motorista m’hi ha portat de manera absolutament desinteressada. No paro de topar-me amb gent amable.
Al Wat Mai Chantaram hi ha tragí. Celebren un funeral. Dins un pavelló veig un rengle de monjos asseguts damunt una tarima. Entonen salmòdies pel difunt. La caixa blanca amb el cadàver és sobre un cadafalc. Els familiars seuen en cadires. En acabar les salmòdies incineraran el mort al forn del monestir. Al portal d’una dependència del temple hi ha dos monjos parlant. M’hi acosto. Els demano permís per veure les parets pintades d’un dels pavellons. De seguida em diuen que sí, satisfets que un foraster s’interessi per les seves coses. Un dels monjos demana que el segueixi. Es gira i fa un xiulet. Al moment apareix un ocell volant. Fa unes quantes giravoltes a l’entorn del monjo. S’atura a la seva espatlla esquerra. El monjo alça el braç. L’ocell fa un saltiró i es planta al capdamunt de la mà estesa. De seguida reprèn el vol. Ara va a posar-se al cim d’una palmera del pati. Del capdamunt de la palmera emprèn un vol raude cap a terra. Vola ras, gairebé frega les lloses. Es posa sobre un dels peus del monjo. Ni que el bonze camini l’ocell no es mou.
Arribem al pavelló que he demanat per veure. La porta d’accés és tancada. Però a dins hi ha algú. El monjo pica un parell de vegades la porta. Al cap d’una estona la fulla es bada. Apareix un novici ensonyat. Sens dubte dormia dins el pavelló. Em sap greu haver-li destorbat el son. Un cop sóc dins, el monjo de l’ocell se’n va. El novici ensonyat es queda amb mi. És una sala nua. Conté una sola imatge. Un buda jacent. Les quatre parets són decorades amb motius florals. Flors, més flors, sanefes de flors, poms de flors. Garlandes de flors. A la paret del buda, a més de flors, a una banda i altra hi ha espessor d’arbres. Branques invisibles, tofes de fulles. De seguida acabo. Fotogràficament parlant, tanta florida no dóna per a gaire.
El vell del samló s’està fumant un cigarret. Li pregunto si em pot portar a la propera destinació. A uns 9 quilòmetres de distància. Demana una quantitat tan ridícula que ni goso regatejar. Deixo que acabi de fumar-se el cigar. Pujo al vehicle i m’acomodo. El samló, vehicle de tres rodes, va motoritzat. En entrar a la carretera s’atura a posar un euro de benzina. Deixem la carretera general de seguida. Ens endinsem per un camí rural. Travessem arrossars amb parsimònia, illes d’arbredes, bosquets esparsos de bambús. Plomalls de canyes vinclant-se amb elegància. Basses de lotus. Flors enormes badades dreçant-se dins l’aigua dels estanys. Els lotus de color rosa sel’s mengen; però els blancs, no. Les flors blanques de lotus són per a ofrenar als temples. Quan els lotus encara són ponzelles, abans que esclatin, en fan manats. Ajunten tres barretes d’encens amb ponzelles de lotus blancs i es postren davant una imatge de buda. Demanen favors: sort, aliments, salut, diners i amors. Una manera d’entendre el món. La seva manera de ser-hi i viure’l. (CONTINUARÀ)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada