Sant Boi de Llobregat, 25 de gener de 2011
Vaig a tallar-me els cabells en una barberia no gaire lluny de casa. És mitja tarda. A la barberia no hi ha clients. El barber em convida a seure a la butaca on farà la feina. Comenta el fred que fa. De què s’ha de parlar, sinó, en una barberia? Oitant que fa fred, responc. De fet, el barber diu que hace frío, servidor que fa fred. No és cap problema, ens entenem perfectament. Expresso com voldria que em tallés els cabells: ni curts ni llargs, res d’especial. El barber agafa la màquina i comença. I vinga el frío que hace i el fred que fa. De cop, engega: “Aquí se habla en castellano!”. De no portar el cap mig pelat m’alçaria i marxaria. No marxo de la barberia, però m’alço i em planto davant el barber. Dic que parlo en català perquè és la meva llengua i som a Catalunya. Me’l quedo mirant seriós. No dic res més. El barber no replica. M’assec i prossegueix la feina. Quan acaba demano quant és, pago i marxo. El barber és un magrebí que fa més de 4 anys que viu a Sant Boi. El meu poble, el meu país.
Vaig a tallar-me els cabells en una barberia no gaire lluny de casa. És mitja tarda. A la barberia no hi ha clients. El barber em convida a seure a la butaca on farà la feina. Comenta el fred que fa. De què s’ha de parlar, sinó, en una barberia? Oitant que fa fred, responc. De fet, el barber diu que hace frío, servidor que fa fred. No és cap problema, ens entenem perfectament. Expresso com voldria que em tallés els cabells: ni curts ni llargs, res d’especial. El barber agafa la màquina i comença. I vinga el frío que hace i el fred que fa. De cop, engega: “Aquí se habla en castellano!”. De no portar el cap mig pelat m’alçaria i marxaria. No marxo de la barberia, però m’alço i em planto davant el barber. Dic que parlo en català perquè és la meva llengua i som a Catalunya. Me’l quedo mirant seriós. No dic res més. El barber no replica. M’assec i prossegueix la feina. Quan acaba demano quant és, pago i marxo. El barber és un magrebí que fa més de 4 anys que viu a Sant Boi. El meu poble, el meu país.
Sort que encara alguns, pocs, molt pocs, donem una resposta digna.
ResponEliminaCom fóra de diferent si responguéssem de forma col·lectiva al sovintejat menyspreu que fan de la nostra llengua els uns i els altres.
Ens perd el complexe tan mamat que ens fa canviar de llengua a la més mínima ocasió, i això, "la bona educació", és justament el que els dóna ales per menystenir-nos sense ni el més mínim mirament.
Completament d'acord, lector anònim. No és solament resistir i enrocar-nos. Hem d'avançar. Fem a casa el que correspon fer a casa. Ser nosaltres, obrar en conseqüència
ResponEliminaEns hauriem de preguntar per què ens podem arribar a trobar en aquestes situacions.
ResponEliminaQuè hauríem de fer per merèixer respecte de cultura, de llengua, de poble, de País.
Potser, el que hauríem de fer és aixecar-nos cada cop que proven de mutilar la nostre llibertat.
Sigui amb un tallat a la taula del bar, recollint el pollastre al mercat o mentre tenim el cap mig pelat.
Perquè aquests petits fets si que son responsabilitat nostre.
Jo de tu, canviaria de barber.
ResponEliminaBarber canviat.
ResponElimina